Obre el menú principal

Freixe de flor

espècie de planta
(S'ha redirigit des de: Fraxinus ornus)

El freixe de flor, freixe d'olor, freixe del mannà, freixe valencià, freixe femella (oposat a freixe mascle (F. angustifolia), freixe orn, (del grec phraxis, 'tancat', i del llatí orno, 'muntanya') és un arbre caducifoli de capçada esfèrica que pot arribar fins als 15 metres d'alçària. Pertany al gènere Fraxinus

Infotaula d'ésser viuFreixe de flor
Fraxinus ornus
Fraxinus ornus JPG2.jpg
Planta
Tipus de fruit sàmara
Estat de conservació
Status iucn3.1 LC-ca.svg
Risc mínim
UICN 61918784
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegnePlantae
OrdreLamiales
FamíliaOleaceae
GènereFraxinus
EspècieFraxinus ornus
L
Modifica les dades a Wikidata

NomenclaturaModifica

  • Nom científic complet: Fraxinus ornus L.[1]
  • Família: Oleaceae.
  • Sinonímia (taxonòmica i/o nomenclatural): Ornus europaea.
  • Noms populars (català): freixe de flor, freixe femella, freixe orn, freixe del mannà, freixe d'olor,[2] freixe valencià.

EcologiaModifica

  • Distribució als països de llengua catalana: a la regió mediterrània. A la península Ibèrica, en trobem sobretot a les muntanyes més orientals.
  • Distribució mundial: al sud d'Europa i Àsia occidental. És un arbre natiu del sud d'Europa i el sud-oest d'Àsia.
  • Hàbitat: creix en vessants ombrius sobre sòls humits de muntanyes de boscos de ribera, en barrancs i torrents de zones humides i fresques. Habita tant en sòls calcaris com silicis. Suporta molts tipus de sòls, sempre que aquests siguin frescos, com hortes, sots i valls humides. Podem trobar-ne a les obagues de les muntanyes de clima suau i no gaire sec a l'estiu, de 200 a 1.500 m d'altitud.[3] És molt resistent al fred.

DescripcióModifica

  • Forma vital (de Raunkjaer): macrofaneròfit caducifoli.
  • Port i dimensions: arbre caducifoli que pot arribar a mesurar uns 15 metres, de copa ampla: hemisfèrica o aplanada.

Òrgans vegetatiusModifica

  • Morfologia, tipus i consistència de la tija: tronc de fins a 1 metre de diàmetre. De color gris fosc, fins i tot negre, i llis.
  • Morfologia (forma, divisió marge), textura i disposició de les fulles: fulles oposades, caduques i compostes imparipinnades que mesuren de 5 a 10 cm. De 5 a 9 folíols pedunculats, ovadolanceolats, irregularment dentats, verds clars al feix i amb pubescència ferruginosa al revers.
  • Tipus de pilositat (si n'hi ha): pecíol amb pilositats curtes de color gris.
  • La reproducció es fa per llavors fresques sembrades immediatament després de la collita, i pot tardar fins a un any a germinar, i n'és el millor sistema i el més ràpid els esqueixos.
  • Inflorescència: en panícules laterals o terminals còniques de fins a 15 x 20 cm.
  • Morfologia i color del periant: calze amb 4 sèpals soldats en la base. Corol·la amb 4 pètals soldats en la base o lliures.
  • Androceu: amb 2 estamenis, de llargs filaments.
  • Gineceu: l'ovari se situa entre els 2 estamenis.
  • Fruit: és sec, en forma de llengüeta, eixamplat en la meitat apical per tal de facilitar la disseminació. El fruit és una sàmara de 2-2,5 cm. Es troba sobre un peduncle. Floreix en primavera. La pol·linització n'és anemòfila pel vent.

FarmacologiaModifica

  • Part utilitzada (droga): l'escorça és medicinal, així com "el mannà" obtingut mitjançant la incisió de l'escorça. Les fulles també gaudeixen de propietats laxants.
  • Elements de composició química: manitol (55%), hexoses, manotriosa, exatetrosa (estaquiosa), resina, heteròsits cumarínics: fraxòsid, esculòsid.
  • Usos medicinals: especialment indicat, pel seu mecanisme suau d'acció, per tractar l'estrenyiment en nens i ancians. També indicat per millorar varius, flebitis i morenes. En tots aquells casos que es requereixi un augment de la diüresi: cistitis, ureteritis, oligúria, urolitiasi, hiperuricèmia, gota, hipertensió arterial, edemes i retenció de líquids.
  • Accions farmacològiques/propietats: el mannà es comporta com a laxant suau, tot i que pot ser purgant a dosis elevades. És un diürètic osmòtic, antiinflamatori i venotònic.
  • Toxicitat: estenosi esofàgica, pilòrica o intestinal.

El seu ús com a diürètic en presència d'hipertensió arterial, cardiopaties o insuficiència renal moderada o greu, sols deu fer-se per prescripció i sota control mèdic, davant el perill de la possibilitat de produir-se una descompensació arterial.

ObservacionsModifica

Al sud d'Itàlia i Sicília es conrea per a l'obtenció del "mannà", beguda ensucrada molt benvolguda per les seves propietats laxants. Per a això, se sagna l'arbre durant l'estiu, fent unes incisions en l'escorça per les quals flueix aquest líquid.

El mannà pot administrar-se, diluït en aigua, llet o suc de fruites, en dosis variables segons l'edat: fins a tres anys: 5 a 10 g/dia; de tres a cinc anys: 15 a 20 g/dia; majors de cinc anys: 25 a 30 g/dia; adults: 50 a 60 g/dia. Molt utilitzat en jardineria. Cultivat per a guarniment.

GaleriaModifica

BibliografiaModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Freixe de flor  
  • Devesa Alcaraz, J.A.. Vegetación y flora de Extremadura. Badajoz: Universitas, 1995. 
  • Valedés, B. Flora Vascular de Andalucía occidental. Barcelona: KETRES, 1987. 
  • Font i Quer, Pius; Bolòs, Oriol de. Iniciació a la botànica. 2a. edició. Fontalba, 1979. ISBN 84-85530-08-X. 

ReferènciesModifica

  1. Pascual, Ramon. Guia dels arbres dels Països Catalans (en català). 3a edició. Barcelona: Pòrtic Natura, 1994, p. 152-153. ISBN 84-7306-390-2. 
  2. «FloraCatalana.net» (en català). [Consulta: 30 juny 2016].
  3. «Banc de dades de biodiversitat de Catalunya» (en català). [Consulta: 30 juny 2016].