Gabriel de Borbó

Gabriel de Borbó i de Saxònia (Portici, 12 de maig de 1752 - San Lorenzo de El Escorial, 23 de novembre de 1788) va ser infant d'Espanya. Fill de Carles III, va destacar per la seva educació i cultura, com a traductor, mecenes, músic i col·leccionista.

Infotaula de personaGabriel de Borbó
Mengs - Gabriel of Bourbon (1752-1788) - Museo del Prado.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement12 maig 1752 Modifica el valor a Wikidata
Portici (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort23 novembre 1788 Modifica el valor a Wikidata (36 anys)
Casita del Infante Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortCauses naturals Modifica el valor a Wikidata (Verola Modifica el valor a Wikidata)
SepulturaPanteó d'Infants Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciómecenes, traductor Modifica el valor a Wikidata
Família
FamíliaCasa de Borbó a Espanya Modifica el valor a Wikidata
CònjugeMaria Anna Victòria de Bragança (1785–) Modifica el valor a Wikidata
FillsPere Carles de Borbó i de Bragança Modifica el valor a Wikidata
ParesCarles III d'Espanya Modifica el valor a Wikidata  i Maria Amàlia de Saxònia Modifica el valor a Wikidata
GermansMaria Lluïsa de Borbó, Maria Josepa de Borbó, Felip Antoni de Borbó, Carles IV d'Espanya, Antoni Pasqual de Borbó, Ferran I de les Dues Sicílies i Francesc Xavier de Borbó Modifica el valor a Wikidata
Premis

Coat of Arms of Gabriel, Infante of Spain.svg Modifica el valor a Wikidata

BiografiaModifica

Va néixer el 12 de maig de 1752 a Portici, al regne de Nàpols, com a príncep de Nàpols i de Sicília. Era fill de Carles VII de les Dues Sicílies, futur rei d'Espanya, i de la seva esposa Maria Amàlia de Saxònia.[1]

Va rebre una esmerada formació cultural i intel·lectual, sota la direcció del seu preceptor, el sacerdot valencià Francesc Pérez Bayer,[2] que el va instruir en l'estudi de les antiguitats i la llengua llatina, a més d'altres matèries com història, geografia, química o altres idiomes.[3] L'infant era capaç de parlar italià, castellà, francès i alemany. A més, a banda de Pérez, va ampliar la seva formació amb José de Yegueri i Vicent Blasco, rector de la Universitat de València.[2]

Als deu anys va rebre el collar de l'Orde del Toisó d'Or, i després de la mort del seu oncle, l'infant Felip, va heretar el priorat de l'Orde de Sant Joan de Jerusalem a Castella,[2] confirmat en el càrrec pel papa el 2 de setembre de 1765.[1] Va rebre també l'hàbit de la resta d'ordes militars.[2]

Allunyat de la política, va dedicar-se a cultivar les arts i la literatura.[3] Va ser mecenes i col·leccionista, fou afeccionat als enginys mecànics,[2] a més de monedes i antiguitats –passió heretada del seu pare–, moltes de les quals van acabar al Museu Arqueològic Nacional d'Espanya.[4] Va traduir al castellà les obres de Sal·lusti,[2] que va publicar el 1772 a Madrid amb el suport de Gregori Maians, bibliotecari reial. El llibre constitueix un exemple d'erudició i una de les edicions d'antiquàries més belles de l'estat, que va fer també una important aportació a la lectura d'inscripcions fenícies.[4] Destacà també pel seu gust musical.[2]

D'altra banda, va conrear la pintura i el dibuix, va pintar tres quadres, una d'elles La veremadora, que va regalar al seu germà, el futur Carles IV, per decorar la Casita del Príncipe de l'Escorial.[5] L'agost de 1784 va ser nomenat acadèmic d'honor de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Ferran, institució a la qual havia donat dos dibuixos de la seva autoria seguint models de Raffaello Sanzio. En agraïment al seu nomenament, l'infant va regalar una aiguada d'un alçat i planta d'un edifici, signat per ell mateix.[6]

A partir dela mort de la seva esposa el 1788, amb només vint anys, a causa de la verola, l'infant va quedar profundament afectat i desconsolat. Probablement el fet d'haver estat al costat, va fer que es contagiés de la mateixa malaltia.[3] Després de passar dies al llit, va morir a San Lorenzo de El Escorial el 23 de novembre de 1788,[1] només 21 dies després de la mort de la infanta.[3]

Matrimoni i descendènciaModifica

Va contraure matrimoni, el 1785, amb la infanta Maria Anna Victòria de Bragança, filla dels reis Maria I i Pere III de Portugal, i germana petita del Joan VI,[2] primer a Lisboa el 12 d'abril, a Vila Viçosa el 8 de maig i, finalment, el 23 de maig a Aranjuez.[1] Va tenir tres fills:[2]

  • Pere Carles (1786-1812)
  • Maria Carlota (1787)
  • Carles Josep Antoni (1788)

Per concessió del rei, es va concedir la prerrogativa que el seu fill Pere pogués ostentar el títol d'infant d'Espanya, que després va poder utilitzar el seu net, Sebastià Gabriel, però el rei va disposar que la resta de fills haurien de dur títols de comtes o ducs.[3]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Robles do Campo, Carlos «Los infantes de España bajo la Ley Sálica». Anales de la Real Academia Matritense de Heráldica y Genealogía, vol. 10, 2007, pàg. 326.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 2,8 «Borbón Sajonia, Gabriel de (1752-1788, infante de España)» (en castellà). Portal de Archivos Españoles. Ministeri de Cultura i Esport. [Consulta: 22 gener 2022].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 García de Gregorio, Antonio Eugenio «Biografía española. El Infante Don Gabriel de Borbón». Semanario pintoresco español, 27-10-1844, pàg. 341-342.
  4. 4,0 4,1 Almagro Gorbea, Martín. De Pompeya al Nuevo Mundo: la corona española y la arqueología en el siglo XVIII (en castellà). Madrid: Reial Acadèmia de la Història i Patrimoni Nacional, 2012, p. 26-27. 
  5. «Infante D. Gabriel de Borbón» (en castellà). Museu de Belles Arts de Córdoba. Conselleria de Cultura i Patrimoni Històric d'Andalusia. [Consulta: 23 gener 2022].
  6. Pau Pedrón, Antonio; Barrios Pintado, Feliciano. Los retratos del infante Don Gabriel (en castellà). Madrid: Real Academia Matritense de Heráldica y Genealogía, 2006, p. 93. 

BibliografiaModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gabriel de Borbó