Obre el menú principal

Civilització de la vall de l'Indus

La civilització de la vall de l'Indus va ser una cultura desenvolupada al voltant del riu Indus cap al tercer mil·lenni aC i descoberta a partir de les troballes de l'arqueologia de mitjan segle XIX. Destaca per la seva extensió geogràfica per a l'època i pels avenços tècnics relatius a l'agricultura i el comerç.

Infotaula de geografia físicaCivilització de la vall de l'Indus
Dancing Girl of Mohenjo-daro.jpg
Tipus Cultura arqueològica, civilització antiga i regió històrica
Epònim Indus
Part de edat del bronze
Ubicació
IVC Map.png
 27° 19′ 45″ N, 68° 08′ 20″ E / 27.329167°N,68.138889°E / 27.329167; 68.138889
Modifica les dades a Wikidata
Figura de Mohenjo-daro

HistòriaModifica

Els antecedents de la civilització de l'Indus estan en la cultura de Mehrgarh, del 6500 aC, que va introduir l'agricultura i el sedentarisme a la zona amb el cultiu de blat i ordi, i la domesticació de bous, ovelles i cabres.[1] A la zona de Harappa, va començar a desenvolupar-se una cultura urbana que s'expandia gràcies al comerç de lapislàtzuli i altres productes de luxe.

Els arqueòlegs situen entre el 2600 i el 1900 aC el moment de màxim apogeu d'aquesta civilització, amb Harappa com a capital, probablement la primera ciutat planificada de la història.[1]

 
Principals ciutats de la civilització de l'Indus

La desaparició de la cultura de l'Indus es va produir suposadament per la unió de petites invasions de pobles veïns i per canvis climàtics o tectònics que van alterar el curs i el cabal del riu principal que la sustentava. El 1900 aC, s'inicia un èxode massiu de població de l'Indus i el 1700 aC desapareixen les mencions de comerç amb aquest poble en els textos mesopotàmics. Sorgeixen aleshores diverses cultures regionals menors.

Abans es considerava que la causa del declivi era la invasió de pobles aris però, donat que les proves d'assentaments indoeuropeus són posteriors a la desaparició de la cultura de l'Indus i la manca de suport documental o arqueològic d'aquest fet, la majoria dels estudiosos sostenen com a hipòtesi més probable la d'una gran catàstrofe natural o un seguit de desastres com inundacions, terratrèmols o un tsunami.[1]

Ciència i culturaModifica

Aquesta civilització va desenvolupar un sistema d'escriptura propi, que continua sense ser desxifrat, basat en l'ús del pictograma sobre tauletes (s'han identificat 400 signes diferents).[2] No se sap tampoc en quina llengua estava escrit, ni tan sols la família lingüística a què pertanyia. Se n'han trobat restes que daten del 3000 aC.[3]

També, pertanyent a aquesta cultura, s'han trobat segells amb la figura de Xiva en postura meditativa, estatuetes de terracota d'una deessa mare, que alguns estudiosos identifiquen amb Pàrvati, la consort de Xiva, així com, nombroses figures de pedra calcària, esteatita, alabastre i bronze representant ballarines, animals diversos i, fins i tot, criatures fantàstiques (una semblant a un unicorn).[1]

Els pobladors de l'Indus coneixien la dansa (com proven les estatuetes trobades amb dones ballant) i l'acompanyaven amb un instrument similar a l'arpa.[4] També es practicava el joc de daus i s'han identificat diverses joguines infantils, així com un avantpassat del joc dels escacs.[1]

Les ciutats tenien sistema de clavegueram i la higiene era fonamental. Per comerciar s'utilitzava un sistema estandarditzat de pesos i mesures, binari per pesos inferiors i decimal per els més grans,[1] fet que demostra l'existència de càlculs matemàtics i geomètrics previs. A les excavacions, s'han trobat proves de l'existència de tècniques d'odontologia.[5]

EconomiaModifica

L'agricultura de l'Indus es basava en el conreu de sèsam, llegums, dàtils i melons. Amb l'extensió cap al riu Ganges, va guanyar progressivament en importància l'arròs. Els seus habitants també van conrear cotó, i van ser els primers a fer-lo servir per fer roba. La ramaderia era al voltant del bou, l'ase i l'elefant.

Comerciaven amb metalls preciosos i ivori amb altres pobles, com els de Mesopotàmia, per fer joies i uns altres productes de luxe. Més tard, van exportar terrissa a unes altres civilitzacions asiàtiques. Aquest comerç es feia per via terrestre, gràcies a la invenció del carro arrossegat per bous, i més endavant per via marítima, en què destaca el paper de la ciutat de Lothal.

SocietatModifica

La societat urbana era sobretot a Harappa i Mohenjo Daro i la rural era en un seguit de colònies agrícoles o mineres que depenien de ciutats veïnes. Es calcula que, en l'època de màxima esplendor, la civilització de l'Indus tenia cinc milions d'habitants.

La gent vivia en cases de maons, que s'agrupaven en illes a la ciutat baixa, on hi havia el graner, envoltant la ciutadella, on es feia l'administració (sembla que no era cap palau, perquè no hi havia cap monarquia ni sistema centralitzat). L'aspecte més destacat del seu urbanisme era el sistema de clavegueram subterrani amb atuells d'infiltració al exterior de cada estructura.[1]

El lloc de reunió era als banys públics o a les places, i els barris es repartien segons l'activitat econòmica fonamental, de manera semblant als gremis medievals.

Les referències en sànscrit posteriors dibuixen una societat basada en l'igualitarisme i la no-violència, probablement un punt idealitzada. El culte a dees de fertilitat, la manca d'evidència d'esclaus o d'exèrcit regular i l'estructura de les ciutats excavades, però, reforcen aquesta imatge.

ReligióModifica

La religió es basava en el culte a una dea que podria haver estat un antecedent de Xiva,[6] i a diverses divinitats menors relacionades amb la fertilitat i la productivitat. Va influir fortament en l'hinduisme, que va sorgir quan aquesta civilització es va col·lapsar.

Diversos animals van ser divinitzats, com el bou, l'elefant, el tigre i el rinoceront. S'ha trobat l'esvàstica en inscripcions en pedra a les ciutats.[7] Els morts eren enterrats en les primeres èpoques i en les darreres incinerats.

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 Cheers, Gordon. Atlas histórico. Historia del mundo (en espanyol). Tandem Verlag, GmbH, 2009, p. 48,49. ISBN 9783833150289. 
  2. Enric Heras. Studies in Proto-Indo-Mediterranean Culture, Bombay: Indian Historical Research Institute, 1953
  3. Parpola, Asko (1994). Deciphering the Indus Script. Cambridge University Press.
  4. Lal, B. B. (2002). The Sarasvati flows on.
  5. Coppa, A.; i cols. (2006-04-06). "Early Neolithic tradition of dentistry: Flint tips were surprisingly effective for drilling tooth enamel in a prehistoric population". Nature 440.
  6. Mircea Eliade, Yoga immortalité et liberté, 1954
  7. "Rigveda". The Hindu Universe. HinduNet Inc. Retrieved on 2007-06-25.

Enllaços externsModifica