Obre el menú principal

Ateneu Barcelonès

Societat cultural des de 1860

L'Ateneu Barcelonès és una associació fundada a Barcelona el 1860 (amb el nom inicial d'Ateneu Català) ubicada al Palau Savassona. El seu actual president és l'historiador Jordi Casassas, que substituí l'advocat i historiador Francesc Cabana el març de 2014.[2]

Infotaula d'organitzacióAteneu Barcelonès
AteneuBarcelones 6354.JPG
Façana de l'Ateneu Barcelonès al carrer Canuda
Dades bàsiques
Tipus entitat ateneu
Propòsit Impulsar un diàleg obert, transversal i constructiu amb la societat civil
Idioma oficial català
Història
Fundació 1860
Activitat
Membres 4.015[1]
Organització i govern
Seu central 
Presidència Jordi Casassas i Ymbert
Xifres destacables
Pressupost 1.8 M€

Web Lloc web oficial
Twitter: ateneubcn
Modifica les dades a Wikidata

Personalitats molt significatives del país n'han ocupat la presidència en diversos moments, entre els quals podem destacar: Àngel Guimerà, Valentí Almirall, Lluís Domènech i Montaner, Bartomeu Robert, Joan Maragall, Pompeu Fabra, Lluís Nicolau d'Olwer, Eduard Fontserè i Riba, Amadeu Hurtado i Miró, Heribert Barrera, etc.[3] Els discursos inaugurals de curs, pronunciats sempre per la presidència, constitueixen una magnífica font per conèixer l'evolució de la història de la cultura catalana.[3]

Contingut

HistòriaModifica

Inicis, Restauració i RepúblicaModifica

Inicialment es va fundar el 1860 sota el nom d'Ateneu Català (també conegut per Ateneo Catalán), entitat presidida per primer cop per Joan Agell i Torrents i amb Manuel Milà i Fontanals com a bibliotecari.[3] Posteriorment el 13 d'abril del 1872 es va fusionar amb el Casino Mercantil Barcelonès (fundat el 1869 i també conegut per Centro Mercantil Barcelonés), una entitat cultural i recreativa,[4] fundant l'actual Ateneu Barcelonès.[3][5] El primer president de la nova entitat fou Manuel Duran i Bas, el qual va concentrar-hi un important nucli de personatges conservadors.[5] Les primeres seccions de l'entitat foren: Ciències Morals, Econòmiques, Físiques, Agricultura, Indústria, Literatura i Belles Arts.[5] Aquest període inicial fins al 1895 (coincident a grans trets amb el de la Restauració) fou el de major incidència en la vida pública catalana.[5]

 
Pati d'entrada el 2011, amb el cartell del 150è aniversari de l'Ateneu

Ja des dels seus inicis va gaudir d'una gran fama com a centre promotor de la cultura: va promoure importants conferències,[n. 1] va organitzar cursos de formació propis; va pagar diversos premis com ara els dels Jocs Florals (i altres competicions); durant un temps va publicar el seu Butlletí; acollí penyes artístiques o literàries... Al llarg del temps l'Ateneu ha anat acumulant una important i rica biblioteca (5.900 títols l'any 1877, 13.500 el 1887, 19.000 el 1892, 50.000 el 1921, 175.000 el 1969, i el 2007 ja n'aplegava uns 300.000)[3] fins a esdevenir la primera biblioteca privada del país,[5] amb importants col·leccions de revistes i premsa diària. Durant molts anys fou la més viva i útil de la ciutat de Barcelona.[n. 2]

El discurs inaugural «La llengua catalana» del nou president Àngel Guimerà el 30 de novembre del 1895 va suposar la catalanització definitiva de l'ateneu.[n. 3][5] A partir de llavors l'entitat va esdevenir un dels centres del catalanisme polític que culminaria amb la fundació de la Lliga Regionalista el 1901.[5] El 1903 s'hi van fundar els Estudis Universitaris Catalans, que van ser el bressol de la universitat catalana i de l'Institut d'Estudis Catalans.

 
Juntes directives històriques de l'Ateneu Barcelonès

El 1906 l'Ateneu va inaugurar com a nou local el Palau Savassona al carrer de la Canuda,[3][5] que encara avui és la seu de l'entitat més de cent anys després.

Durant les primeres tres dècades del nou segle XX l'activitat de l'Ateneu Barcelonès va estar molt mediatitzada pels debats de les diverses penyes de socis, sobretot la formada al voltant de Quim Borralleras,[5] de la qual en va sortir la iniciativa del Premi Crexells de literatura.[3] A la guerra civil espanyola la biblioteca restà sota el control de la Direcció del Servei de Biblioteques Populars i esdevingué pública.[3]

DictaduraModifica

Durant tota la dictadura franquista i fins al 1977 l'Ateneu Barcelonès va estar supeditat al Ministerio de Información i Turismo del règim, i va perdre part de la transcendència cultural que havia tingut fins llavors.[3][5]

Ja el 1939 va reprendre les seves activitats però a partir de llavors l'autoritat governativa va imposar el nomenament de les juntes directives de l'Ateneu,[3] i així es van succeir els següents presidents: Luys Santamarina, Pere Gual i Villalbí i Ignasi Agustí.[3] El règim també va suprimir el Premi Crexells. Fou el president Andreu Brugués i Llobera,[8] provinent del falangisme català, qui va iniciar la democratització de l'Ateneu: es van aprovar uns nous estatuts i s'acordà l'elecció dels presidents per votació dels socis i no per compromissaris com s'havia fet des del 1860. La seu fou ampliada i reestructurada entre 1970-1971, i el 1981 fou declarada monument historicoartístic.[3]

DemocràciaModifica

 
Xerrada d'Armand de Fluvià a l'Ateneu el 2010, durant el cicle de debats de la Institució Catalana de Genealogia i Heràldica

En democràcia, l'Ateneu va iniciar una nova etapa de dinamisme instituint els seus premis culturals: el 1982 va recuperar el Premi Crexells que la dictadura havia suprimit, i el 1989 va crear el premi d'assaig Joaquim Xirau.[3] El 1998 va crear una Escola d'Escriptura i Humanitats.[3]

L'any 1983 se li concedí la Creu de Sant Jordi i el gener del 2007 va rebre la Medalla d'Or al Mèrit Cultural de l'Ajuntament de Barcelona.[3]

Actualment col·labora en el projecte Europeana de digitalització de patrimoni cultural europeu.[n. 4] A la seu social de l'entitat es realitzen més vuit-centes activitats culturals cada any, entre conferències, recitals poètics, concerts, presentacions de llibres, etc., generalment obertes a tota la ciutat.

La seu socialModifica

Article principal: Palau Savassona

El Palau Savassona va ser construït l'any 1796 per Josep Francesc Ferrer, baró de Savassona.[3] L'edifici fou ideat per a ser una casa senyorial seguint el patró dels palaus urbans del gòtic català amb les dimensions i l'ordenació pròpies del procés academicista neoclàssic. Arquitectònicament cal destacar l'entrada de carruatges, l'escala noble, les sales de conversa i l'excel·lent biblioteca.[3] S'hi conserven cinc pintures de Francesc Pla, "el Vigatà", fetes per a decorar-ne els murs i sostres dels salons. L'edifici original ha tingut grans transformacions volumètriques i d'organització.

L'any 1906 va esdevenir la seu de l'Ateneu Barcelonès, després d'un llarg període de debats i litigis, i d'un esforç econòmic que va suposar una dura prova per a la capacitat i solvència de l'entitat. El projecte de reformes va estar en mans de l'arquitecte Josep Font i Gumà i el llavors estudiant Josep Maria Jujol. Des d'aquell moment, el Palau Savassona ha esdevingut la imatge física de referència de la institució i un dels seus principals actius. Entre 1970-1971 fou altre cop reformat.[3] El 2003 va viure una àmplia reestructuració dels espais interiors, la inauguració d'una sala d'actes i una sala d'exposicions i l'obertura d'una nova porta.[3] El 2007 fou el torn de rehabilitar la biblioteca.[3]

L'edifici fou declarat monument historicoartístic el 1981,[3] a través del reial decret 476/1981 de 5 de febrer de 1981 que el nomenà Bé Cultural d'Interès Nacional, i està inclòs en el Catàleg de Patrimoni de l'Ajuntament de Barcelona en categoria A.

SeccionsModifica

MúsicaModifica

 
Piano a la sala d'actes de l'Ateneu Barcelonès

L'Ateneu compta amb una secció de música que ha estat molt activa. Molts músics d'anomenada, des de Felip Pedrell als actuals, han estat socis de l'entitat. A la seva seu, a més, es fan nombrosos concerts i actuacions. Especialment remarcable és el fet que a la seu s'hagin estrenat per primer cop algunes de les grans obres de la música catalana. Són habitualment obres per a solistes o petites formacions, que poden fer-se fàcilment en un auditori de dimensions petites, com és el de l'Ateneu.[9]

Personalitats convidadesModifica

NotesModifica

  1. Cal destacar esdeveniments importants com el debat sobre el positivisme que tingueren els pensadors Pere Estasén i Joaquim M. Bartrina; o el debat sobre l'Exposició Universal del 1888.[5]
  2. Sobretot gràcies a diversos donatius com els de Frederic Rahola i Trèmols, el de la vídua d'Oriol Martí, el de Joaquim Casas i Carbó... i amb adquisicions com la del fons de Miquel Victorià Amer.[3]
  3. Àngel Giumerà havia guanyat les eleccions de l'Ateneu amb una candidatura explícitament catalanista.[6] Per primera vegada el discurs inaugural es féu en llengua catalana, trencant un tabú i establint el costum des de llavors.[7]
  4. L'Ateneu ha signat el 2007 amb l'empresa Google un contracte per digitalitzar part del seu fons.[3]

ReferènciesModifica

  1. [1]
  2. «L’historiador Jordi Casassas, nou president de l'Ateneu». Ara, 26-03-2014, p. 35.
  3. 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 3,12 3,13 3,14 3,15 3,16 3,17 3,18 3,19 3,20 3,21 3,22 «Ateneu Barcelonès». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  4. «Casino Mercantil Barcelonès». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  5. 5,00 5,01 5,02 5,03 5,04 5,05 5,06 5,07 5,08 5,09 5,10 Mestre, 1998: p. 74, entrada: "Ateneu Barcelonès"
  6. Pla, 1973: p. 86
  7. GUIMERÀ, Angel, La Llengua catalana. Discurs presidencial llegit en la sessió pública celebrada en l'Ateneu Barcelonés lo 30 de novembre de 1895, Tipografia "L'Avenç", Barcelona, 1896.
  8. Venteo, Daniel «Una historia del Ateneu Barcelonès» (en castellà). Quadern Central, 66, 2005, pàg. 44.
  9. Rotger Dunyó, Agnès «El naixement dels Ateneus». Sàpiens [Barcelona], núm. 97, novembre 2010, p. 66-74. ISSN: 1695-2014.
  10. «Conferència» (en espanyol), 25-05-2016.

BibliografiaModifica

  • Carrion, Mercedes. Historia del Ateneo Barcelones (1872-1936), 1972. 
  • Casassas i Ymbert, Jordi [et al]. L'Ateneu i Barcelona : 1 segle i 1/2 d'acció cultural. Barcelona: Diputació de Barcelona : RBA-La Magrana, 2006. ISBN 8478718311. 
  • Mestre i Campi, Jesús (director). Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 1.147 p.; p. 74 entrada: "Ateneu Barcelonès". ISBN 84-297-3521-6. 
  • Pérez Nespereira, Manuel. La recepció del pensament i la cultura europeus a la Catalunya de la Restauració: l'Ateneu Barcelonès i la seva Biblioteca com vehicles de recepció, assumpció i difusió, 2005. 
  • Pla, Josep. Francesc Cambó. Edicions Destino, 1973, p. 604 p.. ISBN 84-233-0809-X. 

GaleriaModifica

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ateneu Barcelonès