Gian Francesco Malipiero

Gian Francesco Malipiero (Venècia, Vèneto, 18 de març de 1882 - Asolo prov. de Treviso, Vèneto, 2 d'agost de 1973) fou un compositor italià.

Infotaula de personaGian Francesco Malipiero
Biografia
NaixementGian Francesco Malipiero
18 març 1882 Modifica el valor a Wikidata
Venècia (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort1r agost 1973 Modifica el valor a Wikidata (91 anys)
Treviso (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
NacionalitatItàlia
FormacióUniversitat de Música i Art Dramàtic de Viena
Conservatorio Giovanni Battista Martini (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióComposició, Teatre-Òpera i Literatura musical
  • 1938-39. Dirigeix l'Institut C. Pollini de Pàdua
  • 1940-52. Dirigeix el Conservatori Benedetto Marcello de Venècia
GènereÒpera Modifica el valor a Wikidata
EstilNeoclàssic
ProfessorsMarco Enrico Bossi Modifica el valor a Wikidata
AlumnesRenato de Grandis i Mario Labroca Modifica el valor a Wikidata

IMDB: nm0539730 Musicbrainz: ae096b2a-93b5-4139-a35f-53ebcbfb22f3 Discogs: 1415464 IMSLP: Category:Malipiero,_Gian_Francesco Allmusic: mn0002167973 Modifica els identificadors a Wikidata

Primer estudià en el Liceo Musicale, de Bolonya i posteriorment a Alemanya sota la direcció de Max Bruch. El 1921 va ser nomenat professor de composició del Reial Conservatori de Parma, càrrec que conservà molts d'anys, i en el que tingué alumnes que després gaudirien de gran nom, com Gabriele Bianchi,[1] Honorio Siccardi (1897-1963) en Dante Alderighi, i en[2]Raffaello de Banfield o[3]Ettore Gracis.[4]

EstilModifica

Formà part del grup de compositors avançats del seu país. Malipiero es pot definir com un clàssic dominat per les inquietuds del romanticisme; classificació que s'allunya força de la verdadera quant a la música d'aquest autor s'endevinen escasses connexions amb els clàssics i romàntics. Tenia una personalitat musical forta i independent, original en idees i procediments. En la seva obra, tant simfònica com teatral, Malipiero s'absté de quan pugui assemblar-se a desenvolupament temàtic i de tot el que tingui gust de tradició.

Així, es manifesta igualment allunyat de Beethoven i Liszt en el simfònic com de l'òpera tradicional italiana i del drama líric wagnerià. A judici seu, la perfecta fusió del drama i de la música només es troba a Pelléas et Mélisandre, de Claude Debussy, encara que, segons va declarar en alguns dels seus articles de la Rivista Musicale Italiana, l'òpera mencionada encara no li oferia una completa solució de l'antic problema relatiu a l'estreta unió que ha d'existir entre la veu i l'orquestra en una forma ideal de l'art. En opinió seva, la música ha de ser no tan sols fidel expressió de la paraula, sinó també de l'acció mímica.

Aquestes reformes les realitzà an les seves quatre òperes Pantea, Sette canzoni, Le Baruffe Chiozzotte i Orfeo escrites des de 1917 fins al 1919, en un període d'activitat febril. D'elles la més interessant és Sette canzzoni, sèrie d'episodis als que serveix de nucli musical una canzone, constituint la resta una acció mímica. La titulada Pantea és tota ella acció mímica, apareguen com a protagonista un ballarí els quals passos de dansa, actituds i moviments no tenen per objecte expressar la bellesa, sinó simplement estats d'ànim.

Le Baruffe Chiozzotte és una animada comèdia musical basada en l'obra de Carlo Goldoni d'igual títol, mentre que Orfeo és pura sàtira de tots els precedents clàssics i una obra fins tal punt revolucionària, que inclús exigeix una modificació costosa de l'escenografia; entre altres innovacions, doble escenari, i en un d'aquests superposició d'altres més petits. Sembla inútil afegir que la música de Malipiero va trobar nombrosos detractors, i enfront a aquests entusiastes partidaris, figurant entre els últims Henri Prunières i G. M. Gatti.

Entre 1938-1939, dirigí l'Institut C. Pollini de Pàdua, i entre 1940 i 1952, el Conservatori Benedetto Marcello de Venècia, on entre d'altres alumnes tingué als venecians Mario Zafred,[5] Nino Sanzogno,[6] Gino Gorini.[7]

Va fer arranjaments de músics antics italians com Giovanni Battista Bassani, Girolamo Frescobaldi i Alessandro Stradella. I publicà l'obra completa de Claudio Monteverdi en 14 volums. També és autor de diversos escrits.

ObraModifica

EscritsModifica

  • La simfonia dell'avenire (Revista Musical Italiana) (1912)
  • Il teatro, (Bolonya, 1920, Milà, (1927)
  • Il pregiudizio della melodia (1922)
  • Stravinski (1945)
  • A. Fr. Doni musico (1946)
  • Così va lo mondo, autobiografic (1946)
  • L'armonioso labirinto da Zarlino a padre Martini, 1558-1774 (Milà, 1946)

Obres EscèniquesModifica

Pel teatre va escriure, a més de les òperes abans mencionades:

  • Ellen e Fuldano
  • Sogno d'un tramonto d'automno
  • Canosa
  • La Mascherata delle principesse
  • El misteri de San Francesco d'Assisi
  • L'Orfeide, (1918-21), trilogia de la qual formen part les ja citades La morte delle maschere, Sette canzoni, i Orfeo
  • Tre comedie goldoniane (1919-21), que són La bottega del caffe, Sior Todaro brontolon i Le baruffo chiozzotte
  • Filomena e l'Infatuato (1925) i Merlino, maestro d'organi (1927) formen un díptic.
  • Il mistero di Venezia (1925-28), que inclou Le aquile d'Aquileia, Il finto arlecchino e I corvi di San Marco
  • El sopar, cantata religiosa (1927)
  • Torneo notturno (1929)
  • I triomfi d'amore (1930)
  • La favola del figlio cambiato, sobre texts de Luigi Pirandello (1932-34)
  • Giulio Cesare (1935)
  • Antonio i Cleopatra (1938)
  • La vita e sogno (1940)
  • I capricci de Callot (1942)
  • L'allegra brigata (1943)
  • Mondi celesti e invernali (1950)

Obres simfòniquesModifica

  • Simfonia d'Herois, (1905)
  • Simfonia del Mar, (1906)
  • Simfonia del Silenci i de la Mort, (1908)
  • Impresioni del vero, (1911-1914)
  • Pause del Silenzio, (1917)
  • Ditirambo tragico (1917)
  • Armenie, (1917)
  • Per una favola cavalleresca, Roma (1921)
  • Oriente imaginario
  • Variazioni senza tema, per a piano i orquestra (1923)
  • L'esilio dell'Eroe (1926)
  • Concerti (1930)
  • Inni (1931)
  • Concerts per a solista i orquestra (un de violí, dos per a piano i un de violoncel)
  • Sinfonia delle campane (1945)
  • Sinfonia concertante in eco, amb dos pianos solistes (1947)

Música vocalModifica

  • La principessa Ulalia. Oratori (1925)
  • La Passione (1937)
  • De profundis (1937)
  • Missa pro mortuis (1938)
  • Quattro canzoni antiche (1939)
  • Sette canzoni (1943)
  • Vergili aeneis,per a cor (1946)
  • Le sette allegrezze d'amore (1945)
  • Li sette pecati mortali (1945)
  • La terra, per a cor i orgue (1946)
  • Il commiato, amb baríton solista, sobre texts de Giacomo Leopardi
  • Tres col·leccions d'exercicis per a vocalitzar.

Música de cambraModifica

  • Ricercari, quartet per a 11 instruments (1925)
  • Ritrovari, quartet per a 11 instruments (1926)
  • Sette invenzioni, per a violí, violoncel i piano (1927)
  • Sonata a tre, per a violí, violoncel i piano (1927)
  • Sonata a cinque, (1932)
  • Quartet de vent (1932)

Publicà nombroses obres per a piano.

Pel cinema va escriure la música per al film Acciaio sobre texts de Pirandello

ReferènciesModifica

  1. * Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. I, pàg. 155. (ISBN 84-7291-226-4)
  2. Edita SARPE Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. I, pàg. 33 (ISBN 84-7291-226-4)
  3. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. I, pàg. 104. (ISBN 84-7291-226-4)
  4. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. II, pàg. 530. (ISBN 84-7291-255-8)
  5. Edita SARPE, Gran Enciclopèdia de la Música Clàsica, vol. IV, pàg. 1584/85. (IBSN 84-7291-226-4)
  6. * Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. IV, pàg. 1273. (ISBN 84-7291-226-4)
  7. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, volum II, pàg. 525. (ISBN 84-7291-255-8)