El hariat de milhòc[1] o hariat de (milh) morisco (de fajol) [2] (literalment farinat, en català, farina de blat de moro o fajol/blat negre) és un plat de la cuina aranesa que es fa a base de blat de moro (o fajol), que a la Vall d'Aran s'anomena milhòc.[1] S'utilitza un estri especial per a remenar-les que es diu cafall.[3] També s'acostuma a fer amb fajol en comptes de blat de moro,[1] en una recepta semblant a les farinetes de fajol de La Garrotxa.[4]

Infotaula de menjarHariat
Origen
Altres nomsHariat de milhòc, hariat de blat de moro, hariat de fajol
País d'origencuina aranesa
On es menjaVall d'Aran
GastronomiaCuina mediterrània, cuina occitana i cuina dels Països Catalans
Detalls
Mètode de preparaciófregida
Ingredients principalsfarina de fajol o de blat de moro, llet, aigua, sucre
Modifica les dades a Wikidata

Hariat dolçModifica

Actualment l'hariat és potser més freqüent en la seva versió dolça, pres com a postres. Es fa barrejant la farina de fajol o de blat de moro amb aigua bullenta, o de vegades amb una barreja d'aigua i llet a parts iguals. Es remena la barreja al foc uns cinc minuts i s'estira la massa obtinguda en una safata prima, de com a molt mig dit d'alçada. Quan es refreda es talla a rectangles, que es fregeixen i s'espolsen generosament de sucre.[1] La proporció és de cinc parts en pes de líquid per una de maizena.

Hariat salatModifica

En la seva versió salada, es tracta d'una mena de puré preparat amb blat de moro, aigua i sal i que es menja en un plat soper.[1]

Preparacions similarsModifica

La versió dolça de l'hariat pot recordar els xurros, tot i que la forma és diferenta i la massa de l'hariat més fina, i molt més els pannelle sicilians, amb l'única diferència que aquests es fan amb farina de cigró i se solen espolsar de sal i pebre. Com que són salats es mengen més aviat com a aperitiu. En general, la versió dolça pertany a les pastes fregides, com els bunyols, etc.

Tant la versió dolça com la salada pertanyen a la família de les farinetes, com el farro, la polenta, etc. molt antigues i tradicionals als Països Catalans i cuines veïnes, com l'esmentada siciliana, la italiana en general, l'occitana, etc. i més lluny però encara a la mediterrània, la cuina romanesa, per exemple.

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 La cuina tradicional catalana, pàg. 327, Josep Lladonosa i Giró, Cuina Columna, 2005, ISBN 84-664-0666-2
  2. Val d'Aran, guia turística publicada per la Generalitat de Catalunya, 2002
  3. La cuina del país dels càtars, pàgs. 202-203, Jaume Fàbrega, Edicions Cossetània, 2003. ISBN 8496035808
  4. La cuina volcànica: La cuina dels restaurants de la Garrotxa, Cossetània Edicions, Valls, 2007 ISBN 978-84-9791-305-8