Francesco Laudadio

director de cinema italià

Francesco Laudadio (Mola di Bari, 2 de gener de 1950 - Bolonya, 6 d'abril de 2005) va ser un director de cinema i televisió italià, a més d'escriptor.

Infotaula de personaFrancesco Laudadio

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement2 gener 1950 Modifica el valor a Wikidata
Mola di Bari (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort6 abril 2005 Modifica el valor a Wikidata (55 anys)
Bolonya (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciódirector de cinema, guionista, productor de cinema Modifica el valor a Wikidata

IMDB: nm0490721 Allocine: 43557 Allmovie: p98853 TMDB.org: 228760 Modifica el valor a Wikidata

Biografia modifica

Als 18 anys va ser el principal líder del moviment estudiantil de Bari el 1968-70,[1] aleshores dirigent del Partit Comunista Italià fins al 1975. Llicenciat en filosofia, germà de Felice Laudadio, va abandonar l'activitat política militant a finals de 1975 i, després d'haver-se traslladat de Bari a Roma,[2] s'apropa al cinema el 1976 treballant primer com a secretari d'edició i producció i immediatament després com a ajudant de direcció d'Ettore Scola, Alberto Sordi, Pasquale Squitieri, Gianni Serra i especialment Mario Monicelli. El 1992 va fundar la seva pròpia productora cinematogràfica, Filmola srl, amb la qual coproduirà algunes de les pel·lícules que va escriure i va dirigir i iniciarà la producció d'altres obres cinematogràfiques dirigides per la directora alemanya Margarethe von Trotta, entre elles Das Versprechen, pel·lícula d'obertura del 45è Festival Internacional de Cinema de Berlín el 1995 i candidata d'Alemanya al Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa el mateix any.

Va debutar com a director l'any 1982 amb Grog, en competició al Festival de Venècia de 1982, guanyador al Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià 1982 i un David di Donatello. Autor atent a la problemàtica del nostre temps, en deu anys va dirigir cinc pel·lícules interessants i reeixides, entre elles Fatto su misura, que tracta un tema candent com és la inseminació artificial,, Topo Galileo, una de les poques interpretacions cinematogràfiques de Beppe Grillo, i La riffa, rodada íntegrament a Bari i remake gratuït d'un famós episodi de Boccaccio '70 amb Monica Bellucci - en el seu debut cinematogràfic- en el paper que va ser Sophia Loren.

Després de col·laborar en el guió de dues pel·lícules de producció francesa, va arribar a la televisió com a director de dues pel·lícules i alguns episodis de la sèrie Il mastino. Afectat per una greu malaltia, mor als 55 anys, el seu germà Felice anuncia que el cos del seu germà serà incinerat i no hi haurà funeral,[3] va tornar a la gran pantalla per darrera vegada el 2004 amb Signora , un drama sentimental ambientat durant el feixisme.[4]

L'any 2007 la seva novel·la pòstuma Scrivano Ingannamorte va ser publicada per Sellerio Editore, amb un prefaci d'Andrea Camilleri i un epílogo de Piero Di Siena.[5][6] Novament es va publicar pòstumament el seu llibre La sirena delle 10. Cronaca dell'organizzazione degli scioperi operai del marzo 1943 a Torino per la Fundació Francesco Laudadio, creada en el seu honor, amb un prefaci de Maurizio Landini, introducció d'Alexander Hoebel i una nota de Piero Di Siena.[7] Sempre la Fondazione Laudadio ha publicat els volums Intifada de Francesco Laudadio, Giorgio Arlorio i Emile Habibi, i Francesco Laudadio fra politica e cinema d'Eleonora Zonno (2011).[8] Algunes tesis de grau a la Universitat de Bari "Aldo Moro" s'han centrat en el treball cinematogràfic de Laudadio.

Filmografia modifica

Director modifica

Cinema modifica

Televisió modifica

Director i guionista modifica

Cinema modifica

Televisió modifica

Col·laboracions modifica

Reconeixements modifica

Referències modifica