Guerra de l'Afganistan

(S'ha redirigit des de: Guerra d'Afganistan)
Aquest article tracta sobre la invasió americana de 2001. Si cerqueu la invasió soviètica de 1979, vegeu «Guerra afganosoviètica».

La guerra de l'Afganistan (també anomenada pel comandament americà "Operació Llibertat Duradora") esclatà com una resposta dels Estats Units als atemptats de l'11 de setembre de 2001. Aquests atemptats van ser reivindicats pel moviment extremista Al-Qaida, les bases del qual es trobaven a l'Afganistan, i que era protegit pel règim talibà. La guerra s'inicià el 7 d'octubre de 2001, davant la negativa dels talibans d'entregar Ossama bin Laden, considerat com el màxim responsable d'al-Qaida. Els Estats Units van començar una sèrie de bombardejos sobre el país, amb la fi d'enderrocar el règim i trobar el seu principal enemic públic.

Infotaula de conflicte militarGuerra de l'Afganistan
Guerra contra el terrorisme
Guerra civil afganesa
ANA soldiers preparing to board a Black Hawk helicopter in Khost Province of Afghanistan.jpg
Soldats de l'Exèrcit Nacional Afganès preparats per a pujar a un helicòpter Black Hawk a la província de Khost de l'Afganistan
Tipuscampanya militar i ofensiva militar Modifica el valor a Wikidata
EpònimIraq Modifica el valor a Wikidata
DataDes del 7 d'octubre de 2001
LlocAfganistan Modifica el valor a Wikidata, Afganistan
Causaatemptats de l'11 de setembre de 2001 Modifica el valor a Wikidata
ResultatDesfeta del règim talibà
insurrecció del talibans.
Bàndols
Al-Qaida Al-Qaida
Talibans Talibans
ISAF ISAF
Estats Units Estats Units
Canadà Canadà
Regne Unit Regne Unit
Austràlia Austràlia
França França
Pakistan Pakistan
Nova Zelanda Nova Zelanda
Bèlgica Bèlgica
Noruega Noruega
Itàlia Itàlia
Alemanya Alemanya
Espanya Espanya
Portugal Portugal
Estònia Estònia
Letònia Letònia
Ucraïna Ucraïna
Geòrgia Geòrgia
Aliança del Nord Aliança del Nord
Comandants en cap
Al-Qaida Ossama bin Laden
Talibans Mohammad Omar
Estats Units d'Amèrica Tommy Franks
Aliança del Nord Mohammed Fahim

Taliban Taliban: ~36,000[1]
Al-Qaeda: 20,000[2][3]
Hezbi Islami: 1,000[4]
IMU: 5,000[5]
Taliban Haqqani network: 4,000-15,000[6]
Taliban TTP: 30,000–35,000[7]
Taliban TNSM:4,500
Total: 80,000–100,000 (2010) ISAF: 128,961[8]
Afghanistan Forces armades afganes: 380,586 [9]

Total: 509,547 (2012-04-18)
Baixes
Morts d'Al-Qaida: 1.500

Talibans morts: 20.000

Civils morts: +30.000
forces de seguretat afganeses: +5.500 morts[10]

Aliança del Nord: Almenys 200 morts

Coalició: 1908 morts(EUA: 1162, Regne Unit: 313, Altres: 433)[11]

Coalició ferits: +15.000(EUA: 6,773,[12] Regne Unit: 3,954,[13] Canadà: +1,500,[14] Altres: +2.500)

Civils dels EUA contracters: 338 morts, 7224 ferit[15]

Total: 8,000 morts, +25,000 ferits
Cronologia

AntecedentsModifica

Caiguda del regnat i període sovièticModifica

Article principal: Guerra afganosoviètica

L'ordre polític de l'Afganistan va començar a truncar-se amb l'enderrocament del rei Zahir Shah per part del seu cosí Muhammad Dawud Khan en el cop d'estat afganès del 1973. Dawud Khan havia exercit de primer ministre des de 1953 i va promoure la modernització econòmica, l’emancipació de les dones i el nacionalisme paixtus. Aquest últim fet amenaçava el govern del Pakistan, en conflicte amb el poble paixtus dins les seves fronteres. A mitjans dels anys setanta, el primer ministre pakistanès Zulfikar Ali Bhutto va començar a animar als líders islamistes afganesos, com Burhanuddin Rabbani i Gulbuddin Hekmatyar, a lluitar contra el règim. El 1978, Dawud Khan va ser assassinat en un durant la revolució Saur liderada pel Partit Democràtic Popular de l'Afganistan (PDPA, partit recolzat per l'Unió Soviètica), el seu antic soci al govern.[16] El PDPA va impulsar una transformació socialista mitjançant l'abolició dels matrimonis concertats, la promoció de l'alfabetització massiva i la reforma de la propietat de la terra. Això va crear un conflicte amb l'ordre tribal tradicional i va provocar l'oposició a les zones rurals. La repressió del PDPA es va trobar amb una rebel·lió oberta, inclosa la insurrecció Herat d'Ismail Khan. El PDPA es va debilitar per un cop d'estat intern l'11 de setembre de 1979 quan Hafizullah Amin va destituir Nur Muhammad Taraki. La Unió Soviètica, en percebre la debilitat del PDPA i va intervenir militarment tres mesos més tard per deposar Amin i instal·lar-hi una facció del PDPA dirigida per Babrak Karmal.

L’entrada de les forces soviètiques a l’Afganistan el desembre de 1979 va motivar els seus rivals de la Guerra Freda, els Estats Units, el Pakistan, l’Aràbia Saudita i la Xina, a donar suport als rebels (mujahidins d'ideologia gihadista) que lluitessin contra la República Democràtica d’Afganistan, recolzada pels soviètics. A diferència del govern secular i socialista, que controlava les ciutats, els mujahidins dominaven les zones rurals. A més de Rabbani, Hekmatyar i Khan, altres comandants mujahidins van incloure a Jalaluddin Haqqani. La CIA va treballar estretament amb els serveis d'Intel·ligència pakistanesos per canalitzar el suport estranger als mujahidins. La guerra també va atreure voluntaris àrabs, coneguts com "àrabs afganesos", inclòs Osama bin Laden.

Després de la retirada de l’exèrcit soviètic d’Afganistan el maig de 1989, el règim del PDPA, amb Najibullah al poder, es va mantenir fins al 1992, quan la dissolució de la Unió Soviètica va revertir el recolzament del règim i el general uzbek Abdul Rashid Dostum va desertar. Deposat el govern socialista, els senyors de la guerra, alguns d’ells islamistes, va començar a lluitar per aconseguir pel poder.

Senyors de la guerraModifica

Article principal: Guerra civil afganesa

El 1992, el líder islamista Burhanuddin Rabbani es va convertir oficialment en president de l'Estat Islàmic d'Afganistan, però va haver de lluitar contra altres senyors de la guerra pel control de Kabul. A finals de 1994, el ministre de Defensa de Rabbani, Ahmad Shah Massoud, va aconseguir derrotar Hekmatyar a Kabul i va acabar amb les massacres a la capital.[17][18] Massoud va intentar iniciar un procés polític nacional amb l'objectiu de consolidar el país. Altres senyors de la guerra, incloent Ismail Khan a l'oest i Dostum al nord, van mantenir els seus feus.

El 1994, Mohammed Omar, un membre dels mujahidins educat en una madrassa pakistanesa, va tornar a Kandahar i va formar el moviment talibà. Els seus seguidors eren estudiants religiosos, coneguts com els talibs, que intentaven acabar amb els senyors de la guerra mitjançant una estricta adhesió a la llei islàmica (xaria). Al novembre de 1994, els talibans havien capturat tota la província de Kandahar i van rebutjar l'oferta del govern d'unir-se a un govern de coalició i van iniciar l'ofensiva cap a Kabul el 1995.

Estat islàmic Afganès vs TalibansModifica

Article principal: Guerra civil afganesa

Les primeres victòries dels talibans el 1994 van ser seguides per una sèrie de costoses derrotes.[19] Pakistan va proporcionar un fort suport als talibans.[20]Analistes com Amin Saikal van descriure el grup com a força de representació dels interessos regionals del Pakistan, cosa que els talibans van negar. Els talibans van començar a bombardejar Kabul a principis de 1995, però no van aconseguir capturar-la.[21]

El 27 de setembre de 1996, els talibans, amb el suport militar del Pakistan i el suport financer de l'Aràbia Saudita, es van apoderar de Kabul i van fundar l'Emirat Islàmic d'Afganistan.[22] Van imposar la seva interpretació fonamentalista de l'islam a les zones sota el seu control, com per exemple, emetent edictes que prohibien a les dones treballar fora de casa, assistir a l'escola o sortir de casa, tret que estiguessin acompanyades d'un familiar masculí. Segons l'expert pakistanès Ahmed Rashid, "entre 1994 i 1999, s'estima que entre 80.000 i 100.000 pakistanesos es van formar i van lluitar a l'Afganistan" al costat dels talibans.[23]

Massoud i Dostum, antics enemics, van crear un front unit contra els talibans, comunament conegut com l'Aliança del Nord.[24] A més de la força tadjica de Massoud i els uzbeks de Dostum, el Front Unit incloïa faccions hazares i forces paixtus sota la direcció de comandants com Abdul Haq i Haji Abdul Qadir. Tots dos van acordar treballar conjuntament amb el rei afganès exiliat Zahir Shah. Funcionaris internacionals que es van reunir amb representants de la nova aliança, a la qual el periodista Steve Colley es va referir com la Gran aliança paixtu-tadjik: "És una bogeria que tinguis això avui ... paixtus, tadjiks, uzbeks, hazares. Tots preparats per participar en el procés [...] per treballar sota la bandera del rei per a un Afganistan equilibrat ètnicament".[25] L'Aliança del Nord va rebre diversos graus de suport de Rússia, Iran, Tadjikistan i l'Índia. Els talibans, però, van capturar Mazar-e Xarif el 1998 i van conduir Dostum a l'exili.

El conflicte va ser brutal. Segons les Nacions Unides (ONU), els talibans, mentre intentaven consolidar el control sobre el nord i l'oest de l'Afganistan, van cometre massacres sistemàtiques contra civils. Funcionaris de les Nacions Unides van declarar que hi havia hagut "15 massacres" entre 1996 i 2001, especialment dirigides contra xiïtes hazares.[26][27] En represàlia per l'execució de 3.000 presoners talibans pel general uzbek Abdul Malik Pahlawan el 1997, els talibans van executar uns 4.000 civils després de prendre Mazar-e Sharif el 1998.[28][29]

La brigada 055 de Bin Laden va ser responsable dels assassinats massius de civils afganesos.[30] L'informe de les Nacions Unides cita testimonis presencials de molts pobles que descriuen com "combatents àrabs portaven ganivets llargs que s'utilitzaven per tallar la gola i pelar la gent".

El 2001, els talibans controlaven fins al 90% de l'Afganistan, amb l'Aliança del Nord confinada a l'extrem nord-est del país. Les lluites al costat de les forces talibanes van comptar entre 28.000-30.000 pakistanesos (generalment paixtus) i entre 2.000-3.000 militants d'Al-Qaeda.[30] Informes de Human Rights Watch deien que lluitaven a l'Afganistan soldats regulars, especialment del cos fronterer pakistanès, però també de l'exèrcit que proporcionaven suport directe al combat.[31]

Atacs a les torres bessonesModifica

Després dels atemptats a les Torres Bessones l'any 2001, el president dels Estats Units, George W. Bush, va emetre un ultimàtum als talibans per lliurar Osama bin Laden i "tancar immediatament tots els camps d'entrenament terrorista, lliurar tots els terroristes i els seus partidaris i donar als Estats Units ple accés als camps d'entrenament terrorista per a la seva inspecció". Osama bin Laden estava protegit per les lleis tradicionals de l'hostaleria paixtun. Els talibans van condemnar públicament els atacs de l'11 de setembre.[32]

Després de la invasió dels Estats Units, els talibans van sol·licitar repetidament una investigació i la voluntat de lliurar Osama a un tercer país perquè se'l processés degudament. Els Estats Units es van negar i van continuar els bombardejos contra l'aeroport de Kabul i altres ciutats.[33] Haji Abdul Kabir, la tercera figura més poderosa del règim talibà, va dir als periodistes: "Si es prova als talibans que està implicat Osama bin Laden, estaríem disposats a lliurar-lo a un tercer país".[34] En una reunió del 15 d'octubre del 2001 a Islamabad, Wakil Ahmed Muttawakil, el ministre d'Afers Exteriors de l'Afganistan, va oferir la Osama bin Laden a la custòdia de l'Organització de Cooperació Islàmica (OIC) per ser jutjat pels atacs terroristes de l'11 de setembre, abandonat la condició que els EEUU aportessin proves de la participació d'Osama bin Laden en els atacs.[35]

2001: Invasió d'AfganistanModifica

Article principal: Operació Llibertat Duradora
 
Vaixells de cinc països (Estats Units, Regne Unit, França, Itàlia i Països Baixos) durant l'operació "Llibertat Duradora" al Mar d'Oman.
Immediatament després dels atacs de l'11-S, el general Tommy Franks, general al comandament central (CENTCOM), va proposar al president George W. Bush i al secretari de defensa Donald Rumsfeld que els EEUU envaissessin l'Afganistan amb una força convencional de 60.000 efectius, prèvia preparació de sis mesos. Rumsfeld i Bush temien que una invasió convencional de l'Afganistan pogués no ser fructífera, tal com havia passat als soviètics des del 1979 i als britànics el 1842.[36] Rumsfeld va rebutjar el pla de Franks, dient "Vull homes a terra ara!". Franks va tornar l'endemà amb un pla que utilitzava les Forces Especials dels Estats Units.[37] El 26 de setembre de 2001, quinze dies després de l'atac de l'11 de setembre, els Estats Units van introduir dissimuladament membres de la Divisió d'Activitats Especials de la CIA dirigida per Gary Schroen a l'Afganistan, formant l'Equip d'Enllaç del Nord de l'Afganistan,[38] que s'unirien a l'Aliança del Nord com a part de la Task Force Dagger.[39]

Dues setmanes després, la Task Force Dagger i els Destacaments Operationals Alpha (ODA) 555 i 595, equips de 12 homes del 5è Grup de Forces Especials, a més de avions de combat de la Força Aèria, van ser traslladats en helicòpter des de la base aèria de Karshi-Khanabad (Uzbekistan)[40] a més de 300 quilòmetres a través de les muntanyes Hindu Kush en condicions de visibilitat zero mitjançant dos helicòpters SOAR MH-47E Chinook. En poques setmanes, l'Aliança del Nord, amb l'ajut de les forces terrestres i aèries dels Estats Units, va capturar diverses ciutats clau dels talibans.[41]

Els Estats Units van llançar oficialment l’Operació Llibertat Duradora el 7 d’octubre de 2001, amb l’ajut del Regne Unit.[42] A les 17:00 h, hora local, s'inicià una campanya de bombardejos contra les posicions de l'exèrcit talibà i de camps d'al- Qaida. Els efectes foren immediats a la capital, Kabul, a Kandahar i a Jalalabad (Nangarhar).

Els primers atacs es dirigiren contra els possibles camps d'entrenament d'al-Qaida -on se sospitava que podien disposar de míssils terra-aire Stinger subministrats pels propis Estats Units a la resistència durant la invasió soviètica dels anys 80- i als sistemes de defensa antiaèria afganesos. Aproximadament al cinquè dia de les operacions, els sistemes de defensa antiaèria estaven pràcticament destruïts, les pistes d'aterratge inutilitzables i les comunicacions internes de l'exèrcit afganès mig tallades amb la incapacitat de coordinar les operacions militars.

D'altra banda, l'Aliança del Nord tenia problemes per a avançar cap a la capital; al cap de quinze dies de l'inici de la invasió, va demanar dels Estats Units suport aeri per a continuar avançant. El seu armament estava compost de vell material soviètic i la seva capacitat de combat era suficient per a la resistència però no per a iniciar una contra ofensiva.

A la segona part de la campanya, els objectius dels Estats Units eren els vehicles terrestres talibans, tant per tancs o cotxes de combat com vehicles de transport de tropes. Igualment es buscava Ossama bin Laden i el líder afganès, el mul·là Omar, que fou atacat però no abastat prop de Kandahar a finals d'octubre. A principis de novembre els raids aeris sobre l'exèrcit talibà havien causat desmoralització i el dia 2, les forces de l'Aliança del Nord podien avançar lliurement cap a Kabul.

El 9 de novembre de 2001 comença la batalla de Mazar-e Sharif,[43] i el 13 de novembre la capital fou presa per l'Aliança del Nord sense quasi cap resistència per part dels talibans.[44] Aquest fet va marcar la fi del règim, amb la imposició de Hamid Karzai com a nou president. No obstant això, bin Laden no va ser capturat i es trobava des d'aleshores en parador desconegut fins al maig del 2011 que fou assassinat per les tropes dels Estats Units.[45] La majoria de militants d'Al-Qaeda i talibans no van ser capturats, podent escapar al Pakistan o retirant-se a regions muntanyenques o remotes.[46]

El 20 de desembre de 2001, les Nacions Unides va autoritzar la Força Internacional d'Assistència i de Seguretat (ISAF), amb el mandat d'ajudar els afganesos a mantenir la seguretat a Kabul i les zones circumdants. Inicialment es va establir des de la seu de la 3a Divisió Mecanitzada britànica sota el comandament del general general John McColl, i durant els seus primers anys no va ser superior a 5.000 militars.[47] El seu mandat no es va estendre més enllà de l'àrea de Kabul durant els primers anys.[48] Divuit països van contribuir a la força el febrer del 2002.

A la Conferència de Bonn del desembre del 2001, Hamid Karzai va ser seleccionat per dirigir l’Administració provisional afganesa, que després de la loya jirga de 2002 a Kabul es va convertir en l’Administració de transició afganesa. A les eleccions populars del 2004, Karzai va ser elegit president del país, ara anomenat República Islàmica d'Afganistan.[49]

Establiment de la ISAFModifica

La Força Internacional d'Assistència i de Seguretat és una missió militar internacional sota la direcció de l'OTAN establerta pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides el 20 de desembre del 2001 per dirigir les operacions militars per ajudar el Govern de la República islàmica de l'Afganistan a l'establiment i el manteniment d'un entorn segur i pacificat amb una col·laboració total amb les forces de seguretat nacionals afganeses, per tal d'estendre l'autoritat i la influència del govern per a facilitar la reconstrucció de l'Afganistan i de permetre al govern exercir la seva sobirania a tot el país.[50] La missió inicial va consistir a protegir Kabul i els seus voltants dels talibans, els militants d'al-Qaida i altres faccions de "senyors de la guerra" per a permetre l'establiment de l'administració transitòria encapçalada per Hamid Karzai.[51] Però el mes d'octubre del 2003, el Consell de Seguretat de l'ONU va autoritzar l'expansió de la seva missió a tot el país,[52] que es va desenvolupar en quatre etapes, al nord en desembre de 2003, l'oest, sud i est en 2006, substituint el mandat de l'Operació Llibertat Duradora[52]

Des del 2006, la ISAF ha estat implicada en operacions de combat intensives a l'Afganistan del sud, una tendència que va continuar ampliant-se durant els tres anys següents, mentre que els atacs contra les seves forces també van anar augmentant en altres regions del país. El gener de 2009, el contingent comptava amb al voltant de 55.100 soldats[53] pertanyents a 26 països de l'OTAN, 10 països associats i 2 de no-associats.[53] Les contribucions principals són les aportades pels Estats Units, el Regne Unit, Alemanya, el Canadà, França i Itàlia. Amb l'elecció del nou president dels Estats Units, Barack Obama, es va anunciar el reforç de tropes d'aquest país al contingent de la ISAF. Des de la fi oficial de la guerra, milers de soldats d'ambdós bàndols han mort en diferents accions arreu del país.

ReferènciesModifica

  1. «Major-General Richard Barrons puts Taleban fighter numbers at 36,000». Arxivat de l'original el 29 de juny 2011. [Consulta: 30 d’abril 2012].
  2. Partlow, Joshua «Moins de 50 combattants d'al-Qaida en Afghanistan». slate.fr, 11-11-2009 [Consulta: 1r juliol 2010].
  3. Roberston, Nic., Cruickshank, Paul. al-Qaeda's training adapts to drone attacks. CNN. 31 July 2009.
  4. Tyson, Ann Scott «A Sober Assessment of Afghanistan — washingtonpost.com». The Washington Post, 15-06-2008 [Consulta: 13 març 2012]. «There are an estimated 5,000 to 20,000 Taliban fighters in Afghanistan, plus an estimated 1,000 each for the insurgent groups led by Siraj Haqqani and Gulbuddin Hekmatyar, according to ISAF intelligence.»
  5. Lansford, Tom. Political Handbook of the World 2013 (en anglès). CQ Press, 2013, p. 1585. ISBN 1452258252. 
  6. Sirajuddin Haqqani dares US to attack N Waziristan, By Reuters, Published: 24 September 2011
  7. Bajoria, Jayshree «Pakistan's New Generation of Terrorists». Council on Foreign relations, 26-10-2009 [Consulta: 6 abril 2010]. Arxivat 6 de maig 2010 a Wayback Machine.
  8. «International Security Assistance Force (ISAF): Key Facts and Figures» (PDF). ISAF, 06-07-2010. [Consulta: 18 abril 2012].
  9. «Afghan National Security Forces (ANSF)». NATO, 18-04-2012.
  10. [enllaç sense format] http://www.mcclatchydc.com/2009/10/14/77193/while-us-debates-afghanistan-policy.html
  11. [enllaç sense format] http://icasualties.org/OEF/Index.aspx
  12. [enllaç sense format] http://www.defenselink.mil/news/casualty.pdf
  13. [enllaç sense format] http://www.mod.uk/DefenceInternet/AboutDefence/CorporatePublications/DoctrineOperationsandDiplomacyPublications/OperationsInAfghanistan/OpHerrickCasualtyAndFatalityTables.htm, http://www.mod.uk/NR/rdonlyres/03645441-065E-4E0A-9F62-B8AEBDAC8151/0/opherrickcasualtytablesto15june2010.pdf
  14. [enllaç sense format] http://www.thecoast.ca/RealityBites/archives/2010/02/02/1580-canadian-soldiers-injured-and-killed-in-afghanistan
  15. |url= http://www.dol.gov/owcp/dlhwc/dbaallnation.htm
  16. «Afghanland.com Afghanistan Mohammad Daud Khan», 17-08-2017. [Consulta: 16 abril 2021].
  17. «Wayback Machine», 04-10-2013. [Consulta: 16 abril 2021].
  18. «Document» (en anglès). [Consulta: 16 abril 2021].
  19. «THE MASSACRE IN MAZAR-I SHARIF», 02-11-2008. [Consulta: 16 abril 2021].
  20. «Pakistan: "The Taliban's Godfather"?». [Consulta: 16 abril 2021].
  21. «Document» (en anglès). [Consulta: 16 abril 2021].
  22. Coll, Steve. Ghost wars : the secret history of the CIA, Afghanistan, and bin Laden, from the Soviet invasion to September 10, 2001. New York : Penguin Press, 2004. ISBN 978-1-59420-007-6. 
  23. Maley, William. The Afghanistan wars. Palgrave Macmillan, 2009, p. 288. ISBN 978-0-230-21313-5. 
  24. «- YouTube». [Consulta: 16 abril 2021].
  25. «The lost lion of Kabul» (en anglès). [Consulta: 16 abril 2021].
  26. newspaper, Edward A. Gargan, Special to the Tribune Edward A. Gargan is a staff writer for Newsday, a Tribune. «Taliban massacres outlined for UN» (en anglès americà). [Consulta: 16 abril 2021].
  27. «MASSACRES OF CIVILIAN VILLAGERS AT LEAST 15 TIMES BY TALIBAN», 18-11-2002. [Consulta: 16 abril 2021].
  28. Refugees, United Nations High Commissioner for. «Refworld | Afghanistan: Situation in, or around, Aqcha (Jawzjan province) including predominant tribal/ethnic group and who is currently in control» (en anglès). [Consulta: 16 abril 2021].
  29. «THE MASSACRE IN MAZAR-I SHARIF», 15-12-2007. [Consulta: 16 abril 2021].
  30. 30,0 30,1 «Afghanistan resistance leader feared dead in blast». [Consulta: 16 abril 2021].
  31. «Crisis of Impunity - Pakistan's Support Of The Taliban». [Consulta: 16 abril 2021].
  32. «CNN.com - U.S. rejects Taliban offer to try bin Laden - October 7, 2001», 14-06-2004. [Consulta: 16 abril 2021].
  33. agencies, Staff and. «US warplanes launch new wave of attacks» (en anglès), 14-10-2001. [Consulta: 16 abril 2021].
  34. agencies, Staff and. «Bush rejects Taliban offer to hand Bin Laden over» (en anglès), 14-10-2001. [Consulta: 16 abril 2021].
  35. «U.S. Refusal of 2001 Taliban Offer Gave bin Laden a Free Pass», 03-05-2011. [Consulta: 16 abril 2021].
  36. «Special forces and horses» (en anglès americà), 01-11-2006. [Consulta: 16 abril 2021].
  37. Zimmerman, Dwight. «21st Century Horse Soldiers - Special Operations Forces and Operation Enduring Freedom» (en anglès americà). [Consulta: 16 abril 2021].
  38. MilSpecIA. «5th Special Forces Group “Task Force Dagger” Commemorative Challenge Coin Versions 1 – 5» (en anglès), 01-12-2015. [Consulta: 16 abril 2021].
  39. «JAWBREAKER - CIA Special Activities Division - Afghanistan». [Consulta: 16 abril 2021].
  40. «Task Force Dagger - Special Forces - Afghanistan». [Consulta: 16 abril 2021].
  41. greshamj01. «The Campaign Plan - Special Operations Forces and Operation Enduring Freedom» (en anglès americà). [Consulta: 16 abril 2021].
  42. «It's time for war, Bush and Blair tell Taliban» (en anglès), 07-10-2001. [Consulta: 16 abril 2021].
  43. «Afghan opposition 'capture' key city» (en anglès). BBC News, 10-11-2001. [Consulta: 8 abril 2012].
  44. «Alliance invites Afghan factions to Kabul for talks» (en anglès). BBC News, 13-11-2001. [Consulta: 8 abril 2012].
  45. «Obama confirma la mort d'Ossama bin Laden». Ara, 02-05-2011. [Consulta: 9 abril 2012].
  46. Barzilai, Yaniv «How Al Qaeda Escaped Afghanistan and Lived to Fight Another Day» (en anglès). The Daily Beast, 16-03-2014.
  47. «Center for Defense Information» (en anglès americà). [Consulta: 16 abril 2021].
  48. «ISAF - Chronology». [Consulta: 16 abril 2021].
  49. Felbab-Brown, Vanda «Slip-Sliding on a Yellow Brick Road: Stabilization Efforts in Afghanistan» (en anglès). Stability: International Journal of Security and Development, 1, 1, 01-11-2012, pàg. 4–19. DOI: 10.5334/sta.af. ISSN: 2165-2627.
  50. Document de l'ONU (UNSCR 1386)
  51. «Documents de l'ONU». Arxivat de l'original el 2008-10-09. [Consulta: 9 abril 2012].
  52. 52,0 52,1 «History» (en anglès). ISAF. Arxivat de l'original el 2012-03-03. [Consulta: 9 abril 2012].
  53. 53,0 53,1 Documents OTAN

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Guerra de l'Afganistan