Felip Antoni de Borbó
Felip Antoni Pasqual de Borbó i de Saxònia (Portici, 13 de juny de 1747 – Nàpols, 17 de setembre de 1777) va ser un príncep de Nàpols i de Sicília, així com infant d'Espanya, primer fill mascle de Carles III d'Espanya. Va ser apartat de la successió a les corones espanyola, napolitana i siciliana a causa de la seva discapacitat intel·lectual i va viure tota la seva vida internat al Palau Reial de Caserta.
_-_Museo_Campano.jpg)  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 13 juny 1747 Portici (Itàlia) |
| Mort | 19 setembre 1777 (30 anys) Portici (Itàlia) |
| Causa de mort | Causes naturals (Verola ) |
| Sepultura | basílica de Santa Clara |
| Dades personals | |
| Religió | Catolicisme |
| Activitat | |
| Ocupació | aristòcrata |
| Altres | |
| Títol | Duc |
| Família | Casa de Borbó a Espanya |
| Pares | Carles III d'Espanya i Maria Amàlia de Saxònia |
| Germans | Maria Lluïsa de Borbó, Maria Josepa Carmela de Borbó, Carles IV d'Espanya, Gabriel de Borbó, Antoni Pasqual de Borbó, Ferran I de les Dues Sicílies i Francesc Xavier de Borbó |
Premis | |
Orígens modifica
Va néixer a Portici el 13 de juny de 1747.[1] Primer fill mascle de Carles VII de Nàpols i V de Sicília —el futur Carles III d'Espanya— i de la princesa Maria Amàlia de Saxònia. El seu naixement va ser molt celebrat al regne, després del naixement de cinc filles.[2]
Discapacitat intel·lectual modifica
Quan va néixer es va dir que era un nen robust i ben format, i el seu oncle, el rei Ferran VI d'Espanya, va atorgar-li el rang d'infant d'Espanya amb una renda anual de 40.000 duros.[2] Tant el rei com la seva muller, Bàrbara de Bragança, el van apadrinar i van enviar en representació al duc de Medinaceli a la celebració.[3] Tanmateix, ben aviat Felip Antoni va començar a donar senyals de mala salud, tenia el cap molt gran, patia d'estrabisme i va mostrar signes d'una notable discapacitat intel·lectual. A més, patia de crisis epilèptiques i mai va arribar a parlar.[2] Hom va atribuir aquesta situació per llet que havia rebut de les seves nodrisses.[3] Per aquesta raó, l'agost de 1759, quan Carles III va accedir al tron espanyol, va ser apartat de la successió a les corones d'Espanya, Nàpols i Sicília. Així, el segon en la successió, Carles, va esdevenir príncep d'Astúries, i el tercer, Ferran, va esdevenir hereu dels regnes italians.[2]
Reclusió a Caserta modifica
A Felip se li va concedir el títol de duc de Calàbria a perpetuïtat i va ser internat al Palau Reial de Caserta, allunyat de la cort napolitana, i encomanat al marquès de Tanucci.[2][3] Al llarg de la seva vida va ser tractat amb la distinció lligada al seu rang, i va estar a cura de camarlencs i vigilants que evitaven els excessos als quals era procliu, especialment el van mantenir allunyat del sexe, perquè de vegades agafava impetuosament les dames de la cort pels passadissos de palau.[2] En tot cas, es diu que també va ser amant de la música, i a palau disposava de diversos músics i cantants.[3]
Mort modifica
A començaments de setembre de 1777 va posar-se malalt per unes febres que van derivar en verola, que li va provocar la mort el dia 17. A la seva mort, l'abat Galiani va escriure: «va ser realment considerada un esdeveniment afortunat a causa de la seva condició d'imbècil incurable». Va ser enterrat a la basílica de Santa Clara, necròpolis dels reis de Nàpols i de Sicília.[2]
Referències modifica
- ↑ Robles do Campo, Carlos «Los infantes de España bajo la Ley Sálica». Anales de la Real Academia Matritense de Heráldica y Genealogía, vol. 10, 2007, pàg. 322.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 Mateos Sainz de Medrano, Ricardo. «Felipe Antonio Pascual de Borbón y Sajonia» (en castellà). Diccionario biográfico electrónico. Reial Acadèmia de la Història. [Consulta: 6 març 2022].
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Ezquerra del Bayo, Joaquín. Casas Reales de España. Retratos de niños. (en castellà). vol. 2. Madrid: Junta de Iconografía Nacional, 1926, p. 13-15, 33.