Obre el menú principal

La Guerra dels mercenaris o Guerra líbia[1] va ser una revolta dels exèrcits de mercenaris al servei de l'Imperi cartaginès durant i al final la Primera Guerra Púnica, i que va comptar amb el suport d'assentaments a Líbia descontents amb el control cartaginès.

Infotaula de conflicte militarGuerra dels mercenaris
Guerres púniques
Guerra mercenaria.png
Teatre d'operacions
Tipus guerra
Data 241 aC - 238 aC
Lloc Tunísia
Resultat Victòria de l'Imperi cartaginès
Cartago perd Corsica i Sardinia
Bàndols
Imperi cartaginès Exèrcit mercenari de la Primera Guerra Púnica
Comandants
Hannó el Gran
Amílcar Barca
Anníbal
Naraves
Espendi
Mató
Autàrit
Baixes
Desconegudes, probablement al voltant de 20.000 Al voltant de 70.000
Modifica les dades a Wikidata

Quan Amílcar Barca va tornar a l'Àfrica després de la Primera Guerra Púnica, les seves tropes, 20.000 mercenaris europeus (hispans, gals, ligurs, balears i grecs), la major part antics esclaus o desertors,[2] 70.000 africans i 2.000 númides que s'havien mantingut fidels només pel seu carisma i per la promesa d'una bona paga, es van revoltar quan les recompenses per la campanya van ser retingudes pels opositors polítics d'Amílcar dins l'aristocràcia. Aquesta guerra va representar un gran perill per a l'Imperi cartaginès, ja que va ser una campanya molt violenta i destructiva. Aquest perill ja l'havia advertit Amílcar als generals de l'aristocràcia.

Els amotinats, uns 20.000 que estaven dirigits per Espendi i Mató, van ocupar Tunis a uns 15 km de Cartago i el senat cartaginès va enviar a parlamentar a Giscó, que havia d'oferir tot el que demanaven, però les concessions van arribar tard, car els líders de la revolta van témer per la seva seguretat una vegada acabada, i no van acceptar, presentant noves demandes. Els mercenaris van capturar Giscó,[3][4] i van aconseguir convèncer els pobles de Líbia i els númides per unir-se a la revolta contra Cartago. Les forces líbies, que dominaven tot l'interior del país, tenien aïllada Cartago i disposaven de tres exèrcits, dos amb els quals assetjaven Útica i Hippo, les dues úniques ciutat lleials a Cartago, que es negaren a desertar als mercenaris, i un tercer a Tunis, mentre que Cartago únicament dominava el mar.[5] El comandament contra els rebels es va donar al general Hannó el Gran,.[6] que no va aconseguir res.

Batalla del riu BagradesModifica

Amílcar Barca només disposava de 10.000 homes i 70 elefants però va forçar el pas del riu Bagrades, derrotant als mercenaris en una batalla amb gran mortaldat i va recuperar les comunicacions amb l'interior del país, sotmetent moltes ciutats, cosa que va impressionar el cap númida Naraves, que es va posar del seu costat,[7] i amb el seu ajut va poder derrotar a Espendi i Autàrit, el cap rebel gal i va fer gran nombre de presoners; Amílcar es va comportar suaument i va deixar que els que estaven penedits tornessin al seu exèrcit, i deixant que els altres tornessin a les seves llars amb la condició de no tornar a agafar les armes contra Cartago.

Un petit grup rebel va prendre el control de Sardenya, i quan el conflicte a l'Àfrica va passar a ser favorable a Cartago, els rebels sards van cridar a Roma per protecció, però amb interès d'aconseguir l'estabilitat i el pagament de les indemnitzacions imposades després de la Primera Guerra Púnica, Roma va rebutjar,[8] i va donar suport indirectament al seu adversari cartaginès alliberant presos i prohibint el comerç amb els mercenaris.

Davant aquestes mesures Espendi i Mató per consolidar el seu poder van matar els ostatges com el general Giscó i altres presoners; després d'això Amílcar va matar a tots els presoners que queien a les seves mans. Les victòries d'Amílcar van quedar compensades per la pèrdua d'Útica i Hippo.

Hannó el Gran fou designat associat a Amílcar Barca en el comandament i les dissensions entre els dos generals van fer que no es pogués obtenir cap bon resultat a la guerra; finalment el govern cartaginès va deixar que l'exèrcit triés el seu cap entre els dos generals, i els soldats van escollir a Amílcar que va romandre com a comandant, encara que es va nomenar un nou comandant associat, que fou Anníbal, probablement en posició subordinada.

Setge de CartagoModifica

Espendi i Mató havien fet progressos i es van decidir a assetjar Cartago. Amílcar Barca llavors va practicar una política de terra cremada darrere les línies dels mercenaris i els va interceptar els seus subministraments, de manera que les forces assetjadores aviat van quedar desabastides i van haver d'aixecar el setge.

Batalla de la SerraModifica

Espendi, que tenia un exèrcit superior al d'Amílcar Barca, va decidir enfrontar-se al general cartaginès, però aquest era millor estrateg i va conduir al seu enemic a una posició avantatjosa per a ell i el va derrotar a la batalla de la Serra deixant als mercenaris sense escapatòria.

El mateix Espendi i nou més van anar a veure a Amílcar per demanar perdó; Amílcar va acceptar deixar sortir a l'exèrcit de mercenaris sa i estalvi però sense armes, i reservar-se el dret de castigar a deu caps. El pacte fou signat i Espendi i els seus nou acompanyants foren detinguts com a líders; els mercenaris en saber l'empresonament dels deu caps van tornar a agafar les armes però rodejats pels cartaginesos foren massacrats. Polibi parla de 40.000 morts.

Setge de Tunis (238 aC)Modifica

Tot i la matança de després de la Batalla de la Serra, la guerra no havia acabat, ja que un important exèrcit sota comandament de Mató encara era operatiu i dominava la ciutat de Tunis. Amílcar Barca la va assetjar però Mató es va aprofitar de la negligència del general Anníbal per sorprendre el camp cartaginès i matar a una gran part del seu exèrcit; el mateix Anníbal fou fet presoner; Amílcar va haver d'aixecar el setge i retirar-se cap al riu Bagrades.

El senat cartaginès alarmat va imposar la reconciliació entre Hannó i Amílcar i va obligar a incorporar-se a files a tots els homes en disposició d'usar armes,[9] i els dos general actuant en comú van aconseguir l'avantatge fins que en una batalla decisiva Mató fou derrotat i fet presoner; després d'això motes ciutat rebel·lades es van sotmetre. Útica i Hippo van resistir un temps però Amílcar va sotmetre la primera i Hannó la segona i la guerra es va donar per acabada el 237 aC després de tres anys i quatre mesos de combats.

ReferènciesModifica

  1. Charles Rollin, The antient history of the Egyptians, Carthaginians, Assyrians, Babylonians, p.218 (anglès)
  2. (anglès) Charles Rollin, The antient history of the Egyptians, Carthaginians, Assyrians, Babylonians, p.220
  3. (anglès) Polibi, Les històries 1:70.1-71.7
  4. Polibi, Les històries 1:88.7 (anglès)
  5. Alfred J. Church i Arthur Gilman, The Story of Carthage, p.168 (anglès)
  6. Polibi, Les històries 1:73 (anglès)
  7. Alfred J. Church i Arthur Gilman, The Story of Carthage, p.172 (anglès)
  8. (anglès) William Vernon Harris, War and imperialism in Republican Rome, 327-70 B.C., p.191
  9. Alfred J. Church i Arthur Gilman, The Story of Carthage, p.177 (anglès)