Guillaume Dufay
Guillaume Dufay (o també Du Fay, Du Fayt) (c. 1397 - 27 de novembre de 1474), va ser el compositor més famós del segle xv a Europa. Apreciat per monarques com Carles VII i Lluís XI, Dufay és l'iniciador de l'escola francoflamenca, un gran referent de la música europea fins a finals del segle xvi. Va ser capaç de combinar encertadament l'ars nova de Guillaume de Machaut, l'harmonia anglesa de John Dunstable i la melodia italiana. La seva música anunciava l'arribada del madrigalisme i la música del Renaixement.
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 13 agost 1397 Beersel (ducat de Brabant) |
| Mort | 27 novembre 1474 (Gregorià) (77 anys) Cambrai (Sacre Imperi Romanogermànic) |
| Activitat | |
| Camp de treball | Música i teoria de la música |
| Ocupació | compositor, teòric musical |
| Activitat | 1420 (Gregorià) - |
| Gènere | Polifonia i música clàssica |
| Moviment | Escola borgonyona |
| Obra | |
Obres destacables
| |
           | |
Biografia
modificaVa néixer probablement a Cambrai (Nord-Pas-de-Calais) cap al 1397. El seu cognom indica el seu origen, perquè a les masies de la Bèlgica romànica i del nord de França quan parlen d'un fayt, es refereixen a una fageda.[1] Primer es va formar com a monaco d'altar (infant que cantava la part alta al cor), després va cantar i estudiar música a la catedral de Cambrai, on potser va tenir com a professor a Nicolas Grenon,[2] la ciutat llavors era famosa per la qualitat de la seva música religiosa, i per això subministrava músics al Vaticà. De manera més general, els nois del mestre i els coristes (tots homes i professionals) també havien de cantar música litúrgica menys directament, principalment motets[n 1]
Així Dufay va participar, seguint el bisbe de Cambrai, al Concili de Constança el 1417 - 1418[3] Va ser precisament a Constança, el 1419, que el Príncep Carlo Malatesta el va contractar com a músic a la cort de Rímini (Itàlia). Allà va compondre els seus primers motets, va ser cantant a la capella papal, i el 1428 va ser ordenat sacerdot. Va servir la família d'Este i es va quedar a la cort dels Savoia entre 1425 i 1428. Més tard anà a Roma, fins al 1433, i d'aquí va anar voltant per Chambéry, Florència, Ferrara, Ginebra i Lausana, on va ser nomenat canonge de la catedral el 1431.
El 1436, va compondre el motet Nuper rosarum flores per ser interpretat en la inauguració de la cúpula Brunelleschi de Florència. A la cort de Borgonya va conèixer Gilles Binchois
El 1437 va conèixer Gilles Binchois a la cort de Borgonya el 5 de maig. Una carta del papa esmenta que és llicenciat en dret. Va sortir de la capella papal a finals del mateix mes i va tornar a la cort de Savoia.
L’any 1439, amb quaranta-dos anys, va tornar a Cambrai on va dirigir l'escola de mestres de nois i el cor de la catedral.
En 1458, es retirà definitivament, exercint de canonge en aquesta catedral de Cambrai. També va ser canonge de Sainte-Waudru de Mons.
Va morir l'any 1474, a Cambrai, als 77 anys. La seva làpida, trobada el 1859 (la catedral va ser destruïda durant la Revolució), es conserva ara al Palau de les Belles Arts de Lille[4]
Obra
modificaLa seva obra comprèn 83 balades, cançons polifòniques, virelais i rondeaux, 76 motets, 9 misses i un Rèquiem.
La fama de Dufay es fonamenta en la qualitat dels seus rondós, com Donnez l'assaut à la forteresse o La plus mignonne de mon cœur. Precursor d'Ockeghem o Josquin Desprez, va utilitzar temes profans per a algunes de les seves misses, com per exemple L'Homme armé. Va ser el primer a compondre un Rèquiem –del qual la partitura, per desgràcia, s'ha perdut–, així com uns cicles complets per a l'Ordinari de la missa: Kírie, Glòria, Credo, Sanctus i Agnus.
Va tenir com a secretari al també compositor Johannes Regis (aprox. 1425 - 1496).
Referències
modifica- ↑ «Institut Destrée, Centre de recherche européen basé en Wallonie (Europe)» (en francès). [Consulta: 23 juliol 2024].
- ↑ Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. II, pàg. 539. (ISBN 84-7291-255-8)
- ↑ Jean Massin. Histoire de la musique occidentale (en francès). Librairie Arthème Fayard, 1985, p. 247. (Les Indispensables de la Musique). Massin1985. ISBN 2-21-302032-9. OCLC 630597950.
- ↑ «Monument Funéraire de Guillaume Dufay». pba-lille.fr. [Consulta: 25 abril 2023].
- ↑ La música que anomenem religiosa o sacra (de vegades anomenada música espiritual) aplega gèneres musicals associats, d'una manera o altra, a pràctiques vinculades a la religió d'un determinat poble o grup social. Per tant, aquesta noció difereix naturalment de la idea de música profana, encara que aquests dos universos mai s'han tancat l'un a l'altre.
Bibliografia
modifica
- David Fallows. Dufay, edició revisada. Londres, J.M. Dent & Sons, Ltd.: 1987. ISBN 0-460-02493-0
- Charles Hamm. "Guillaume Dufay", a The New Grove Dictionary of Music and Musicians, ed. Stanley Sadie. 20 vol. Londres, Macmillan Publishers Ltd., 1980. ISBN 1-56159-174-2
- Gustave Reese. Music in the Renaissance. Nova York, W.W. Norton & Co., 1954. ISBN 0-393-09530-4
- Alejandro Planchart. "Guillaume Du Fay", Grove Music Online ed. L. Macy (Accessed July 17, 2005), (accés per subscripció) Arxivat 2008-05-16 a Wayback Machine.
- Harold Gleason; Warren Becker. Music in the Middle Ages and Renaissance (Music Literature Outlines Series I). Bloomington, Indiana. Frangipani Press, 1986. ISBN 0-89917-034-X
- Guillaume Dufay. Opera omnia (sis volums), ed. Heinrich Besseler i revisió de David Fallows. Corpus mensurabilis musicae CMM 1, American Institute of Musicology, 1951-1995.