Obre el menú principal

Museu Comarcal de l'Urgell

El Museu Comarcal de l'Urgell es troba a Tàrrega. La seu del Museu s'ubica en un antic casal urbà anterior al segle XVII, de la família Perelló, situat al carrer Major, al centre històric de la ciutat.

Infotaula d'organitzacióMuseu Comarcal de l'Urgell
Museu Comarcal de l'Urgell.JPG
Museu Comarcal de l'Urgell
Dades
Tipus museu
Història
Creació 1982
Activitat
Àmbit Museu comarcal
Organització i govern
Seu 
Gerent/director Jaume Espinagosa i Marsà
Part de

Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran Arqueoxarxa / Etnologia.cat

Xarxa d'adoberies històriques de Catalunya

Lloc web http://museutarrega.cat/
Modifica les dades a Wikidata

L'edifici acull quatre exposicions permanents: Exposició Tragèdia al call. Tàrrega 1348, Sales Nobles de cal Perelló, Els ibers a l'Urgell i Antoni Alsina Amils. Un artista entre dos segles (1863-1948)[1]

HistòriaModifica

Origen: Casa Perelló i Fundació del museu.Modifica

La casa Perelló és un conjunt total de tres cases que va manar construir Francesc de Perelló i Guiu, durant el segle XVIII.[1] Aquest personatge, fill de pagesos, provenia de l'Ametlla de Segarra, i va traslladar-se a Tàrrega quan estava en procés d'ennobliment per lluir el seu prestigi. Francesc de Perelló estava casat amb la noble Raimunda Roger de Llúria i de Çaportella. Ell era un personatge ambiciós, autoritari, polèmic, obsessionat amb els diners i l'èxit social; d'aquesta manera es va passar la vida fent negocis, inversions i anava adquirint terres fins a esdevenir un dels homes més rics i poderosos de la zona de l'Urgell i les zones properes. Durant vint anys, la casa Perelló va esdevenir un destacat centre de poder i de negocis. S'hi va instal·lar una tenda de roba i articles de merceria, però no va durar massa. També hi havia botigues de cellers i gra que rebien les collites de cereals i vi de la hisenda targarina. Segurament, l'aspecte que devia tindre el casalot del carrer Major, era rústic, amb grans sales i habitacions, amb valuosos mobles d'estil barroc.[2]

Francesc de Perelló i Guiu va morir el 1703, va decidir donar la casa de Tàrrega i una part important del patrimoni a la seva esposa Raimunda, amb la que no va tenir fills però sí, potser, un d'adoptat, Francesc Magí; al qual li va donar els béns troncals de la família de l'Ametlla i poblacions de la vora.[3]

La senyora Raimunda va viure a la casa Perelló fins a mitjans de 1707, però a causa dels perills de la Guerra de Successió Espanyola a l'Urgell es trasllada a Barcelona amb el seu segon marit Joan de Pinós i Rocabertí. Poc després Raimunda mor i dóna els seus béns al seu marit, el qual els va tenir fins al 1737. Després va donar el casalot targarí a l'hereu de Francesc Magí, Jeroni Perelló i Andreu, que vivia a l'Ametlla de Segarra fins que va morir el 1767. El seu hereu era Josep Antoni de Perelló i de Graner, casat amb Anna Çanou i de Bordons, els quals es van instal·lar a la casa Perelló de Tàrrega. En aquest moment es dóna l'etapa daurada de l'edifici, aquest matrimoni van dur una vida d'ostentació durant els dos decennis del segle XVIII i els primers anys del segle XIX; hi havia molta vida perquè sempre hi havia gent a la casa.

 
Museu Comarcal de l'Urgell, Carrer Major.

Josep Antoni de Perelló va morir el 1807, i la seva esposa Anna, el 1811. D'aquesta manera el nou propietari de Cal Perelló va ser el germà del difunt, Francesc de Perelló i de Graner; i la casa va tornar a entrar en una etapa de decadència a causa de la Guerra del Francès. Ell va viure-hi fins a l'any 1816, quan retorna a Barcelona i mor el 1825 o 1826. El casalot va passar a Antoni de Perelló i de Zarza però durant poc temps, el jove mor el 1841. Ell va passar-la a la seva filla Anna de Perelló i de Llorens, que va casar-se amb un noble de Barcelona que tenia un patrimoni important de Tàrrega, Josep Maria de Babot - Carreres i Feu, els quals van revitalitzar el casalot Perelló a mitjans del segle XIX, va retornar el protagonisme de la casa. Ara es trobava en una època de transformacions socials i progrés, la casa Perelló continuava representant el seu aspecte senyorial, mostrant l'aristocràcia rural del passat de Catalunya.[4]

Anna de Perelló i de Llorens va morir al voltant del 1907, i els seus fills, Manel i Lluís es van quedar a viure amb les seves esposes i fills durant l'última dècada del segle XIX i principis del segle XX. Però a causa de la Guerra Civil i l'època franquista, l'etapa de Cal Perelló torna a decaure i va fer-se com un espai cap al públic durant els anys vuitanta del segle XX.[5]

En aquest moment, el 1982, l'Ajuntament de Tàrrega va decidir comprar i rehabilitar l'edifici per habilitar-lo com un museu.[1] De la casa s'han conservat la fisonomia de les sales nobles, juntament amb el jardí de la primera planta, la capella, el celler i altres espais de la casa.

Fundació del museuModifica

La fundació del museu va començar quan es van descobrir les troballes de fòssils a les pedreres del Talladell. L'acció de Bernat Noguera i les seves prospeccions arqueològiques al Castell de Mur, va ser l'altre pilar important per la fundació del museu.[1]

L'any 1957 es va realitzar una junta administrativa definitiva al museu. I, per primera vegada, el 1962 el museu va obrir les portes amb dues sales; una sala era la part de baix de l'edifici de l'Ajuntament de Tàrrega i l'altra a l'entrada de l'antic Palau dels Marquesos de la Floresta. El mateix any, Joan Tous era qui dirigia el museu, fins al principi dels anys vuitanta.[1]

Finalment, el 1981 es va firmar el conveni de construcció del Museu Comarcal, a càrrec de l'Ajuntament de Tàrrega i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.[1]

La seu actual del Museu Comarcal de l'Urgell al carrer Major, núm. 11 de Tàrrega es va fundar el dia 22 d'octubre de 1994.

Un museu amb diferents seusModifica

Les instal·lacions del museu també contenen material etnològic, juntament amb un fons fotogràfic i un conjunt de vestuari important, datat a principis del segle XX; aquests materials van ser una donació per part de la família de l'escriptor Manuel de Pedrolo.[1] Es va habilitar una sala a la planta baixa del museu, dirigida a les exposicions temporals.

Juntament amb aquestes innovacions dins del museu, avui el Museu Comarcal de l'Urgell ha ampliat les seves seus. Entre aquestes tenim el nou Museu de la mecanització agrària Cal Trepat de Tàrrega, que se situa als afores de Tàrrega; important pel seu patrimoni industrial de maquinària agrícola i les innovacions en el procés de mecanització del camp, del segle XX. I també disposa de diversos jaciments visitables, com l'adoberia del Molí del Codina i en breu el Pou del Gel.

Les diferents col·leccionsModifica

Sales Nobles de cal PerellóModifica

La col·lecció permanent de la casa Perelló està a la primera planta del museu, s'anomenen les Sales Nobles. En aquesta planta està compassada per una sèrie d'estances, béns mobles i objectes que formen un clar exemple de l'interior d'una casa benestant catalana del segle XVIII. Aquestes sales contenen pintures murals, ornaments i mobiliari luxós de l'època, dels segles XVII, XVIII i XIX. Gràcies a la conservació d'aquestes sales podem veure com vivia una família benestant d'aquella època, les seves dedicacions professionals, aficions, amistats, gustos i les relacions que tenien. Una casa senyorial d'aquell temps havia de permetre acollir a tota mena de persones i obtenir estances per a cada ocasió. L'organització de les sales seguien els paràmetres barrocs francesos que es van imposar a Catalunya durant el segle XVIII. Però actualment, el mobiliari que s'hi disposa és d'altres èpoques i procedències (família de Manuel de Pedrolo).[3]

Aquestes Sales Nobles es componen i diferencien per tenir diferents funcions. En pujar a la primera planta, trobem el rebedor, una estança petita que tenia la funció de barrera, era on s'esperaven aquells a qui es donava pas. Per aquest motiu, la seva decoració és severa i poc decorada. Des del rebedor, s'accedeix a la sala gra aquesta era l'estança principal de la casa i on es complimentaven les festes. Es coneix l'inventari que obtenia la casa en aquell moment per l'article de Jaume Espinagosa i Marsà.[6] El mobiliari es disposava als costats de les parets per guanyar espai. L'entrada a la sala gran es feia per una ampla obertura col·locada davant del balcó, de manera estratègica. Les cadires que es troben avui dia són de finals del segle XIX, amb motius daurats i tapisseria jacquard original. Conté una taula mallorquina que dóna lloc a un tauler de scagliola italià, possiblement de Florència, de principis del segle XVIII. Al costat d'aquesta s'hi troba la sala estrada, una estança petita on sovint es reunien les dones. Les parets estan decorades amb paper pintat i pintures murals, on es representen escenes amb personatges vestits a la moda de finals del segle XVIII representats dins de paisatges rurals i marins. Aquestes pintures murals són emmarcades amb una sèrie de sanefes de bucles, d'estil neoclàssic. Les pintures de la part alta de la sala són datades de mitjans del segle XIX. Es detecta l'estil romànic en els grans dibuixos amb motius vegetals i colors vius i cridaners. La peça més destacada de l'escena és el piano vertical de l'empresa anglesa Christopher Gerock, d'estil Jordi IV, datada entre 1824 - 1830; conté aplicacions de bronze i tapisseria, treballat en caoba, palissandre i llimoner. I per últim hi ha la sala del dormitori principal amb alcova que s'adaptava a un tipus d'espai transcendental de la vida familiar. L'alcova desvinculava la zona de la visita de la zona del llit; presidida per l'escut familiar, envoltat de decoracions tallades i daurades. La decoració que forma tot el dormitori i l'alcova són el que millor s'ha conservat de l'època moderna, d'estil neoclàssic de finals del segle XVIII.[7]

Col·lecció d'arqueologiaModifica

Els fòssils del TalladellModifica

Aquesta col·lecció forma part de les col·leccions del museu però no es troba en la seu del Museu Comarcal de l'Urgell. Aquestes troballes es van trobar en unes pedreres localitzades al Talladell, situades a la part central catalana, formen la part oriental de la Conca de l'Ebre, forma estratègica típica de l'Oligocè de l'Urgell i la Segarra.[1]

Aquests fòssils provenen de diferents pedreres, les pedreres Fàbregas i les Bujeda, a la zona del Pla de Caelles adaptades per la pedrera Bujeda nord, la nova i la vella; en aquestes és on es té constància. En el moment en què van ser explotades, eren com a material per a la construcció.

Aquestes pedreres, on s'hi han trobat aquestes restes, tenen un alt valor patrimonial de tipus paleontològic, ja que han concedit moltes restes de diferents tipus: mamífers, rèptils, vegetals i mol·luscs en un bon estat de conservació. Gràcies a aquestes descobertes, i la seva conservació, han permès tindre un millor coneixement sobre la paleobiologia de l'etapa de l'Oligocè a Catalunya; també han ajudat a concretar les diverses condicions ambientals d'aquella zona central de la Depressió de l'Ebre, és a dir, del Talladell i de les zones veïnes, en aquella època. Segons les investigacions que s'han arribat a dur a terme sobre el clima i l'ambient, s'ha descobert que, al Talladell, fa milions d'anys hi havia un clima corresponent al tropical i al subtropical existents; la temperatura de mitjana hagués sigut d'entre uns 22° i 25°, i la mitjana de fred seria d'uns 18°.[8]

Els ibers: el Molí de l'Espígol i el Pla de les Tenalles.Modifica

La sala d'arqueologia es compon, principalment, per aquesta col·lecció, la qual se centra en el món ibèric que es va donar en el terreny de l'actual Urgell i les seves zones properes. Es conforma des dels seus antecedents, és a dir, anteriors al segle VI aC fins al segle I, quan va succeir el final de l'època ibèrica i la romanització del territori.[9]

La ciutat del Molí de l'Espígol va tenir un paper important i destacat per a l'organització i desenvolupament d'aquest territori. S'han pogut conèixer molts dels aspectes de la vida dels ibers, gràcies a les excavacions d'aquest territori, i juntament amb les excavacions dels jaciments del poblat del Pla de les Tenalles (Grananyella), el Tossal del Mor, de Tàrrega, l'assentament dels Missatges de Claravalls i la necròpolis preibèrica d'Almenara. L'exposició també mostra quines eren les seves activitats econòmiques en aquell territori, com es conformava l'urbanisme de la ciutat del Molí de l'Espígol, amb qui es comunicaven, com s'edificaven les cases, com estaven disposades aquestes cases en el seu interior, les seves tradicions i creences, etc.[9]

La desaparició de la cultura ibèrica va ser a causa de la integració de la civilització romana dins del territori i l'acceptació de les maneres de viure romanes; això s'ha detectat en la implantació dels nous arquetips d'assentaments, implantant, d'aquesta manera, una nova cultura.[9]

Col·lecció Antoni Alsina i Amils (1863-1948)Modifica

Antoni Alsina i Amils va néixer a Tàrrega el 1863 i va morir a Barcelona l'any 1948, va ser un escultor català que es trobava entre dos estils, el realisme del vuitcentisme i el simbolisme modernista. Va formar-se a l'Escola especial de pintura i escultura de Madrid, i a l'Escola de Belles Arts, on va realitzar els seus estudis oficials. Va establir-se a Roma durant quatre anys, on va completar la seva formació. Posteriorment, va estar participant en nombrosos certàmens formals espanyols sobre escultura, on va obtenir distints reconeixements. El seu èxit arribà amb l'Exposició de París, l'any 1900. Adquiria la medalla d'Or per la seva gran obra Astúcia i Força (Samsó i Dalila).[10]

L'exposició permanent que hi ha dedicada al Museu Comarcal de l'Urgell permet fer un seguiment en la trajectòria artística de l'escultor, des de finals del segle XIX fins a la seva maduresa. Aquesta trajectòria sobre Antoni Alsina i Amils importa escultures realitzades amb diferents materials, a conseqüència dels dos estils que el van influir, en els que hi trobem escultures fetes de bronze, fusta, marbre i guix, on és present el traspàs del realisme vuitcentista al simbolisme modernista. També es pot apreciar aquest domini en la persuasió del moviment i el ritme en les seves escultures de ballarines. Es converteix en un artista polifacètic, per tant acaba realitzant diferents tipus d'obres, aquesta exposició recull una gran part important de la seva obra, aplega gran part de la seva obra pictòrica, però també un conjunt de mobiliari obrat i decorat per ell, on combina les arts decoratives, escultura i també pintura. D'aquesta manera podem conèixer molts dels àmbits quotidians en què es movia l'artista, els seus éssers més pròxims i les vivències que li van marcar la vida.[10]

Juntament amb l'exposició d'Antoni Alsina i Amils, s'exposa l'obra pictòrica del seu germà, Ramon Alsina i Amils, el qual és destacat per les seves pintures i dibuixos; al llarg de la seva vida va estar molt unit al seu germà.

 
Part del recorregut de l'exposició Tragèdia al Call

Sala Permanent Tragèdia al call. Tàrrega 1348Modifica

L’any 1348 és una data tràgica per a la història de Tàrrega. Si bé el primer terç del segle XIV és una època d’expansió econòmica i urbanística que propicia el creixement de la vila i de l’aljama jueva de Tàrrega, una seguida d’anys de males collites i crisi econòmica propicien un creixement de la tensió social i la confrontació religiosa, ja que el jueu és vist com un element aliè, ja sigui dins la mateixa organització social i política de la vila, i també dins una societat majoritàriament cristiana.

Aquesta situació esclata amb l’arribada de la pesta negra a Catalunya i el juliol de 1348 es produeix l’assalt al call de Tàrrega, poc després del de Barcelona i de Cervera.

Si bé aquest avalot el coneixíem per la documentació de la Cancelleria Reial[11] i el relat de Josef ha-Kohen, La vall de Llàgrimes,[12] les excavacions al call i molt especialment l’excavació l’any 2007 de la necròpolis jueva de les Roquetes (el fossar dels jueus de Tàrrega) han permès corroborar arqueològicament la magnitud de l’assalt i precisar moltes dades fins ara desconegudes gràcies a la troballa excepcional de 6 fosses comunes on estaven enterrats vora una setantena de víctimes d’aquest assalt.[13]

L’exposició permanent Tragèdia al call. Tàrrega 1348 mostra i contextualitza els materials arqueològics recuperats dels jaciments de la necròpolis jueva de Tàrrega i d’uns abocaments fets al call a conseqüència de l’assalt.[14] Tots ells ens aporten molta informació sobre l’abast de l’avalot i a la vegada ens mostren aspectes de la vida quotidiana de la comunitat jueva fortament colpejada l’any 1348.

La mostra permanent del Museu Comarcal de l’Urgell-Tàrrega ens situa en el context urbà i ideològic de la Tàrrega dels segles XIII i XIV amb un conjunt de peces gòtiques i romàniques de primer ordre, provinents de l’església parroquial i dels monestirs i convents de la vila, que en la primera meitat del segle XIV es trobaven en el seu moment més àlgid.

El conjunt d’apòstols provinent de l’església parroquial està format per cinc escultures procedents de la desapareguda portalada gòtica de Santa Maria de Tàrrega. Esculpits per almenys tres personatges, el més important és el Mestre d’Anglesola, un escultor actiu al primer terç del segle xiv, segurament d’origen francès, a qui cal considerar un dels introductors del llenguatge gòtic a les terres de Lleida. El portal responia al model francès amb apòstols als brancals i una imatge mariana al mainell, seguint el model encetat a casa nostra a la catedral de Tarragona.[15]

 
Figures escultòriques d'una antiga portalada, Museu Comarcal de l'Urgell

Són aquests apòstols, la Marededéu provinent de la mateixa església, una predel·la policromada i dos capitells provinents de diferents convents targarins els que posen de manifest la gran puixança econòmica de Tàrrega de finals de segle XIII i fins al primer terç de segle XIV.[16]

La primera menció als documents de població jueva la trobem l'any 1278 i poc després ja tenim constància que estava constituïda en aljama pròpia (1303), fent patent el creixement d’aquesta comunitat.[17]

El cementiri de la comunitat jueva medieval de Tàrrega apareix mencionat als documents per primer cop l’any 1307. És el 2007 quan s’excava el jaciment de les Roquetes, que tal com proposava el doctor J. X. Muntané,[18] s’ubicava al turó del Maset.

Durant l’excavació del cementiri es van excavar i documentar 182 tombes individuals i 6 fosses comunes. La intervenció al jaciment de les Roquetes va permetre la documentació de certes parts del ritual d’enterrament de la comunitat jueva medieval targarina com són l’ús de taüts –ja sigui a través de la presència de claus de ferro i la seva disposició o bé per les restes de fusta conservades-, l’ús de baiards –per la fusta conservada-, l’amortallament dels difunts –en algun cas per la presència de les agulles de subjecció, també es documenta a partir de la postura dels cossos-. En dos casos, ambdós tombes femenines, s’han documentat restes de tocat. Aquest teixit, molt ric, s’elabora amb diferents tipus de fil, en el cas de Tàrrega, lli i seda que combina diferents trames i tints. Aquests fils, segons demostra la seva analítica en alguns casos eren coberts per una làmina d’or o d’argent, entorxats.[19] Per aquest tipus de teixits trobem paral·lels en altres necròpolis jueves de la península, com la de Valladolid, catalanes com la de Barcelona o Girona i europees, com pot ser la del carrer de Nové Mĕsto de Praga.

És també en aquestes tombes individuals on es documenten un seguit de collarets i un parell de braçalets que han estat interpretats com a amulets.[20] Aquests elements són fets d’atzabeja –carbó fossilitzat-, ambre, corall, pasta vítrea, cristall de roca... són materials que, tradicionalment, i en el cas de l’atzabeja des de temps prehistòrics, s’han considerat elements protectors davant el mal d’ull. Aquests collarets poden estar fets d’un sol material, es documenten collarets d’atzabeja i de pasta vítrea o bé combinant diferents tipus d’elements, n’hi ha que tenen denes d’atzabeja, ambre, corall, cristall de roca...tots ells però són materials que tenen atribuïdes qualitats profilàctiques.

Al sector sud-est de la intervenció es van documentar i excavar sis fosses comunes amb un nombre mínim d’individus de 69. El nombre d’inhumacions de les fosses varia segons la longitud d’aquestes, anant dels dels cinc d’una a més de la vintena en la més grossa. Són enterraments múltiples, que tot i així, són dipositats seguint l’orientació ritual jueva, el cap a l’oest i els peus a l’est, encarant el mort vers Jerusalem fins i tot en aquells casos en què la descomposició havia provocat el desmembrament de les parts del cos. És aquest fet el que ens fa pensar en què foren els supervivents de la mateixa comunitat els que van enterrar els seus morts.

Durant l’excavació d’aquestes fosses es van documentar, en almenys tres individus, la presència de botons, fet que ens indica que foren enterrats vestits, fet que no és habitual dins l’escatologia hebrea, com tampoc ho és l’enterrament en fosses comunes. Aquests elements, juntament amb la presència en més del 50% dels enterrats en les fosses comunes de marques de violència als ossos indica que les fosses són fruit d’un episodi de gran violència, ja que l’estudi antropològic de les restes mostra que tota la població hi és representada, des de neonats, nadons de sis mesos, dones, adults. No hi ha cap grup discriminat, fet que reflecteix que fou un atac amb la voluntat d’acabar amb tota la població del call.

La troballa en dues de les fosses de dos conjunts de monedes, 18 en total, a més de les analítiques de C14 que es va realitzar en un dels enterrats en una de les fosses, fan possible l’atribució d’aquestes fosses a l’avalot de 1348.

L’atac a la comunitat jueva era coneguda a través de les fonts documentals, tant cristianes com jueves. El fet de poder excavar i estudiar antropològicament les restes de l’avalot és un fet excepcional dins la literatura arqueològica medieval jueva. Els atacs als calls jueus durant el segle XIV no són un fet exclusiu de Tàrrega, ja que a la zona de la Provença les fonts ja en parlen uns mesos abans del de Tàrrega, i el 1349 a la zona germano parlant aquests atacs es documenten en moltes de les ciutats on hi ha establerta una comunitat jueva. A les nostres terres els atacs als calls són gairebé generals l’any 1391 provocant en alguns casos, com el de Barcelona, la desaparició del call de la ciutat.

L’estudi de la documentació escrita de l’època ha permès situar la ubicació del call a mitjans de segle XIV. Aquest s’estenia al sud de l’actual carrer Major, ocupant la zona entre aquest carrer i la muralla, que els feia de límit pel sud i per l’est.

El jaciment del carrer de la Font 7-9 es troba just en el límit oest del call, on es localitzaven la majoria dels patis de les cases del principal carrer del barri jueu, el carrer l’Estudi.

Ens centrarem en un sector concret del jaciment del carrer de la Font que presenta nivells estratigràfics que contenen materials de la primera meitat del segle XIV. Aquest sector del jaciment es caracteritza per ser una zona oberta, interpretada com un pati posterior d’una casa on hi havia una sitja. En la terra que reomplia la sitja, així com en els nivells de reompliment i anivellament que la cobrien, aparegué una important quantitat i diversitat de materials arqueològics: restes de vaixella de taula, llànties, olles, greixoneres i diferents tipus de contenidors ceràmics; restes de recipients de vidre; objectes de bronze associats al vestuari, a mobiliari de petit format i instrumental divers; restes de peces de ferro, entre les quals destaquem un ganivet de grans dimensions, monedes, restes de fauna i altres tipus de materials que no anaven més enllà de mitjan segle XIV. Tot apunta que la major part d’aquests materials estaven en ús quan van anar a parar de forma violenta al pati de la casa, ja que algunes peces s’ha vist clarament que estaven senceres quan van fer-hi cap i la data de fabricació de la vaixella i d’encunyació de determinades monedes és molt propera a la data de l’amortització. Per aquest motiu, s’ha interpretat que els materials trobats haurien estat llençats de forma expressa, possiblement fruit d’un o diferents abocaments simultanis.

Pel que fa a l’adscripció cultural dels materials, hem de dir que l’anàlisi i l’estudi de les restes de ceràmica no han evidenciat cap diferència entre els materials ceràmics emprats per jueus i cristians, excepte una peça: una hanukià o llàntia múltiple, de la qual només tenim un petit fragment. L’accent sobre aquesta peça en concret està determinat, d’una banda, per la seva funció dins el ritual jueu de celebració de la Festa de les Llums i, de l’altra, perquè ens dóna un argument de pes per definir l’adscripció cultural del jaciment, ja que la peca és clarament jueva.

L’estudi de les restes òssies de fauna del jaciment, en concret, les dels nivells fruit de l’abocament del segle XIV, el que ens dóna una evidència clara dels consumidors d’aquesta fauna. La dieta és una de les principals expressions d’identitat cultural, especialment quan està regulada per preceptes religiosos. En el cas del judaisme, el consum de carn està estrictament regulat per la Torà. A la Font 7-9 es documenta una quantitat ínfima de porc, menys del 0,5% de les restes i no es documenta conill, restes que són molt abundants en jaciments cristians i àrabs contemporanis.

Altres dependències del Museu Comarcal de TàrregaModifica

 
Naus de la fàbrica J. Trepat, Tàrrega.
 
Maquinària agrícola del Museu Cal Trepat, Tàrrega

Museu de Cal Trepat de TàrregaModifica

La fàbrica de Josep Trepat és un testimoni molt important en la mecanització agrària per als pagesos, el qual va convertir el procés de mecanització que hi havia fins llavors, fent més modern la mecanització agrària al camp català i espanyol.[21]

El primer taller en què va treballar Josep Trepat va ser un que va crear ell al carrer Ardèvol de Tàrrega, on va realitzar les seves primeres màquines agrícoles, les garbelladores. A mesura que anava agafant importància, va anar tenint més encàrrecs, i en aquell petit taller no donava l'abast, així que va decidir traslladar-se als afores de Tàrrega on va construir-hi les 19 naus que encara la componen avui dia, d'aquesta manera aconseguia un tipus de producció en cadena. Aquesta nova fàbrica contenia diferents sales per a diferents funcions; hi havia la foneria, la sala de modelisme, els tallers, la sala dels torns i mecanització, la de les premses i ganivetes, la de les ralladores i garbelladores, la d'estampació, la de les lligadores, la de rampills, la de pintura, fusteria on es feien les primeres peces de fusta, la de renacéis i les oficines. [22] Va donar tant fervor que va exportar cap a Portugal, Grècia, Nicaragua, Aràbia Saudita, entre d'altres.

Avui dia es conserven les dinou naus amb la maquinària, les eines que els treballadors van deixar en el seu interior, de la "mateixa" manera de quan van marxar. En l'interior de la fàbrica es conserven, també, els documents de l'arxiu, també s'hi han torbat diferents models de màquines que, gràcies a aquestes, avui dia ens donen una informació important de com era la maquinària moderna en aquella època, com l'utilitzaven, l'evolució que tenien per ser millorades, ens mostren els diferents processos de producció. És l'única empresa de fabricació agrícola que es conserva de la seva època en tota Espanya i, possiblement d'Europa.[23]

L'any 2006, per part del Museu Comarcal de l'Urgell, es va iniciar un procés d'inventari de totes les màquines i eines que formaven en l'interior de la fàbrica. A principis de l'any 2007, la fàbrica J.Trepat va passar a formar part de l'Ajuntament de Tàrrega. El problema actual és el manteniment urgent de l'edifici i la seva seguretat davant de possibles vandalismes o de robatori.

JacimentsModifica

El Molí d'Espígol de TornabousModifica

 
Molí de l'Espígol de Tornabous

Aquest és un dels jaciments preromànics més importants que hi ha a Catalunya, per les característiques de topografia i d'urbanisme, i també per haver format part d'un conjunt de campanyes d'excavacions arqueològiques que va iniciar Mn Antoni Llorenç l'any 1970, llavors ell era el director del Museu Diocesà de Solsona; després va continuar Joan Maluquer de Motes els anys 1975 i 1984, el qual va descobrir la major part de les restes que avui dia persisteixen. Per últim, el Servei d'Arqueologia de la Generalitat de Catalunya va realitzar els últims processos, aquestes campanyes de l'any 1987 al 1991 van ser destinades a consolidar i qualificar el jaciment.[24] Els diferents materials que van aparèixer van dipositar-se a la seu del Museu Comarcal de l'Urgell, de Tàrrega, en un primer moment van estar situades al Museu de Solsona.

Tot el treball realitzat va destinat a fer conèixer les primeres peces de ceràmica de vernís negre que representen un conjunt de vasos exportats al jaciment del Molí de l'Espígol provinents de diferents llocs de la Mediterrània; els quals demostren l'existència de les relacions comercials que tenia aquesta cultura. Aquestes mostres han sigut suficients per marcar un marc cronològic i històric on va tenir lloc les destruccions de major importància que va succeir en aquest jaciment.[24]

S'han pogut demostrar que va haver-hi unes tres destruccions sobre aquest territori. La primera es va donar en la primera meitat del segle IV aC, damunt les ruïnes les quals es va construir la majoria de les restes que avui s'han conservat. Una altra es va donar a la primera meitat del segle III aC; i la nova destrucció, la més nova que torbem, es dóna a principis del segle II aC, és en aquest moment quan es comença a abandonar el poble del Molí de l'Espígol com a nucli urbà indígena. Tot i les restes que s'han trobat, n'hi ha moltes que s'han perdut a causa de les tasques agrícoles que s'han realitzat en el territori, i pels aprofitaments dels murs que es van utilitzar per construccions a Tornabous.[24] També n'és una causa la romanització que hi va haver en aquest territori, durant el segle I aC.

Algunes d'aquestes ceràmiques de vernís negre de la cultura ibèrica són: petita copa hemisfèrica de vernís negre, d'argila dura; askoi - en forma de cap amb els cabells trenats i el prognatisme facial pronunciat - d'argila rogenca i vernís negre brillant; guttus - en forma de peu calçat amb una sandàlia - de pasta rogenca i vernís negre brillant; plat de peix d'argila grisenca i vernís negre fosc, entre d'altres.[25]

Pla de les TenallesModifica

El jaciment del Pla de les Tenalles de la Móra, es localitza a Granyanella (La Segarra). És un tipus d'assentament que, a poc a poc va anar obtenint més importància al llarg del temps. Es va decidir excavar en aquest indret perquè hi havia constància de l'existència d'una sèrie de materials, que es creu que la cultura ibèrica va romandre en aquest territori, més temps del que es deia; fins a mitjans del segle II aC, aquest aspecte permet obtenir una relació amb el món Ilergècia. Segons l'anàlisi que va realitzar i transmetre P. Villalaba al Servei d'Arqueologia, en aquest assentament del Pla de les Tenalles podria datar-se el primer moment de l'assentament de la cultura ibèrica fins a finals del segle V aC.[26]

La primera notícia sobre l'assentament la va realitzar Ramon Boleda i Joan Tous, que es porta a publicació per Rodrigo Pita. El desbocament del jaciment va realitzar-lo R. Boleda l'any 1952. Ell, en una carta arqueològica descriu les restes d'estructures que havien sortit a la superfície, juntament amb una gran quantitat de materials i fragments de ceràmica de vernís negre.[27]

A finals dels anys setanta, P.Villalba sota les directrius de Joan Tous, va iniciar una activitat arqueològica que va començar l'any 1978 i va durar fins a l'any 1983. Al llarg d'aquest temps, es van anar descobrint gran quantitat de materials i diferents estructures, segons P. Villalba, datades, aproximadament, a finals del segle III aC i principis del segle II aC. Ell va decantar-se per aquesta cronologia gràcies a les troballes de ceràmiques roges, que les situava en el marc d'època tardana, un estil de la segona meitat del segle IV aC.[26]

Tot i aquestes troballes importants, cal més informació per interpretar els seus elements urbans, les remodelacions i reestructuracions que van realitzar, principalment destacada a la zona nord. Joan Tous va descobrir unes descripcions en una sèrie de ceràmiques, que donaven indicis de presència de romans, durant la seva època de dominació romana.[28]

Avui, és un punt clau per reinterpretar els diferents moments en què es va desenvolupar aquesta cultura ibèrica al llarg del transcurs de l'època ibèrica plena; les quals es poden ajuntar amb les fases tardanes.

L'adoberia del Molí del CodinaModifica

A conseqüència d'unes obres de construcció d'un immoble sobre el Molí del Codina, situat al centre històric de Tàrrega, el mes d'agost de l'any 1997 es van descobrir unes restes arqueològiques destacables, i es va decidir iniciar una intervenció arqueològica d'urgència, la qual va acabar el 31 de gener de 1998. Aquest jaciment es troba al costat del riu Ondara, fent cantonada amb el carrer Migdia i el carrer Sant Agustí, a finals del segle XVIII s'hi va edificar un molí d'oli, d'aquí sorgeix el nom. En la segona meitat del segle XIV, durant l'època medieval i moderna hi havia una muralla que tancava la ciutat. El motiu principal d'aquesta intervenció era voler documentar aquestes possibles restes de la muralla medieval de Tàrrega, en aquest moment es comença a sospitar que, possiblement, allí s'hi edifiques una sinagoga medieval, segons la investigació de Joan Tous, Rodrigo Pita i Josep Maria Planes.

Joan Tous, en aquell moment era el director del Museu Comarcal de l'Urgell, va reunir un equip d'investigadors per dur a terme les activitats arqueològiques en l'assentament del Molí del Codina. Tot i les investigacions no es va acabar d'acordar refutablement la identificació de la sinagoga medieval en aquest assentament. S'esperava que en unes pròximes intervencions arqueològiques es veuria la relació entre el Molí del Codina i l'antiga sinagoga medieval, juntament amb la documentació medieval de Tàrrega que conforma els segles XIV i XV.

 
L'adoberia del Molí del Codina, Tàrrega.

L'estructura més moderna del jaciment és la del Molí d'oli, en aquesta excavació arqueològica es va identificar un pou, alguns murs, basaments de diferents arcades, avui visibles; s'han relacionat algunes estructures amb un celler i un cup de vi. El nivell inferior a aquest, hi ha unes estructures que corresponen a l'adoberia, la qual es data entre el segle XVI i la primera meitat del segle XVII, situada dins del clos de la planta de l'edifici anterior. En aquesta estructura es detecta la presència de diferents piques i canalitzacions, un petit forn. En les piques s'han arribat a trobar diferents materials ceràmics en els nivells d'inundació, els quals donen una cronologia bastant específica, la qual comprèn el segle XVI fins a mitjans del segle XVII.[29]

Per sota de l'edificació de l'adoberia, en la meitat nord de l'interior on s'ha documentat uns retalls rectangulars rebaixaven un nivell de llims, possiblement antròpica, que arriben molt més avall que la situació dels murs i dels pilars de l'edifici preexistent. S'han trobat materials ceràmics i metàl·lics datats en la primera meitat del segle XV.[30]

L'edifici preexistent que es reaprofita per realitzar l'adoberia del segle XVI i la primera meitat del segle XVII, presenta unes qualitats particulars; forma una nau sense cap separació visible, pot formar part de la primera fase de l'edifici. Conté vuit pilars adossats a la part interior del mur, en aquests hi corresponen quatre arcs apuntats, possiblement sortien de la coberta de la nau. S'ha pogut comprovar que l'alçada de les parets podia fer uns dos o tres metres. La presència d'aquest edifici, datat aproximadament del segle XIV, va condicionar totalment l'emmurallament posterior en l'època de Pere el Cerimoniós a Tàrrega.[31]

Segons la documentació medieval, de la primera meitat del segle XIV, descriu l'existència d'una sinagoga a Tàrrega, realitzada en l'època de Jaume el Just, segons la font, amb el permís del bisbe Ponç de Vic; tot i això, no hi ha un document que especifiqui el lloc exacte en què es trobava però si esmentava la seva proximitat al riu. Per aquest motiu la possible sinagoga va patir nombroses inundacions i, per aquest motiu, va poder ser traslladada en un altre lloc.[30]

Fossa de les RoquetesModifica

Les excavacions dutes a terme l'any 2007, van fer sortir a la llum una necròpolis medieval jueva a Tàrrega, es van descobrir cent vuitanta i dues fosses individuals amb restes humanes i sis fosses comunes.

Aquest jaciment se situa a la part sud-est del nucli urbà de Tàrrega, al vessant del turó, conegut com el Maset. En aquella època es trobava fora de les muralles de dins la ciutat, com la majoria de les necròpolis jueves de la península.

 
Audiovisual de l'exposició Tragèdia al Call sobre el jaciment de Roquetes

El seu estudi ha permès esbrinar la violenta mort que van tenir alguns individus de les fosses comuns; juntament amb la documentació que es va trobar sobre l'assalt al call de Tàrrega, va permetre documentar aquest jaciment i la seva cronologia. Aquestes investigacions dutes a terme, han permès esbrinar que molts dels cossos enterrats, s'enterraven amb diferents tipus de robes i teixits, alguns, fins i tot, amb objectes personals com joies, peces de ceràmica, etc. Es coneix que l'enterrament amb aquest objecte seria, segurament, per un aspecte religiós i de ritual funerari jueu; d'aquesta manera s'ha obtingut una informació important i valuosa sobre com realitzaven els enterraments, els seus costums, la manera de viure dels jueus. Les restes òssies han permès obtenir informació sobre els cossos alterats, és a dir, els que van patir una mort violenta es capta a partir de les restes dels ossos.[32]

Aquest jaciment és en una propietat privada, i va estar a punt de ser edificada, d'aquesta manera es van presidir les intervencions arqueològiques abans que fos massa tard. El cost de l'excavació va realitzar-la l'Ajuntament de Tàrrega i el Servei d'Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya; també va decidir finançar l'estudi antropològic de les restes de la necròpolis. Van decidir actuar sobre el terreny on les restes eren més importants, perquè no poguessin edificar, en canvi altres parcel·les es van deixar, ja que no es comprometien a conservar-les. L'excavació es va dividir en dues parts, una part era promoguda per l'Ajuntament de Tàrrega amb l'ajuda del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, i l'altra part promoguda per l'empresa promotora de la parcel·la d'on s'excavava, ja que tenien la intenció d'edificar a sobre. El resultat d'aquestes activitats arqueològiques va ser el descobriment de cent cinquanta-cinc inhumacions individuals i sis fosses comunes, amb un total de dos-cents vint-i-quatre "NMI" d'individus; per part de l'excavació feta per l'Ajuntament de Tàrrega i el Museu Comarcal de l'Urgell de Tàrrega.[33]

Principalment, els rituals que es realitzaven quan un jueu es moria, era que el cadàver havia d'estar orientat cap a orient, com la majoria de les tombes medievals; mirant cap a Jerusalem. La terra amb què s'enterrava havia de ser verge. Les inhumacions es podien realitzar amb taüts - segons alguns documents - o d'altres sense. El mort es transportava de casa al cementiri en una llitera, que en la part final de l'enterrament s'utilitzava com a tapa, la qual es col·locava sobre el mort i posteriorment, es cobria de terra. S'han vinculat alguns elements amb el ritual tradicional jueu. A partir de la disposició dels cranis s'ha pogut escatir la presència de coixins fets de lli. Alguns enterraments secundaris no quadraven amb les circumstàncies, i s'ha investigat que aquests cossos podien haver estat enterrats en un lloc, i van poder transportar els ossos al fossar de Tàrrega.[34]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 «Museu Comarcal de l'Urgell».
  2. Guia Sales Nbles Cal Perelló. Museu Comarcal de l'Urgell-Tàrrega
  3. 3,0 3,1 Guia Sales Nobles Cal Perelló
  4. Guia Sales Nobles Cal Perelló. Museu Comarcal de l'Urgell-Tàrrega
  5. Guia Sales Nobles Cal Perelló. Museu Comarcal de l'Urgell-Tàrrega.
  6. Espinagosa i Marsà, Jaume «Cal Perelló de Tàrrega, segons un inventari del 1808.». Cal Perelló de Tàrrega, segons un inventari del 1808., p. 73-83.
  7. Guia Sales Nobles Cal Perelló. Museu Comarcal de l'Urgell - Tàrrega.
  8. «Museu Comarcal de l'Urgell».
  9. 9,0 9,1 9,2 «Museu Comarcal de l'Urgell».
  10. 10,0 10,1 «Antoni Alsina Amils. Un artista entre dos segles (1863-1948)». Museu de Tàrrega. [Consulta: 22 febrer 2016].
  11. López de Meneses, Amada «Una consecuencia de la Peste Negra en Cataluña: el Pogrom de 1348». Sefarad, vol.19 (1959), pàg. 321-364.
  12. ben Yehoixua ha-Kohén, Yossef Vall de Llàgrimes, s. XVI.
  13. «Dossier URTX: la necròpolis medieval jueva de les Roquetes (Tàrrega, l'Urgell)» (en català). Museu Comarcal de l'Urgell. [Consulta: 3 març del 2016].
  14. «Un abocament de mitjan segle XIV al call de Tàrrega: el jaciment del carrer de la Font 7-9» (en català). Ajuntament de Tarragona, 2010. [Consulta: 3 març del 2016].
  15. Velasco, Alberto «El conjunt monumental de Santa Maria de Tàrrega al segle XIV». Tragèdia al call. Tàrrega 1348, 2014.
  16. Velasco, Alberto Tragèdia al call. Tàrrega 1348, 2014.
  17. Muntané Santiveri, Josep Xavier. Fonts per a l'estudi de l'aljama jueva de Tàrrega. Documents i regesta (en català i hebreu). Barcelona: PPU, 2006. ISBN 84-477-0922-1. 
  18. Muntané Santiveri, Josep Xavier Muntané «Proposta d'ubicació del fossar dels jueus de la vila de Tàrrega a partir dels testimonis documentals continguts en els Llibres d'Estimes 1501-1510». URTX, 2007.
  19. Xirau, Montserrat «Tratamiento de restauración de textiles arqueológicos realizados en el Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa». Jornadas internacionales sobre conservación de tejidos procedentes de contextos funerarios. Madrid: Secretaría de Estado de Cultura., 2012.
  20. Colet et alii «Els amulets de la necròpolis medieval hebrea de les Roquetes de Tàrrega (l'Urgell)». Actes del IV Congrés d'Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, 2010, pàg. 1021-1024.
  21. «Museu Cal Trepat, Tàrrega.».
  22. Espinagosa Marsà, Jaume. Fàbrica de maquinària agrícola J. Trepat de Tàrrega (en català. Castellà. Anglès. Français). Ajuntament de Tàrrega, Museu Comarcal, 2008, p. 145. ISBN 84-95284-25-1. 
  23. Espinagosa Marsà, Jaume. Fàbrica de maquinària agrícola J. Trepat de Tàrrega (en català. Castellà. Anglès. Français.). Ajuntament de Tàrrega, Museu Comarcal, 2008, p. 145. ISBN 84-95284-25-1. 
  24. 24,0 24,1 24,2 Cura-Morera, Miquel «"Céramiques de vernis negre procedents del Molí d'Espígol al Museu Comarcal de l'Urgell"». Urtx, nº5, 1993, p. 33 - 50.
  25. Cura-Morera, Miquel «"Céramiques de vernis negre procedents del Molí d'Espígol al Museu Comarcal de l'Urgell",». Urtx, nº5, 1993, p. 33 - 50.
  26. 26,0 26,1 Pérez i Conill, Jordi «"Pla de les Tenalles de la Móra, Granyanella (La Segarra). Avanç de l'estat general"». Urtx, nº2, 1990, p. 5 - 13.
  27. Pérez i Conill, Jordi «"Pla de les Tenalles de la Móra, Granyanella (La Segarra). Avanç de l'estat general"». Urtx, nº2, 1990, p. 5 - 13..
  28. Pérez i Conill, Jordi «"Pla de les Tenalles de la Móra, Granyanella (La Segarra). Avanç de l'estat general",». Urtx, nº2, 1990, p. 5 - 13..
  29. Oriol Saula i Briansó, Jaume Badias i Mata «"Les excavacions arqueològiques del jaciment del Molí del Codina de Tàrrega: Possible emplaçament de l'antiga sinagoga de la primera meitat del s.egle XIV"». Tamid (Barcelona), Societat Catalana d'Estudis Hebraics, nº2, 1998 - 1999, p. 161 - 190.
  30. 30,0 30,1 Oriol Saula i Briansó, Jaume Badias i Mata «"Les excavacions arqueològiques del jaciment del Molí del Codina de Tàrrega: Possible emplaçament de l'antiga sinagoga de la primera meitat del s.egle XIV"». Tamid (Barcelona), Societat Catalana d'Estudis Hebraics, nº2, 1998 - 1999, p. 161 - 190..
  31. Oriol Saula i Briansó, Jaume Badias i Mata «"Les excavacions arqueològiques del jaciment del Molí del Codina de Tàrrega: Possible emplaçament de l'antiga sinagoga de la primera meitat del s.egle XIV"». Tamid (Barcelona), Societat Catalana d'Estudis Hebraics, nº2, 1998 - 1999), p. 161 - 190..
  32. Jordi Ruiz Ventura; Oriol Saula Briansó; Eulàlia Subirà de Galdàcano, Anna Colet Marcé «"Les fosses comunes de la necròpolis medieval jueva de loes Roquetes, Tàrrega"». Urtx, nº23, 2009, p. 104 - 123.
  33. Jordi Ruiz Ventura; Oriol Saula Briansó; Eulàlia Subirà de Galdàcano,, Anna Colet Marcé «"Les fosses comunes de la necròpolis medieval jueva de loes Roquetes, Tàrrega"». Urtx, nº23, 2009, p. 104 - 123.
  34. Jordi Ruiz Ventura, Oriol Saula Briansó; Eulàlia Subirà de Galdàcano, Anna Colet Marcé «"Les fosses comunes de la necròpolis medieval jueva de loes Roquetes, Tàrrega"». Urtx, nº23, 2009, p. 104 - 123..

BibliografiaModifica

  • Espinagosa Marsà, Jaume; Fàbrica de maquinària agrícola J. Trepat de Tàrrega, Tàrrega, Ajuntament de Tàrrega, Museu Comarcal, 2008.
  • Guia Sales Nobles Cal Perelló. Museu Comarcal de l'Urgell-Tàrrega

Enllaços externsModifica