El cromat de plom, o groc de Paris, és un pigment groc actualment utilitzat en pintures, tintes d’impremta, laques i plàstics, entre altres.

HistòriaModifica

Fabricat per primera vegada pel químic francès Louis Nicolas Vauquelin el 1809 a partir d’unes mostres de crocoïta, un mineral vermell ataronjat compost per cromat de plom i descobert per Johann Gottlob Lehmann (1719-1767), metge, científic i geòleg alemany, el 1761 i per Peter Simon Pallas el 1770.

El pigment es va utilitzar fins al 1870, quan se'n va abandonar l'ús per tenir poca estabilitat i poca resistència a la llum. Es va recuperar a partir de 1918 quan, ja entrat el s.XX, la indústria química fou capaç de fabricar el pigment d'una forma cada cop més estable i resistent.

ComposicióModifica

El cromat de plom (PbCrO4) s’obté per precipitació en solucions de crom i plom.

Pb(NO3)2  + K2CrO4 ⇒ PbCrO4 + 2 KNO3

Pb2+ + CrO42- ⇒ PbCrO4

ToxicitatModifica

Com tots els pigments que contenen plom o crom, és un material tòxic i s'ha de prendre les precaucions adequades per utilitzar-lo amb seguretat.

Altres pigments de cromModifica

Vauquelin, a més a més de descobrir el seu ús com a pigment, també va utilitzar el cromat de plom per descobrir l'òxid de crom III (Cr2O3) o verd de crom, un altre pigment utilitzat en pintura i coloració de vidres.

Ús en la pinturaModifica

Es fa servir en pintures a l'oli, al tremp, acríliques, aquarel·la i a la cola. En oli té un assecatge molt bo i una perfecte opacitat.

És inestable als àlcalis, àcids minerals, i gasos com els sulfur d’hidrogen i l’anhídrid sulfurós.

En presència de calç humida i amoníac es torna ataronjat (cromat bàsic de plom).

Vincent van Gogh va utilitzar aquest pigment en els seus famosos gira-sols, que deuen el seu ‘misteriós i enigmàtic’ color a la descomposició del cromat de plom per efecte de l'exposició a la llum, convertint el groc brillant original en un to marró verdós brut.[1]

Combinacions amb altres pigmentsModifica

Amb pigments orgànics es pot reduir en òxid de crom (d'un color verdós). No s’ha de barrejar amb groc de cadmi ni amb pigments que continguin sofre, que l'ennegririen.

ReferènciesModifica

  1. Doerner, Max.

BibliografiaModifica

  • Doerner, Max. Los materiales de pintura y su empleo en el arte (en castellà), 1921. 
  • Mayer, Ralph. Materiales y técnicas del arte (en castellà), 1993.