Viquipèdia

Civilització de la vall de l'Indus

La civilització de la vall de l'Indus[1] va ser una cultura desenvolupada al voltant del riu Indus cap al tercer mil·lenni aC i descoberta a partir de les troballes de l'arqueologia de mitjan segle xix. Destaca per la seva extensió geogràfica per a l'època i pels avenços tècnics relatius a l'agricultura i el comerç.

Plantilla:Infotaula indretCivilització de la vall de l'Indus
Imatge
Tipuscultura arqueològica
civilització antiga
regió històrica Modifica el valor a Wikidata
EpònimIndus Modifica el valor a Wikidata
Part deedat del bronze Modifica el valor a Wikidata
Localització
Entitat territorial administrativaPakistan Modifica el valor a Wikidata
Localitzaciósubcontinent indi Modifica el valor a Wikidata
Map
 27° 19′ 45″ N, 68° 08′ 20″ E / 27.329167°N,68.138889°E / 27.329167; 68.138889

Nom

modifica

La civilització de l'Indus rep el nom de la xarxa de drenatge del riu Indus en les planes al·luvials del qual es van identificar i excavar els primers llocs de la civilització.[2][a]

Seguint una tradició en arqueologia, la civilització de vegades es coneix com a Harappan, pel seu jaciment tipus, Harappa, el primer jaciment que es va excavar a la dècada de 1920; això és especialment cert de l'ús emprat per l'Arqueològic de l'Índia després de la independència de l'Índia el 1947.[3][b]

El terme "Ghaggar-Hakra" ocupa un lloc destacat en les etiquetes modernes aplicades a la civilització de l'Indus perquè s'han trobat un bon nombre de llocs al llarg del riu Ghaggar-Hakra al nord-oest de l'Índia i l'est del Pakistan.[4] Els termes "Civilització Indus-Sarasvati" i "Civilització Sindhu-Saraswati" també s'han utilitzat a la literatura després d'una identificació postulada del Ghaggar-Hakra amb el riu Saraswati descrit als primers capítols de Rigveda, una col·lecció d'himnes en sànscrit arcaic composta al segon mil·lenni aC.[5][6]

Investigacions geofísiques recents suggereixen que, a diferència del Sarasvati, les descripcions del qual al Veda Rig són les d'un riu alimentat per la neu, el Ghaggar-Hakra era un sistema de rius perennes alimentats per monsons, que es van convertir en estacionals al voltant de l'època que la civilització va disminuir, fa aproximadament 4.000 anys.[7][c]

Extensió

modifica
 
Principals llocs i extensió de la civilització de la vall de l'Indus.

La civilització de la vall de l'Indus va ser aproximadament contemporània amb les altres civilitzacions fluvials del món antic: l'antic Egipte al llarg del riu Nil, Mesopotàmia a les terres regades per l'Eufrates i el Tigris, i Xina a la conca de drenatge del Riu Groc i el Yangtze. En el moment de la seva fase madura, la civilització s'havia estès per una àrea més gran que les altres, que incloïa un nucli de 1500 km a la plana al·luvial de l'Indus i els seus afluents. A més, hi havia una regió amb flora, fauna i hàbitats dispars, fins a deu vegades més gran, que havia estat modelada culturalment i econòmicament per l'Indus.[8][d]

Cap al 6500 aC, l'agricultura va sorgir a Balutxistan, als marges de l'al·luvió de l'Indus.[9][e][10][f] En els mil·lennis següents, la vida assentada va incursionar a les planes de l'Indus, establint-se l'escenari del creixement dels assentaments humans rurals i urbans.[11][g] La vida sedentària més organitzada, al seu torn, va portar a un augment net de la taxa de natalitat.[9][h] Els grans nuclis urbans de Mohenjo-daro i Harappa probablement van créixer fins a contenir entre 30.000 i 60.000 individus, i durant la floració de la civilització, la població del subcontinent va créixer entre 4 i 6 milions de persones.[9][i] Durant aquest període, la taxa de mortalitat també va augmentar, perquè les condicions de vida en que humans i animals domèstics vivien en proximitat va provocar un augment de les malalties contagioses.[10][j] Segons un estimació, la població de la civilització de l'Indus en el seu punt àlgid podria haver estat entre un i cinc milions.[12][k]

La civilització es va estendre des del Balutxistan Oriental al Pakistan a l'oest fins a l'Uttar Pradesh occidental de l'Índia a l'est, des del nord-est de l'Afganistan al nord fins a l'estat de Gujarat de l'Índia al sud.[5] El major nombre de llocs es troben a Gujarat, Haryana, Panjab, Rajasthan, Uttar Pradesh, Jammu i Caixmir a l'Índia,[5] i Sindh, Punjab i Balutxistan al Pakistan.[5] Els assentaments costaners es van estendre des de Sutkagan Dor[13] al Balutxistan occidental a Lothal[14] a Gujarat. S'ha trobat un jaciment de la vall de l'Indus al riu Oxus a Shortugai al nord de l'Afganistan,[15] a la vall del riu Gumal al nord-oest del Pakistan,[16] a Manda al riu Beas prop de Jammu,[17] India, i a Alamgirpur al riu Hindan, només a 28 km. de Delhi.[18] El lloc més al sud de la civilització de la vall de l'Indus és Daimabad a Maharashtra. Els jaciments de la vall de l'Indus s'han trobat més sovint als rius, però també a l'antiga costa,[19] per exemple, a Balakot (Kot Bala),[20] i a illes com Dholavira.[21]

Història

modifica
 
Figura de Mohenjo-daro.

Els antecedents de la civilització de l'Indus estan en la cultura de Mehrgarh, del 6500 aC, que va introduir l'agricultura i el sedentarisme a la zona amb el cultiu de blat i ordi, i la domesticació de bous, ovelles i cabres.[22] A la zona de Harappa, va començar a desenvolupar-se una cultura urbana que s'expandia gràcies al comerç de lapislàtzuli i altres productes de luxe. Els arqueòlegs situen entre el 2600 i el 1900 aC el moment de màxim apogeu d'aquesta civilització, amb Harappa com a capital, probablement la primera ciutat planificada de la història.[22]

 
Principals ciutats de la civilització de l'Indus.

La desaparició de la cultura de l'Indus es va produir suposadament per la unió de petites invasions de pobles veïns i per canvis climàtics o tectònics que van alterar el curs i el cabal del riu principal que la sustentava. El 1900 aC, s'inicia un èxode massiu de població de l'Indus i el 1700 aC desapareixen les mencions de comerç amb aquest poble en els textos mesopotàmics. Sorgeixen aleshores diverses cultures regionals menors.

Abans es considerava que la causa del declivi era la invasió de pobles aris però, donat que les proves d'assentaments indoeuropeus són posteriors a la desaparició de la cultura de l'Indus i la manca de suport documental o arqueològic d'aquest fet, la majoria dels estudiosos sostenen com a hipòtesi més probable la d'una gran catàstrofe natural o un seguit de desastres com inundacions, terratrèmols o un tsunami.[22]

Ciència i cultura

modifica

Aquesta civilització va desenvolupar un sistema d'escriptura propi, que continua sense ser desxifrat, basat en l'ús del pictograma sobre tauletes (s'han identificat 400 signes diferents).[23] No se sap tampoc en quina llengua estava escrit, ni tan sols la família lingüística a què pertanyia. Se n'han trobat restes que daten del 3000 aC.[24]

També, pertanyent a aquesta cultura, s'han trobat segells amb la figura de Xiva en postura meditativa, estatuetes de terracota d'una deessa mare, que alguns estudiosos identifiquen amb Pàrvati, la consort de Xiva, així com, nombroses figures de pedra calcària, esteatita, alabastre i bronze representant ballarines, animals diversos i, fins i tot, criatures fantàstiques (una semblant a un unicorn).[22]

Els pobladors de l'Indus coneixien la dansa (com proven les estatuetes trobades amb dones ballant) i l'acompanyaven amb un instrument similar a l'arpa.[25] També es practicava el joc de daus i s'han identificat diverses joguines infantils, així com un avantpassat del joc dels escacs.[22]

Les ciutats tenien sistema de clavegueram i la higiene era fonamental. Per comerciar s'utilitzava un sistema estandarditzat de pesos i mesures, binari per pesos inferiors i decimal per els més grans,[22] fet que demostra l'existència de càlculs matemàtics i geomètrics previs. A les excavacions, s'han trobat proves de l'existència de tècniques d'odontologia.[26]

Economia

modifica

L'agricultura de l'Indus es basava en el conreu de sèsam, llegums, dàtils i melons. Amb l'extensió cap al riu Ganges, va guanyar progressivament en importància l'arròs. Els seus habitants també van conrear cotó, i van ser els primers a fer-lo servir per fer roba. La ramaderia era al voltant del bou, l'ase i l'elefant.

Comerciaven amb metalls preciosos i ivori amb altres pobles, com els de Mesopotàmia, per fer joies i uns altres productes de luxe. Més tard, van exportar terrissa a unes altres civilitzacions asiàtiques. Aquest comerç es feia per via terrestre, gràcies a la invenció del carro arrossegat per bous, i més endavant per via marítima, en què destaca el paper de la ciutat de Lothal.

Societat

modifica

La societat urbana era sobretot a Harappa i Mohenjo Daro i la rural era en un seguit de colònies agrícoles o mineres que depenien de ciutats veïnes. Es calcula que, en l'època de màxima esplendor, la civilització de l'Indus tenia cinc milions d'habitants.

La gent vivia en cases de maons, que s'agrupaven en illes a la ciutat baixa, on hi havia el graner, envoltant la ciutadella, on es feia l'administració (sembla que no era cap palau, perquè no hi havia cap monarquia ni sistema centralitzat). L'aspecte més destacat del seu urbanisme era el sistema de clavegueram subterrani amb atuells d'infiltració al exterior de cada estructura.[22]

El lloc de reunió era als banys públics o a les places, i els barris es repartien segons l'activitat econòmica fonamental, de manera semblant als gremis medievals.

Les referències en sànscrit posteriors dibuixen una societat basada en l'igualitarisme i la no-violència, probablement un punt idealitzada. El culte a dees de fertilitat, la manca d'evidència d'esclaus o d'exèrcit regular i l'estructura de les ciutats excavades, però, reforcen aquesta imatge.

Notes

modifica
  1. ↑ Wright: "Incapaç d'indicar l'edat de la civilització, va passar a observar que a l'Indus (que ell (John Marshall) va nomenar pel sistema fluvial del riu) els artefactes diferien de qualsevol altra civilització coneguda a la regió, ..."[2]
  2. ↑ Habib: «Sir John Marshall, llavors director general de l'Investigació Arqueològica de l'Índia, va utilitzar el terme «civilització de l'Indus» per a la cultura descoberta a Harappa i Mohenjo-daro, un terme doblement apte pel context geogràfic que implica el nom «Indus» i la presència de ciutats implicades en la paraula «civilització». Altres, sobretot el Servei Arqueològic de l'Índia després de la independència, han preferit anomenar-lo "Harappan", o "Harappan madur", prenent Harappa com el seu jaciment tipus.»[3]
  3. ↑ Giosan (2012): «Nombroses especulacions han avançat la idea que el sistema fluvial Ghaggar-Hakra, de vegades identificat amb el riu mític perdut de Sarasvati (per exemple, 4, 5, 7, 19), era una gran glacera alimentada pel riu Himàlaia. Les fonts potencials d'aquest riu inclouen el riu Yamuna, el riu Sutlej, o ambdós rius. Tanmateix, la manca d'incisió a gran escala a l'interfluvial demostra que els grans rius alimentats per glaceres no travessaven la regió de Ghaggar-Hakra durant l'Holocè... L'actual vall de Ghaggar-Hakra i el seus afluents estan actualment secs o tenen cabals estacionals, però, sens dubte, els rius eren actius en aquesta regió durant la Fase Urban Harappan. Vam recuperar dipòsits fluvials sorrencs d'uns 5.400 anys d'antiguitat a Fort Abbas al Pakistan (SI Text), i un treball recent (33) a l'interfluvi superior del Ghaggar-Hakra a l'Índia també va documentar sorres del canal de l'Holocè que tenen aproximadament 4.300 y d'antiguitat. A l'interfluvi superior, la deposició de la plana inundable de gra fi va continuar fins al final de la Fase Harappan tardana, tan recent com fa 2.900 y (33) (Fig. 2B). Aquesta redistribució fluvial generalitzada de sediments suggereix que les pluges monzònics fiables van poder mantenir rius perennes abans durant l'Holocè i explica per què els assentaments Harappan van florir al llarg de tot el sistema Ghaggar-Hakra sense accés a un riu alimentat per glaceres".[7]
  4. ↑ Fisher: «Aquest va ser el mateix període ampli que va veure l'ascens de les civilitzacions de Mesopotàmia (entre els rius Tigris i Eufrates), Egipte (al llarg del Nil) i el nord-est de la Xina (a la conca del riu Groc). En el seu punt àlgid, l'Indus va ser la més extensa d'aquestes civilitzacions antigues, s'estenia 1500 km amunt per la plana de l'Indus, amb una zona central de 30000 a 100000 km² i amb esferes perifèriques d'influència econòmica i cultural més ecològicament diverses que s'estenen a deu vegades aquesta àrea. La uniformitat cultural i tecnològica de les ciutats de l'Indus és especialment sorprenent a la llum de les distàncies relativament grans entre elles, amb separacions d'uns 280 km mentre que les ciutats mesopotàmiques, per exemple, només va tenir una mitjana d'uns 20 a 25 km.»[8]
  5. ↑ Dyson: «Al subcontinent la gent va ser caçadora-recol·lectora durant molts mil·lennis. N'eren molt pocs. De fet, fa 10.000 anys potser només hi havia un parell de centenars de milers de persones, que vivien en grups reduïts, sovint aïllats, descendents de diversos humans "moderns" que hi havien arribat. Llavors, potser vinculat als esdeveniments de Mesopotàmia, fa uns 8.500 anys va sorgir l'agricultura a Balutxistan.»[9]
  6. ↑ Fisher: «El primer exemple descobert a l'Índia d'una societat agrícola ben establerta i assentada es troba a Mehrgarh, als turons entre el pas de Bolan i la plana de l'Indus (avui al Pakistan) (vegeu el mapa 3.1). Des de l'any 7000 aC, les comunitats d'allà van començar a invertir més mà d'obra per preparar la terra i seleccionar, plantar, cuidar i collir en particular plantes productores de gra. També van domesticar animals, com ara ovelles, cabres, porcs i bous (tant zebú gep [Bos indicus] com sense gep [Bos taurus]). La castració de bous, per exemple, els va convertir a partir de fonts principalment de carn en animals de tir domesticats també.»[10]
  7. ↑ Coningham i Young: «Mehrgarh continua sent un dels llocs clau al sud d'Àsia perquè ha proporcionat les primeres proves indiscutibles conegudes per a les comunitats agrícoles i pastores de la regió, i el seu material vegetal i animal ofereix una evidència clara de la manipulació i domesticació contínua de certes espècies. Potser el més important en un context del sud d'Àsia, el paper que juga el zebú fa d'aquest un desenvolupament diferenciat i localitzat, amb un caràcter completament diferent al d'altres parts del món. Finalment, la longevitat del jaciment i la seva articulació amb el jaciment veí de Nausharo (c. 2800–2000 BC), proporciona una continuïtat molt clara des dels primers pobles agrícoles del sud d'Àsia fins a l'aparició de les seves primeres ciutats (Jarrige, 1984).»[11]
  8. ↑ Dyson: «En els mil·lennis següents, l'agricultura es va desenvolupar i es va estendre lentament a la vall de l'Indus i als voltants. àrees. La transició a l'agricultura va provocar un creixement de la població i l'eventual ascens de la civilització de l'Indus. Amb el moviment a l'agricultura assentada i l'aparició de pobles, pobles i ciutats, probablement hi va haver un augment modest de la taxa de mortalitat mitjana i un augment lleugerament més gran de la taxa de natalitat.»[9]
  9. ↑ Dyson: «Mohenjo-daro i Harappa poden haver contingut cadascun entre 30.000 i 60.000 persones (potser més en el primer cas). El transport per aigua va ser crucial per a l'aprovisionament d'aquestes i altres ciutats. Dit això, la gran majoria de la gent vivia en zones rurals. A l'apogeu de la civilització de la vall de l'Indus, el subcontinent va poder contenir entre 4 i 6 milions de persones.»[9]
  10. ↑ Fisher: «Tal "revolució agrícola" va permetre excedents d'aliments que van suportar poblacions en creixement. Tanmateix, la seva dieta, en gran part de cereals, no necessàriament va fer que les persones fossin més sanes, ja que condicions com la càries i les deficiències de proteïnes podien augmentar. A més, les malalties infeccioses es propaguen més ràpidament amb condicions de vida més denses tant dels humans com dels animals domèstics (que poden transmetre el xarampió, la grip i altres malalties als humans).»[10]
  11. ↑ McIntosh: Population Growth and Distribution: «La prehistòria de les zones frontereres indoiranianes mostra un augment constant al llarg del temps en el nombre i la densitat d'assentaments basats en l'agricultura i la ramaderia. Per contra, la població de les planes de l'Indus i les regions adjacents vivia principalment de la caça i la recol·lecció, els rastres limitats suggereixen que els seus assentaments eren molt menys nombrosos, i eren petits i molt dispersos, encara que en certa manera aquesta aparent situació ha de reflectir la dificultat de localitzar assentaments de caçadors-recol·lectors. La presència d'animals domèstics en alguns assentaments de caçadors-recol·lectors testimonia el contacte amb la gent de les terres frontereres, probablement en el context del moviment estacional dels pastors des dels turons cap a la plana. El potencial d'expansió de la població als turons era molt limitat i, per tant, des del quart mil·lenni fins al tercer, els colons es van traslladar de les terres frontereres a les planes i més enllà a Gujarat, els primers eren pastors, seguits més tard pels agricultors. L'enorme potencial de la regió més gran de l'Indus oferia marge per a un enorme augment de la població; al final del període Harappan Madur, s'estima que els harappans estaven entre 1 i 5 milions, probablement molt per sota de la capacitat de càrrega de la regió.»[12]

Referències

modifica
  1. ↑ Dyson 2018, p. vi
  2. ↑ 2,0 2,1 Wright, 2009, p. 10.
  3. ↑ 3,0 3,1 Habib, 2002, p. 13–14.
  4. ↑ Possehl, 2002, p. 8–11.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 Singh, Upinder 2008, p. 137
  6. ↑ Habib, 2002, p. 44.
  7. ↑ 7,0 7,1 Giosan et al., 2012.
  8. ↑ 8,0 8,1 Fisher, 2018, p. 35.
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 9,5 Dyson, 2018, p. 29.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 Fisher, 2018, p. 33.
  11. ↑ 11,0 11,1 Coningham i Young, 2015, p. 138.
  12. ↑ 12,0 12,1 McIntosh, 2008, p. 186–187.
  13. ↑ Dales, George F. «Harappan Outposts on the Makran Coast». Antiquity, 36, 142, 1962, pàg. 86–92. DOI: 10.1017/S0003598X00029689.
  14. ↑ Raoganatha, Shikaripura Ranganatha. Asia Publishing House. Lothal and the Indus civilization, 1973. ISBN 978-0-210-22278-2. 
  15. ↑ Kenoyer, 1998, p. 96.
  16. ↑ Dani, Ahmad Hassan «Excavations in the Gomal Valley». Ancient Pakistan, 5, 1970–1971, pàg. 1–177.
  17. ↑ Joshi, J.P.; Bala, M. «Manda: A Harappan site in Jammu and Kashmir». A: Possehl, Gregory L.. Harappan Civilization: A recent perspective. New Delhi: Oxford University Press, 1982, p. 185–195. 
  18. ↑ «Excavations at Alamgirpur». A: A. Ghosh. Indian Archaeology, A Review (1958–1959). Delhi: Archaeol. Surv. India, p. 51–52. 
  19. ↑ Ray, Himanshu Prabha. The Archaeology of Seafaring in Ancient South Asia. Cambridge University Press, 2003, p. 95. ISBN 978-0-521-01109-9. 
  20. ↑ Dales, George F. «The Balakot Project: Summary of four years excavations in Pakistan». A: Maurizio Taddei. South Asian Archaeology 1977. Naples: Seminario di Studi Asiatici Series Minor 6. Instituto Universitario Orientate, 1979, p. 241–274. 
  21. ↑ Bisht, R.S.. «A new model of the Harappan town planning as revealed at Dholavira in Kutch: A surface study of its plan and architecture». A: Chatterjee Bhaskar. History and Archaeology. New Delhi: Ramanand Vidya Bhawan, 1989, p. 379–408. ISBN 978-81-85205-46-5. 
  22. ↑ 22,0 22,1 22,2 22,3 22,4 22,5 22,6 Cheers, Gordon. Atlas histórico. Historia del mundo (en castellà). Tandem Verlag, GmbH, 2009, p. 48,49. ISBN 9783833150289. 
  23. ↑ Enric Heras. Studies in Proto-Indo-Mediterranean Culture, Bombay: Indian Historical Research Institute, 1953
  24. ↑ Parpola, Asko (1994). Deciphering the Indus Script. Cambridge University Press.
  25. ↑ Lal, B. B. (2002). The Sarasvati flows on.
  26. ↑ Coppa, A.; i cols. (2006-04-06). "Early Neolithic tradition of dentistry: Flint tips were surprisingly effective for drilling tooth enamel in a prehistoric population". Nature 440.

Bibliografia

modifica

Enllaços externs

modifica
 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Civilització de la vall de l'Indus
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Civilització_de_la_vall_de_l%27Indus&oldid=34184077»