Idioma harappa

llengua o idiomes desconeguts de la civilització Harappan

L'idioma harappa (també conegut com a idioma protoíndic o idioma de Mohenjo-Daro) és un idioma desconegut de la cultura de la vall de l'Indus (les ciutats més conegudes de la qual són Harappa i Mohenjo-Daro (civilització de la vall de l'Indus), de l'edat del bronze (al II mil·lenni ae). L'idioma no es troba testificat en cap font contemporània llegible. Les hipòtesis quant a la seua naturalesa es redueixen a suposats préstecs i la influència del substrat, sobretot del substrat en el sànscrit vèdic i uns pocs termes registrats en cuneïforme sumeri (com la zona que els sumeris anomenaven Melukha, que podria referir-se a la cultura de l'Indus), juntament amb l'anàlisi dels signes hindús, encara sense desxifrar.

Infotaula de llenguaIdioma harappa
The 'Ten Indus Scripts' discovered near the northern gateway of the Dholavira citadel.jpg
Deu caràcters harappa (del 2900 ae aprox.) Modifica el valor a Wikidata
Tipusllengua no classificada i llengua antiga Modifica el valor a Wikidata
Codis
ISO 639-3xiv Modifica el valor a Wikidata
Glottologcap valor Modifica el valor a Wikidata
Linguist Listxiv Modifica el valor a Wikidata
IETFxiv Modifica el valor a Wikidata

Hi ha una sèrie d'hipòtesis sobre la naturalesa d'aquest idioma desconegut:

Comparació entre les lletres hindús i els caràcters xinesos antics
  • Podria ser un idioma indoeuropeu, proper o idèntic als idiomes protoindoiranians, suggerit per Shikaripura Ranganatha Rao.[1]
  • Michael Witzel (2001), com a alternativa a la hipòtesi elamodravídica, suggereix un idioma subjacent, prefixat, que seria semblant a l'austroasiàtic, en particular el khasi, al qual anomena paramunda (és a dir, un idioma relacionat amb el subgrup dels idiomes munda o altres idiomes austroasiàtics, però no estrictament descendents del darrer antecessor comú de la família contemporània munda).[4][5]
  • Un fílum perdut, és a dir, un idioma sense continuadors vius (o tal vegada el darrer reflex del moribund idioma nihali). En aquest cas, l'únic rastre deixat pel llenguatge IVC seria la influència en el substrat històric, en particular, el substrat en el sànscrit vèdic (mitjan II mil·lenni ae).
  • Un idioma semític: Malati Shendge (1997) identificà la cultura harappa amb un Imperi asura, i aquest amb els assiris.[6]

Hi ha un grapat de manlleus possibles que reflecteixen el llenguatge de IVC. El meluhha sumeri podria derivar d'un terme nadiu per a l'IVC, també reflectit en el sànscrit mleccha; i Witzel (2000) suggereix que l'arbre sumeri GIŠ šimmar pot ser afí a l'arbre del cotó (anomenats en el Rigveda).[7]

La teoria té significació política en el comunalisme indi: les hipòtesis dravídiques i indoeuropees han estat abraçades per nacionalistes dravídics i hindús, respectivament.

ReferènciesModifica

  1. La presència indoiraniana n'és probable només a partir de finals del període Harappa (s. XX ae); vegeu, per exemple, Asko Parpola: «The formation of the aryan branch of indo-european». En Roger Blenc i Mateo Spriggs: Arqueología y lenguaje. III: «Artefactos, lenguajes y textos». Londres i Nova York: Routledge, 1999.
  2. Tariq Rahman: Peoples and languages in pre-islamic Indus valley; consultat el 20/11/2008. «La major part d'estudiosos han acceptat la hipòtesi dravídica».
  3. Jennifer Cole: The sindhi language. Consultat el 20/11/2008. «La teoria que hi preval indica que l'idioma harappa [...] té un origen dravídic».
  4. Michael Witzel: «The languages of Harappa», en Jonathan Mark KENOYER: Proceedings of the conference on the Indus civilization. Madison: 17 de febrer de 2000; consultat el 07/18/2007.
  5. Michael Witzel: «Substrate languages in old indo-aryan», en International Journal of Dravidian Linguistics, EJVS 5, 1, agost de 1999, pàgs. 1-67.
  6. Malati Shendge: The language of the harappans. Abhinav Publications, 1997. ISBN 9788170173250.
  7. Un préstec lingüístic hindú de la naturalesa paramunda a Mesopotàmia ha estat identificat per Michael Witzel, un primer vincle entre el Panyab de l'època rigvèdica (mitjan II mil·lenni ae) i Mesopotàmia: els arbres śimbala i śalmali i el GIŠšimmar. En: Klaus Karttunen i Petteri Koskikallio (eds.): VidyarnavaVandanam. Essays in Honour of Asko Parpola. Studia Orientalia, publicat pel Finnish Or. Soc. (94): pàgs. 497-508, 2000. Vegeu també Witzel: The language or languages of the Indus civilization, juliol de 2007.