Esther Boix i Pons

Esther Boix i Pons (Llers, Alt Empordà, 26 de març de 1927 - 26 de maig de 2014) fou una pintora i pedagoga catalana. Fou una de les integrants del Grup Postectura, junt amb els pintors Ricard Creus i Joan Datzira i els escultors Josep M. Subirachs, Francesc Torres Monsó i Martí Sabé. D'altra banda, també va formar part del grup Estampa Popular i el Grup Indika. El 1956 es va casar amb el poeta Ricard Creus, amb qui va fundar l'escola de tècniques d'expressió L'Arc. El 2002 va ser nomenada filla adoptiva de les Preses.

Esther Boix i Pons

Biografia
Naixement	26 març 1927 Llers (Restauració borbònica)
Mort	26 maig 2014 (87 anys) Anglès (Espanya)
Activitat
Ocupació	pintora, gravadora, pedagoga
Família
Cònjuge	Ricard Creus i Marzo

Biografia

Neix el 26 de març de 1927 en el petit poble de Llers (Alt Empordà). La seva infància i adolescència foren un anar i tornar constant de clíniques i operacions, ja que quan tenia dos anys i mig li varen diagnosticar poliomielitis, una malaltia infecciosa produïda per un virus que ataca la medul·la espinal i provoca atròfia muscular i paràlisi. A causa d'això, no podia tenir una vida normal i es quedava moltes hores a casa en repòs amb un llibre a la mà. Entre els 18 i 20 anys aquesta malaltia va anar millorant, però li va deixar seqüeles de per vida.

El primer curs després de la Guerra Civil va anar al Col·legi de Monges Mercedàries a Barcelona, i a part de les assignatures d'ensenyament mitjà bàsiques que havia de fer, el seu pare va insistir en el fet que també estudiés música, pintura i literatura, ja que eren activitats que es consideraven que anaven molt bé per la seva condició física.

Quan tenia 18 anys va ingressar en l'Escola Superior de Belles Arts de Barcelona, on feien un ensenyament de caràcter academicista. L'Esther dirà sobre aquesta experiència: "sempre dic que els anys que vaig esmerçar allí per llicenciar-me, després vaig haver d'emplear-ne altres tants per desaprendre la majoria de maneres que m'havien obligat a aprendre allí però que a mi no em servien". Allà va conèixer tres companys més de l'escola: la Mercè Vallverdú, J. Maria Subirachs, escultor, i Ricard Creus, pintor que anys més tard es va passar a la literatura i amb qui es va casar l'any 1956. Tots junts anaven a descobrir l'art de Barcelona i passaven llargues hores a l'estudi de l'Esther; els diumenges passaven les tardes pintant i llegint. També, tant l'Esther sola com amb els seus companys, varen fer diversos viatges per Espanya per conèixer l'art i els museus de la península.

L'any 1950, juntament amb els pintors Joaquim Datsira i Ricard Creus i els escultors Francesc Torres Monsó, Josep Maria Subirach i Josep Martí Sabé van fundar el Grup Postectura, un grup de curta durada el qual va presentar la seva obra a les Galeries Laietanes de Barcelona. Aquest grup estava inscrit dins d'una estètica figurativa i constructivista. D'altra banda, el 1952 també s'uneix al Grup Indika, el primer moviment d'avantguarda de les comarques gironines, promogut pel pintor Joan Massanet, iniciat el febrer de 1952 amb una exposició a la sala de sessions de l'Ajuntament de Girona. Ells volien estimular la independència creativa de cadascú i participar en la creació d'un llenguatge renovat, i amb un estil plàstic oposat a les idees antiquades del passat.

L'any 1953 se'n va anar a París becada pel Govern de França a través d'un concurs convocat pel Cercle Maillol de l'Institut Francès de Barcelona. Allà va descobrir què significava l'art lliure, que buscava essencialment l'enriquiment intel·lectual i sensible, que després la va portar a endinsar-se entre els nuclis artístics més actius de Catalunya i Espanya. El fet de passar la frontera cap a Europa, ja que a Espanya tot estava censurat, era com obrir-se a un món completament nou. Després d'una estada de quatre mesos a París va iniciar un viatge d'estudis per Londres, Bruges, La Haia, Milà, Venècia, Roma, entre moltes altres ciutats, fins a arribar a Nàpols, i a cada lloc on anava, visitava els seus museus. Després de dos mesos de viatge va emprendre la tornada cap a casa visitant abans el sud de França. Esther es va plantar davant de l'Europa mítica sola i emportant-se totes aquelles vivències i cultures que hi havia dels locals, que la varen ajudar a formar-se com a artista.

L'any 1956 es va casar amb Ricard Creus i se’n varen anar a Milà com a viatge de noces. Aquest viatge va acabar convertint la ciutat on va viure durant dos anys, per tornar a Barcelona a causa del naixement del seu fill Adrià. Allà Esther va exposar amb grans resultats.

Durant els anys següents Boix va exposar en nombroses exposicions individuals i col·lectives a diverses ciutats espanyoles, com diverses edicions del Saló de Maig de Barcelona, exposicions provincials a Girona i dues exposicions a Madrid.

L'any 1964 Esther Boix crea el grup Estampa Popular a Barcelona, el qual es caracteritzava per fer un art de fàcil comprensió per a la gent, barat, ja que bàsicament feien gravats i tenien una intenció i implicació politicosocial. Dins d'aquest context reivindicatiu hi havia a Catalunya també el moviment de la Nova Cançó. El 1965 es presentà l'Estampa Popular Catalana a la Galeria Belarte, galeria dirigida per Joan Mas. En aquesta primera mostra participaren Esther Boix i altres artistes, com Francesc Artigau, Maria Girona, Josep Guinovart, Carles Mensa, Albert Ràfols-Casamada, Josep Maria Subirachs i Francesc Todó.

L'any 1967 Esther Boix i Ricard Creus crearen l'Escola de Tècniques d'Expressió L'Arc. Fruit del seu treball pedagògic són els llibres escrits conjuntament Ús i funció formativa de l'expressió plàstica (1973) i Picasso: l'alegria de viure (1983). Plegats també han pronunciat conferències sobre el paper de la plàstica en l'educació i han creat conjuntament per a TV3 Taller de plàstica - El joc de mirar (1986). Ells dos, a part de ser parella sentimental, també són parella artística, però sempre s'han respectat mútuament la independència respectiva de cada treball. D'altra banda, han estat persones que han mantingut un compromís innegable amb la societat mitjançant l'art, la literatura i la seva tasca pedagògica en L'Arc.

Altres llibres publicats individualment per ella són una col·lecció de tres llibres anomenada De l'art modern, publicada per Edicions Polígrafa: el primer és De l'impressionisme a l'expressionisme (1987), el segon és La raó i el somni: del Cubisme al Surrealisme (1989) i finalment Europa i Estats Units: dels totalitarismes polítics a les Arts Conceptuals (1991).

Finalment, l'any 2000 l'Ajuntament de les Preses la va nomenar, al costat del seu marit, filla adoptiva del municipi. En els últims anys, havia rebut diversos reconeixements, entre ells, l'exposició retrospectiva organitzada a la Fontana d'Or de Girona en el 1994 i la triple revisió, promoguda conjuntament per la Fundació Fita, la Casa de Cultura i el Museu d'Art de Girona, amb el títol Esther Boix. Miralls i miratges, en l'any 2007.

Al final de la seva vida se'n va anar a viure a una masia a prop de la Fageda d'en Jordà amb el seu home, per tornar a connectar amb les arrels gironines d'ella i la natura. Els últims dies de la seva vida tornarà a Anglès, on mor amb 87 anys el 26 de maig del 2014.

Exposicions

• 1950: exposició col·lectiva del Grup Postlectura a les Galeries Laietanes (Barcelona). Esther Boix hi presenta 10 obres. Del 29 d'abril al 12 de maig: exposició Premio Condado de San Jorge a Galeries Laietanes (Barcelona). Exposició La joven Pintura actual al Cercle Artístic de Girona. III Saló d'Octubre (Barcelona). I Saló d'Art Independent (Barcelona). Panorama de la Escultura y Pintura Contemporáneas (Mallorca). Concurs de Nadal a les Galeries Laietanes (Barcelona).
• 1951: IV Saló d'Octubre (Barcelona). Exposició col·lectiva del Cercle Maillol a l'Institut Francès de Barcelona.
• 1952: V Saló d'Octubre (Barcelona). Exposició col·lectiva del Cercle Maillol a l'Institut Francès de Barcelona. Exposició Pintores barceloneses a Panamà. Exposició del Grup Indika al Cercle Artístic de Girona.
• 1953: III Saló del Jazz (Barcelona). II Bienal Hispanoamericana (Cuba). VI Saló d'Octubre (Barcelona). Saló Art Livre (París).
• 1955: del 26 de març al 7 d'abril: exposició individual a Galerías Argos (Barcelona). Del 5 al 19 de maig: exposició individual a Galerías Biosca (Madrid). III Bienal Hispanoamericana (Barcelona).
• 1956: diverses exposicions col·lectives a Milà.
• 1957: exposició individual a la Galeria Pater (Milà), inaugurada el 18 de març. X Saló d'Octubre (Barcelona).
• 1958: II Saló de Maig (Barcelona).
• 1959: exposició col·lectiva (juntament amb altres tres pintors i un escultor) a Galerías Jardín (Barcelona). III Saló de Maig (Barcelona). Exposició Provincial de Girona.
• 1960: IV Saló de Maig (Barcelona). III Saló Revista (diverses ciutats d'Espanya). Exposició Provincial (Girona). Exposició Ciutat de Terrassa.
• 1961: exposició Nuevas Tendencias de la Pintura Catalana al Círculo Artístico (Madrid). V Saló de Maig (Barcelona). Exposició Moderna Pintura Figurativa Española (diverses ciutats de l'Argentina). Exposición de Tapices Modernos a la Sala Parés (Barcelona).
• 1962: exposició de dibuixos a l'ermita de la Mare de Déu de Paret-Delgada (Selva del Camp) i a altres ciutats catalanes. Del 19 de maig a l'1 de juny: exposició individual a l'Ateneu Barcelonès. I Salón Femenino de Arte Actual (Barcelona). De l'1 al 16 de desembre: Exposición-venta de obras de arte donadas por artistas pro damnificados del Vallés a l'Antic Hospital de la Santa Creu (Barcelona).
• 1963: exposició El Arte y la Paz, d'Amigos de la Unesco, al Museu d'Art Contemporani de Barcelona. II Salón Femenino de Arte Actual (Barcelona). VII Saló de Maig (Barcelona). Exposició Premio Abril (Madrid). V Concurso Internacional de Dibujo de la Fundación Ynglada-Guillot (Barcelona). Exposició Joven Figuración Española (Barcelona i altres ciutats). Exposición de tapices contemporáneos (Museu Palet, Terrassa). Del 13 al 31 de gener: Exposició individual a Galerías Biosca (Madrid).
• 1964: exposició Joven figuración en España (Barcelona i altres ciutats). Exposició individual a Galerías Biosca (Madrid). VIII Saló de Maig (Barcelona). Exposició col·lectiva (juntament amb tres pintors) a la Sala Municipal de Girona. III Salón Femenino de Arte Actual (Barcelona). IX Concurs Provincial de Girona (2n premi de pintura). Exposició de tapissos a Tarragona. V Concurso Internacional de Dibujo de la Fundación Ynglada-Guillot (Barcelona). Exposició homenatge a l'escultor Leonci Quera (Diputació de Girona). Exposition d'oeuvres des anciens boursiers (1945-1964), a l'Institut Francès de Barcelona.
• 1965: III Salón Nacional de Pintura (Alacant). Exposició homenatge a Rogent a Casa Americana (Barcelona). Exposició d'Estampa Popular Catalana (Barcelona i altres ciutats). VI Concurso Internacional de Dibujo de la Fundación Ynglada-Guillot (Barcelona).
• 1966: Exposición de Autorretratos al Col·legi d'Arquitectes de Barcelona. Exposició de l'Estampa Popular Nacional (L'Hospitalet, Madrid, Segòvia, París i altres ciutats). Exposició Sept peintres figuratifs a l'Institut Francès de Barcelona. VII Concurso Internacional de Dibujo de la Fundación Ynglada-Guillot (Barcelona).
• 1967: exposició homenatge a Picasso (Barcelona). Exposición itinerante de Arte Actual (San Sebastián i Facultats d'Arquitectura d'Espanya). V Salón Nacional de Pintura (Alacant). Exposició de l'Estampa Popular de Barcelona (Barcelona, Sant Sebastià, La Bisbal i altres ciutats). VIII Concurso Internacional de Dibujo de la Fundación Ynglada-Guillot (Barcelona). Exposició Festival des Arts Plastiques de la Côte d'Azur (França)
• 1968: Exposició individual a Estudio de Arte (Barcelona). Del 18 al 28 d'abril: exposició individual a la Escuela de Nobles y Bellas Artes de San Eloy (Salamanca). Exposició individual a Valladolid (Caja de Ahorros de Valladolid). Del 10 al 21 de setembre: exposició individual a Galería SAAS (Sòria).

Obra

Esther Boix va practicar diverses tècniques artístiques. A part de la pintura a l'oli i acrílic, va treballar el dibuix sobre paper amb mina de grafit, la tinta xinesa, el gouache i el collage. També treballar el tapís, el fang i la ceràmica. Va practicar el gravat, en les modalitats de punta seca, aiguafort, litografia i pirogravat. També va treballar el linòleum, sobretot per a l'Estampa Popular Catalana (1965).

L'obra plàstica de l'Esther és molt extensa i es desenvolupa essencialment en els anys que van del 1948 al 1998. Encara que la seva obra sigui considerada figurativa, és evident que ha anat patint canvis i alteracions a causa de les circumstàncies socials i estètiques que anava vivint i veient. No ha estat cega a corrents com l'abstracció, el pop, la nova figuració, els nous realismes o altres -ismes que anaven tenint lloc a la segona meitat del segle xx. En la seva pintura trobem breus cicles pictòrics agrupables per temes, pel tractament dels mateixos i per certa coherència cromàtica.

L'obra d'Esther Boix és clarament dramàtica, amb forts contrastos entre el punt fred i el punt càlid, entre l'amor i l'agressivitat, entre el bell i el lleig, etc., és a dir, una presència constant d'aquelles formes antagòniques. El conflicte és el motor i la base de les seves obres, expressant tant en el tema, com en la composició o els mateixos colors del quadre. Ella treballa des del seu interior, des de la pròxima experiència humana, visual i sensorial, i també amb el seu coneixement del terreny cultural. Segons José Corredor Matheos, no existeix res que sigui convencional en les figures, natures mortes i paisatges d'Esther Boix: «Estos seres y cosas no son mero pretexto para enxtender la pintura sobre la superfície de la tela. [...] Se trata de un arte realista, de una descripción del mundo, según lo ve la artista. [...] La visión de estas figuras, bodegones, paisajes, son fruto de la intuición y una matizada sensibilidad a la vez que de una actitud consciente»

Es conserva obra seva al Museu d'Història de la Ciutat de Girona, al Museu Comarcal de l'Urgell (Tàrrega), al Museu d'Història de l'Hospitalet (L'Hospitalet de Llobregat), al Museu Municipal de Tossa de Mar, al Museu d'Art de Sabadell, al Museu de l'Empordà (Figueres), a la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer (Vilanova i la Geltrú) i al Museu Comarcal de la Garrotxa (Olot).

Esther Boix presenta al llarg de la seva vida diferents etapes artístiques:

1948 - 1953

La primera etapa se situaria entre el 1948 i l'any 1953 i destacaria per la seva senzillesa en les línies amb una influència classicista i alhora amb un cert distanciament, dotat per l'aprenentatge acadèmic de l'escola. Un exemple d'obra en una època tan primerenca és Interior (1948).

No va ser fins a la seva tornada d'un viatge a Madrid, fet l'any 1952, que començarà a estilitzar les formes i és aquí on realment es comença a veure les tensions entre els oposats. D'altra banda, els temes tendeixen a ser literaris, com en el quadre El corb inspirat en Edgar Allan Poe. Els personatges estan clausurats en un espai molt claustrofòbic. Els seus personatges els tracta de manera trista, i fins i tot depressiva, estan com molt lluny de la realitat i molt enfocats en el seu món interior. Es mostra el seu drama més íntim i es nota com ella arriba a simpatitzar amb ells. Hi ha una certa tendència al Simbolisme. Usa una paleta de colors ocres i terrossos amb certs tocs de verds.

1953 - 1957

Aquesta segona etapa s'inicia després del viatge que fa per Europa, en què Esther troba el seu estil propi. Veiem un predomini del paisatge urbà, per sobre d'interiors i figures humanes. Encara que en aquests paisatges urbans europeus no hi hagi cap persona representada, porten molta alegria i vivacitat; això es veu en la composició i amb els colors usats. Veiem com clarament guanya confiança respecte a l'etapa anterior. També es controla en el sentiment perquè vol destacar les arquitectures per sobre de tot.

1957 - 1967

Aquesta etapa abraça els anys més complicats de la seva vida. Comença des de la tornada d'Itàlia fins a la incorporació en el grup Estampa Popular i on comença la seva dedicació a l'ensenyament. Aquesta època alhora es pot dividir en tres subetapes: en un primer moment trobem com allarga el paisatgisme urbà amb un to líric i colors brillants, però amb la presència d'un sol i un cel ben mediterranis, bones mostres d'això són obres com Suburbi, El Pujol o El Solar.

En segon lloc trobem la incorporació del paisatgisme natural, temàtica que no havia tocat fins aquest moment. Les seves composicions estan molt pensades i per això hereten directament de l'estètica del paisatgisme urbà anterior. Sí que és cert que en aquests paisatges Esther inclou certs simbolismes que lliguen amb les seves vivències. Una de les obres importants de l'època és Gàbies (1963) on trobem conills dins de gàbies amb unes formes irregulars i inestables que contrasten amb els colors vius taronges, groguencs i verds, tot aquest conjunt d'elements fa que el quadre transmeti molta inseguretat.

La tercera vessant d'aquesta etapa és on s'estableix una clara crítica social. En aquests quadres la tensió neix de la disconformitat entre l'humà i l'inhumà. Planxadora (1963) és una obra de les més destacades, on hi ha un to goyesc clar i fa sàtira de la bona mestressa de casa satisfeta. D'aquesta mateixa etapa també trobem quadres com Cadira o Terra d'Espanya.

Com es pot veure, aquesta tercera etapa va estar plena d'investigació tant temàticament com plàsticament, introduint nous simbolismes i noves tècniques i varietats cromàtiques. Es respira una major llibertat de creació. És per això que en aquesta etapa hi ha molts més quadres inacabats en comparació a altres etapes. Ara sí que podem dir que fa una pintura completament autònoma, en la qual tot mínim detall ha estat passat pel seu filtre personal. També és característic en aquesta època trobar la substitució de volums per formes planes, com si els quadres es dividissin en sectors geomètrics.

Durant els anys seixanta realitzarà cartrons per a tapís per a la Fàbrica de Tapissos Aymat de Sant Cugat. Participarà a l'exposició de tapís d'alt lliç relitzada el 1961 a la Sala Parés de Barcelona. Aquesta mostra recollia vint-i-sis tapissos d'artistes com Jean Lurçat, Josep Grau-Garriga, Josep Guinovart, Joan Josep Tharrats, Jaume Muxart, Jordi Curós i Josep Maria Subirachs, entre altres. Les peces van ser teixides a la Fàbrica d'Alfombres i Tapissos Aymat, de la qual el seu propietari, Miquel Samaranch, va dir que la seva meta era la creació d'una escola autòctona de tapís, capaç d'interessar artistes, arquitectes, decoradors, etc.

No serà fins a partir del 1964 que començarà a introduir les pràctiques del gravat i del dibuix. És en aquesta època on es troba inserida en el grup d'Estampa Popular, en el qual va realitzar deu gravats des del 1964 fins al 1968. El segador, Dona que frega o Nadal amb Vietnam són alguns dels seus títols.

Aquestes litografies destaquen per la seva duresa i violència a causa dels traços llargs i gruixuts amb un moviment molt contrastat, juntament amb unes figures molt rígides i hieràtiques. Els temes són bèl·lics i de la vida laboral. La dualitat de colors entre el blanc i el negre encara la fan més expressiva. D'altra banda, en aquesta mateixa època, trobem dibuixos d'altres realitats, més íntimes i més pròpies d'Esther, on el dolor i la tristesa són les protagonistes. Com en el principi de la seva obra, seguim veient com els protagonistes estan tancats pels espais arquitectònics, convertint en aquesta tipologia d'espais també en el tema principal. Aquesta etapa destaca per la conscienciació política i social.

En contraposició a la sèrie anterior, farà una sèrie coneguda com Els coloms (1966-1968), com a resultat de la seva conscienciació política en treballs passats i l'apropament dels nens amb la seva tasca pedagògica. En ella es veu tot de coloms amb relació a persones i representant el símbol de la pau, hi ha un ambient de calma i d'ingenuïtat en tota la sèrie. Trobem a personatges sense relleu i usa una simple gamma de colors en tons blaus, blancs i grisos.

1967 - 1996

En aquesta última etapa hi ha una especial presència del paper social de l'artista i de temàtiques socials de caràcter més reivindicatiu. El 1971 va ser quan va pintar el primer llenç d'una sèrie de temàtica feminista, anomenada Els anys durs (1971-1973), en la qual vol representar una defensa clara de la dona. L'obra més emblemàtica d'aquesta sèrie és, sens dubte, La desesperada lluita per sortir de la carcassa (1971). Posteriorment d'aquesta sèrie deixarà pas, l'any 1974, a un interès per la naturalesa i l'ecologisme, on la pintora torna al paisatgisme, afegint un to d'esperança a la seva obra, a causa dels canvis polítics esdevinguts al país durant aquells anys postfranquistes, on es veuran obres que guanyen en transparència i complexitat.

Així doncs, investigarà més i convertirà el seu llenguatge en un de molt més madur. D'aquí empren la sèrie La ciutat i l'aire (1977-1978), en el qual pinta la ciutat de Barcelona amb les vistes que es podien veure des del seu estudi. Aquesta sèrie serà presentada l'any 1978 a la Galeria 13. En ella pinta escenes de la vida quotidiana, cases, paisatges, carrers, és a dir, tota la vivent realitat que pateix una ciutat mediterrània com és la capital catalana. Crea aquests paisatges urbans a través de la composició, el joc de línies subtils i els jocs lumínics, on una altra vegada més, trobem a figures empresonades en espais tancats.

És també en aquests anys postfranquistes que participa en exposicions reivindicant a personatges i temàtiques que varen ser silenciades durant la dictadura. Exemple d'això en són exposicions com Amnistia, Drets Humans i Art o Homenatge a Catalunya, les dues fetes a la Fundació Joan Miró l'any 1976.

Més tard, en els anys que van de 1976 a 1982, l'Esther experimenta i treballa amb elements de contrast utilitzant materials diversos com: la tinta xinesa, llapis de colors, guaix, papers mil·limetrats, collages amb encenalls de punta de llapis, ales de papallona, etc. amb un resultat de formes i colors molt rics en matisos. De tot això en crearà diverses sèries més de pintures. Però no serà a partir de l'any 1981, que materialitzarà la seva llibertat absoluta en temes paisatgístics, ja completament lliures de les anteriors tensions i conflictes, en successives sèries: com Terres de Mar (1981-1988) sobre Eivissa i l'Empordà, La Fageda (1985 - 1993), Venècia incessant (1990), Girona i la Devesa (1994-1996), etc. En totes aquestes sèries són els colors els grans protagonistes, usant tons grisos, malves, grocs, freds, etc. expressats amb una pinzellada que recorda a la puntillista. Crea uns espais suggestius, quasi irreals, ajudats per la gran quantitat de pigment usat.

En conclusió, veiem com tota la seva vida artística ha estat una investigació constant del seu món interior, passant per diversos estils i creant atmosferes que semblen realment oposades. De fet, la seva evolució ha estat des d'un expressionisme pessimista fins a una poètica realista. Malgrat el decidit compromís social de l'artista, la seva pintura sempre ha estat individual i incomparable, ella treballa d'acord amb les inquietuds col·lectives, però amb una expressió lliure i individual. Com s'apunta la seva llibertat en la temàtica social, també és important fer-hi referència en el fet estètic, Boix mai es deixa emportar per les modes del moment. Cesáreo Rodríguez-Aguilera va apuntar: «De inmediato se piensa en la fidelidad con que se ha seguido un concepto y una actitud. Fidelidad a un mundo circundante y a una disposición sicológica frente a este mundo. Fidelidad a un modo de transfigurar la realidad y ofrecerla plásticamente». Aconsegueix dialogar amb tot allò que l'envolta: el món vegetal, les ciutats, etc. sempre amb una pintura que exalta els sentits: «Esther Boix nos dice donde está su sentimiento, y qué es lo que quiere y lo que cree. [...] De manera lisa y llana, sin retorcimientos, sin violencias, la pintura de Esther Boix está con el mundo y con las cosas de este mundo; con sus noblezas y sus miserias». Josep Maria Castellet també va incidir en aquest aspecte: «Fidelidad a sí misma, fidelidad a su época, fidelidad a unos valores aceptados desde un principio como tradición de un arte que, a veces, a lo largo de este nuestro siglo XX, parece querer buscar, ante todo, su autodestrucción».

Les imatges d'Esther Boix, segons ella mateixa, ens demanen transcendir l'anècdota i donar una nova mirada, una nova lectura-mirada, el que ella en dirà clarividència de l'espectador.^[4]

Obra destacada

• c. 1950 - El balcó (oli sobre tela), conservada al Museu de la Garrotxa.
• 1956 - Figura masculina (oli sobre tela), conservada al Museu d'Art de Sabadell.
• 1958 - Suburbio o Poble Nou (oli sobre tela), conservada a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer.
• s/d (data d'ingrés 1971) - Dona que frega (gravat), conservada al Museu de l'Hospitalet.
• s/d (data d'ingrés 1971) - Nadal al Vietnam (gravat), conservada al Museu de l'Hospitalet.
• 1976 - Homenatge a Carles Rahola (tècnica mixta sobre cartell imprès), conservada al Museu d'Història de Girona.
• 1988 - Notícia de l'herba que creix, de la sèrie l'Empordà (oli sobre tela), conservada al Museu de l'Empordà.
• c. 1994 - Oasi Mondrian (oli i pintura acrílica sobre tela), conservada al Museu Municipal de Tossa de Mar.