Francesc Permanyer i Tuyets

Francesc Permanyer i Tuyets (Barcelona, 29 de gener de 1817 - Madrid, 28 de desembre de 1864)[2] fou un jurisconsult, polític i escriptor català, alcalde de Barcelona en 1856 i ministre d'Ultramar en 1863.

Infotaula de personaFrancesc Permanyer i Tuyets
Don Francisco Permanyer, en El Museo Universal.jpg
modifica
Biografia
NaixementFrancesc Permanyer i Tuyets
29 gener 1817 modifica
Barcelona modifica
Mort29 desembre 1864 modifica (47 anys)
Madrid modifica
Lloc d'enterramentCementiri del Poblenou (Barcelona, Dep. II, panteó 163) 
Escut de Barcelona.svg  Alcalde de Barcelona
juliol de 1856 – octubre de 1856
Escudo de España 1874-1931.svg  Ministre d'Ultramar
6 d'agost de 1863 – 29 de novembre de 1863[1]
PresidentManuel Pando Fernández de Pinedo
Dades personals
NacionalitatCatalunya
FormacióUniversitat de Cervera modifica
Conegut percom ministre del govern espanyol i alcalde de Barcelona
Activitat
Ocupacióadvocat-polític-escriptor
Família
FillsJoan Josep Permanyer i Ayats

BiografiaModifica

Va néixer a Barcelona el 29 de gener de 1817, fill del fabricant de sabó Joan Permanyer Plana i Gomà i Joana Tuyet i Prat.[2] Des de jove es va dedicar a la jurisprudència, cursant després dels estudis preliminars els dos primers anys de la carrera a Cervera i a Barcelona la resta, entre 1833 i 1839.[2] Es va llicenciar el 14 de juny de 1839 a la Universitat de Sevilla. El 30 de setembre s'incorporaria al Col·legi d'Advocats de Barcelona.[2] Va ser substitut de la càtedra de segon any de jurisprudència, i al següent, agregat, després secretari de la facultat, per oposició pública en 1848, catedràtic de Codis a la Universitat de Valladolid, de la qual seria traslladat a la de Barcelona, i en 1858 a la càtedra d'Història i elements de dret comú i foral, fins que en 1862 se li va concedir la categoria d'ascens, i el 15 de desembre la càtedra numerària de la filosofia del dret i dret internacional.[3] Col·laborà a la premsa barcelonesa amb articles i composicions literàries (El Guardia Nacional. La Corona) i una obra seva fou inclosa al volum Los trobadors nous (1859); presidí els jocs florals de Barcelona el 1850.

Va ser secretari de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, més tard successivament vicepresident i president, aquest últim càrrec en 1862. Va ser examinador en la carrera del Notariat, jutge per a les oposicions de la càtedra de Retòrica i poètica de l'institut de San Isidro i per la de dret civil i comerç, vacant a Salamanca en 1862, advocat suplent dels magistrats en l'Audiència, diputat de la Junta del Col·legi; individu del Consell de disciplina, de la Universitat i de la Comissió Científica de l'Institut català de San Isidro; director de la secció d'història en l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona; comissionat per a la reconstrucció de la universitat, consultor substitut del Tribunal de Comerç i principal de l'ajuntament, de societats de crèdit, de l'hospital, de la batllia del Reial patrimoni, tresorer de l'associació de Socors mutus d'advocats, vocal de la Junta per a la restauració del monestir de Montserrat i de la comissió directiva de l'Institut de San Isidro, president de la comissió d'informes sobre el projecte de Codi Civil i del consistori de Jocs Florals, i membre de la Societat Econòmica del País en 1860.[3] Va mantenir una bona amistat amb Estanislau Reynals i Rabassa.[a 1] Milità al Partit Moderat[2] i després a la Unió Liberal. Va ser escollit diputat pel districte de la Universitat de Barcelona, va prendre seient al Congrés el 8 de febrer de 1858, i fou reelegit tres vegades pel de Sant Pere, sense que l'última arribés a jurar el càrrec.[3][5] Entre juliol i octubre de 1856 va ser alcalde de Barcelona.[6] A l'abril de 1862 va ser nomenat vicepresident del Congrés i en 1863 va ser cridat als Consells de la corona per la reina Isabel II,[2] exercint el càrrec de ministre d'Ultramar entre el 6 d'agost i el 29 de novembre de 1863.[7]

Va caure greument malalt a Barcelona el 18 de desembre de 1863, tement-se per la seva vida i arribant a rebre la Unció dels malalts.[2] No obstant això va aconseguir recuperar-se, encara que recauria a la fi de 1864.[2] Va morir a les dues de la matinada del 28 de desembre de 1864 a causa d'una paràlisi cardíaca, quan estaven a la seva casa el senyor de Fábregas i Laureà Figuerola.[2] Col·laborà a l'edició de las Siete Partidas.

NotesModifica

  1. Segons Manuel Duran i Bas «íntim amic».[4]

ReferènciesModifica

BibliografiaModifica

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Francesc Permanyer i Tuyets


Càrrecs públics
Precedit per:
Josep Molins i Negre
Alcalde de Barcelona
 

1856
Succeït per:
Ramon Figueras
Precedit per:
José Gutiérrez de la Concha
Ministre d'Ultramar
 

(agost-novembre) 1863
Succeït per:
José Gutiérrez de la Concha