Guinder
El guinder,[2] també conegut com a cirerer amarg o bord, cirerer de guilla o guineu, cirerer de moixó o gatzerí[3] (Prunus cerasus) és un arbre de la família de les rosàcies i subgènere Cerasus, originari del Sud-Oest d'Àsia.[4][5][6] És conreat rarament com a arbre fruiter a la Península Ibèrica[4] però més comunament a altres indrets del continent com a l'Europa de l'Est i Central.[6] Es creu que el guinder, que és alotetraploide, és un híbrid natural per contacte de dues espècies coexistents, el cirerer (Prunus avium) i el cirerer de Mongòlia (Prunus fruticosa). Aquest híbrid es mantingué de forma estable en el seu hàbitat natural i s'expandí arreu d'Europa i Amèrica gràcies als humans.[6]
Prunus cerasus  | |
|---|---|
 | |
 | |
| Dades | |
| Font de | cirera |
| Planta | |
| Tipus de fruit | drupa |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Plantae |
| Ordre | Rosales |
| Família | Rosaceae |
| Tribu | Amygdaleae |
| Gènere | Prunus |
| Espècie | Prunus cerasus L., 1753 |
| Nomenclatura | |
| Sinònims | |
DescripcióModifica
És un petit arbre caducifoli, normalment cultivat i empeltat sobre altres espècies de Prunus. És molt semblant al cirerer, però de mida més petita (2 a 8 m d'alt), de copa més arrodonida i ampla. La seva escorça és marró porpra i irregular.[7] Les branques són més o menys pèndules i els branquillons glabres. Les fulles són alternes, acuminades, de forma el·líptica o aovada, glabres, subcoriàcies, lluents per l'anvers i marge dentat. Les fulles del guinder es diferencien de la del cirerer comú per la seva menor mida, la major foscor i per l'absència (en la majoria dels casos) de glàndules en el pecíol.[8][4] Un altre tret diferencial és la mida dels borrons foliars, sensiblement més petits (4-6 mm que els del cirerer, 6-8 mm).[5] Les flors són blanques de 1,7 a 2,5 cm de diàmetre,[6] apareixen agrupades en raïms de 3 a 5 flors, d'abril a maig, just abans de la treta de la fulla. La inflorescència és foliosa a la base.[9] El fruit del guinder és la guinda, una drupa esfèrica, de color roig a granat, molt semblant a la cirera, sol ser de mida més gran que aquesta, té un gust més àcid[8][4] i s'utilitza més en preparacions culinàries. El conreu del guinder té una antiga tradició a la Gran Bretanya[6] i els colonitzadors d'Amèrica del Nord la van estendre per allà a partir del segle xvii.
UsosModifica
La guinda, és molt semblant a la cirera però de gust més àcid o amarg. S'ha utilitzat des de l'antiguitat per a fer melmelades, condimentar aliments o produir sucs i licors.[6] Se'n pot fer vi per maceració, o licor si aquest es destila. El Marrasquino, una apreciada beguda de la Dalmàcia, és un destilat preparat a base de guindes i altres fruits.[9] Actualment la major producció de guindes es realitza en països de l'Europa de l'est, Àsia occidental i als Estats Units d'Amèrica.[10]
| Pos. | País | Milers de tones | Pos. | País | Milers de tones |
|---|---|---|---|---|---|
| 1 |  Rússia |
232,20 | 7 |  Iran |
109,71 |
| 2 |  Ucraïna |
218,70 | 8 |  Hongria |
82,97 |
| 3 |  Polònia |
200,63 | 9 |  Uzbekistan |
56,67 |
| 4 |  Turquia |
184,17 | 10 |  Azerbaidjan |
38,85 |
| 5 |  Estats Units |
135,31 | 11 |  Bielorússia |
37,62 |
| 6 |  Sèrbia |
128,02 | 12 |  Albània |
18,37 |
Galeria d'imatgesModifica
Fulles i fruits
Flors
Detall de la fulla
Fruita confitada
ReferènciesModifica
- ↑ https://www.gbif.org/species/3021922
- ↑ «Guinder». FloraCatalana.net. [Consulta: 3 abril 2020].
- ↑ Joan Vallès (dir.). Noms de plantes: corpus de fitonímia catalana. TERMCAT. Centre de Terminologia, 2014. ISBN 978-84-475-3855-3.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 Barcino. Flora dels Països Catalans. Barcelona: Barcino, 1990. ISBN 84-7226-591-9.
- ↑ 5,0 5,1 Schulz, Bernd. Identification of trees and shrubs in winter using buds and twigs. Richmond: Royal Botanic Gardens, 2018. ISBN 978-1-84246-650-6.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 Cordeiro Rodrigues, Luciano. Caracterización morfológica, isoenzimática y molecular de variedades de cerezo (Prunus avium L.) y de guindo (Prunus cerasus L.) portuguesas (Tesi), 2003.
- ↑ Víctor Álvarez. Árboles. Pozuelo de Alarcón: Espasa, 2007. ISBN 978-84-670-2526-2.
- ↑ 8,0 8,1 Panareda Clopés, Josep M. Plantes de muntanya. 2a. Figueres: Brau, 2007. ISBN 978-84-96905-56-6.
- ↑ 9,0 9,1 Santiago Castroviejo. Flora ibérica. Vol. VI Rosaceae. Madrid: Real Jardín Botánico, C.S.I.C, 1999. ISBN 978-84-00-07777-8.
- ↑ 10,0 10,1 «FAOSTAT» (en anglès). FAO. [Consulta: 1r abril 2020].
