Irene Dunne

actriu estatunidenca

Irene Dunne (Louisville, Kentucky, 20 de desembre de 1898 - Los Angeles, Califòrnia, 4 de setembre de 1990) fou una actriu de cinema estatunidenca.[1]

Infotaula de personaIrene Dunne
IreneDunneinLoveAffair.jpg
Irene Dunne en el film Love Affair de l'any 1939
Biografia
NaixementIrene Marie Dunne
20 de desembre de 1998
Louisville, Kentucky (EUA)
Mort4 de setembre de 1990(1990-09-04) (als 91 anys)
Los Angeles, Califòrnia (EUA)
Causa de mortCauses naturals Modifica el valor a Wikidata (Infart de miocardi i cardioplègia Modifica el valor a Wikidata)
Lloc d'enterramentCalvary Cemetery (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Altres nomsFirst Lady of Hollywood
Irene Dunne Griffin
Dunnie Modifica el valor a Wikidata
NacionalitatEstats Units
FormacióChicago Musical College (en) Tradueix
Webster University (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióActriu de cinema, actriu de teatre, actriu de televisió, cantant i delegada Modifica el valor a Wikidata
Activitat1922 Modifica el valor a Wikidata –
PartitPartit Republicà dels Estats Units Modifica el valor a Wikidata
VeuSoprano Modifica el valor a Wikidata
Segell discogràficDecca Records Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeFrancis Dennis Griffin (1928-1965)
Premis

Lloc webirenedunneguild.org Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0002050 Allocine: 2059 Allmovie: p20649 TCM: 54426 IBDB: 38747
Musicbrainz: 6709714f-10ca-4806-853c-c94ef98ce45d Discogs: 498196 Find a Grave: 1815 Modifica els identificadors a Wikidata

BiografiaModifica

Filla d'un fabricant de vaixells i d'una concertista de piano, Irene féu el seu debut en el cinema tard, passats els 30 anys, encara que la seva edat restà amagada amb una oportuna confusió sobre la seva verdadera data de naixement, que durant molt temps fou assenyalada com 1904. Hagué d'enfrontar-se per tant al repte d'obrir-se pas en l'estrellat enfront de competidores molt més joves, quelcom especialment dur en el camp de les estrelles del drama i la comèdia romàntica, que foren els gèneres que li proporcionaren un èxit més gran.

En aquesta feina trobà el seu millor aliat en la seva veu, que li permetia oficiar al mateix temps com a actriu i com a cantant. Passà la infància en un entorn familiar feliç, que no obstant restà trencat definitivament amb la mort dels seu pare quan ella tenia onze anys. A partir d'aquest moment, les finances de la família quedaren també afectades, fins al punt que Irene es va veure obligada a cantar en cors d'església a canvi de diners. La feina de la seva mare com a pianista completava els estipendis necessaris per a mantenir-les, però li serví de passada a ella com un estímul per estudiar en el Chicago Musical College, quelcom que posteriorment hauria de servir-li fidelment com a avantatge en el moment de començar la seva carrera davant les càmeres. En tot cas, el cine fou la seva segona opció, ja que inicialment havia volgut dedicar-se a l'òpera, aspiració que fou abandonant després d'esser refusada el 1920 en una prova per a la Metropolitan Opera de Nova York. Tots els coneixements adquirits en aquella etapa de formació jugaren a favor seu quan li arribà el torn d'interpretar comèdies musicals a Hollywood, i d'entrada li serviren per a iniciar la seva carrera com a actriu incorporant-se en una companyia de teatre itinerant amb un muntatge del musical Irene.

El 1923 aquesta experiència sobre les taules li facilità el debut en els escenaris de Broadway, on no tardà a aconseguir els papers protagonistes en distints musicals, alhora que coneixia i es casava (1928) amb el dentista Francis J. Griffin, a qui va mantenir-se unida fins que ell va morir, el 1965, constituint un dels matrimonis més llargs en la història de les estrelles de Hollywood. El 1938 ella i el seu marit adoptaren una nena de quatre anys, Mary Frances.

Fitxada per la RKOModifica

El contracte amb la RKO la mantingué unida a aquesta companyia en exclusiva durant la primera etapa de la seva carrera cinematogràfica i fou etiquetada ràpidament com una estrella del melodrama en un moment en què el cinema, que acabava d'assumir la seva etapa parlada, estava ansiós per comptar amb talents capaços de fer servir la veu, no tan sols cantant, sinó també en els diàlegs.

A pesar d'haver començat relativament tard en el cine, la sort li somrigué des del primer moment en aquesta mitjà, ja que la seva segona pel·lícula, Cimarron, rebé la primera de les cinc nominacions a l'Oscar com a millor actriu protagonista que acumulà en la seva filmografia, si bé, desafortunadament, mai pogué emportar-se l'estatueta a casa. A aquesta nominació li seguiren les que recollí pels seus treballs en Theodora Goes Wild; The Awful Thruth; An affair to remember; Mai l'oblidaré.

La seva carrera restà marcada així pels papers d'heroïna en històries romàntiques, cosa que sens dubte limità les seves possibilitats, castrant un talent que li hauria servit amb seguretat per a intentar altres gèneres, si bé ella sempre se sentí molt còmoda en aquestes pel·lícules qualificades pels estudis de producció d'aquest moment com a films per a dones. De passada la seva veu de soprano rendí homenatge que mereixien a alguns dels temes musicals de Jerome Kern en el musical Roberta.

L'alliberament de la seva verdadera personalitat com estrella li arribà després d'interpretar la versió que dirigí James Whale, el director de Frankestein, del musical que li havia obert les portes de Hollywood a finals dels anys vint, Show Boat, que passà a titular-se per al cinema amb el nom del seu personatge, Magnòlia. Els moments còmics que aportà Irene a aquest personatge portaren l'estudi a persuadir-la que provés sort en la comèdia, cosa que donà com a resultat un nou camp d'explotació del talent de l'actriu, que es confirmà com la companya més elegant i simpàtica de Cary Grant, amb qui formà una parella d'èxit cinematogràfica en The Awful Thruth i Serenata nostàlgica.

Fou una de les actrius que feu una més bona transició des dels papers protagonistes als secundaris, recolzant en una excel·lent conservació de la seva bellesa a pesar del pas del temps, que, segons ella mateixa afirmava, basava principalment a dormir molt. Tant era així que els seus contractes especificaven que no s'incorporaria als rodatges abans de les 10 del matí i abandonaria el plató a les 6 de la tarda, quelcom que no podien fer la major part dels seus companys, sotmesos a una disciplina horària més exigent per part dels estudis.

Ella mateixa decidí retirar-se del cinema convertida en tota una institució per a dedicar-se a diferents activitats cíviques, deixant la seva carrera com a actriu reduïda a intervencions especials en sèries de televisió, refusant fins i tot la possibilitat d'interpretar el rol de tia Alicia en l'adaptació cinematogràfica del musical Gigi, que Vincente Minnelli dirigí el 1958.

El 1957 fou elegida com a delegada especial dels Estats Units a les Nacions Unides pel president Eisenhower, en la campanya presidencial del qual s'havia implicat intensament en les eleccions de 1952 i 1956. La política va atreure el seu interès coincidint amb la seva retirada del cine, cosa que la portaria a donar suport a la campanya de Richard Nixon el 1960 i la de Ronald Reagan, tant en les seves campanyes postulant-les com a governador de Califòrnia com en les dues eleccions a la Casa Blanca. Això la convertí en una de les més destacades figures en els suports del món de l'espectacle al Partit Republicà.

Una gran dama de HollywoodModifica

Només cal fer una ullada a la filmografia d'Irene Dunne i fixar-se en els personatges que interpretà al llarg de la seva carrera per adonar-nos que va exercir com a gran dama de la pantalla gran en un moment en què el cinema no tenia competència televisiva i el blanc i negre seguia sent la tònica general en les produccions cinematogràfiques. Hollywood hi trobà no tan sols una de les parelles ideals per acompanyar els galans del moment, entre els quals destacà especialment Cary Grant, sinó també l'actriu perfecta per interpretar davant les càmeres personatges que serviren com a model a actrius posteriors, deixant una empremta entre companyes d'ofici, que es manifestà en els remakes que d'aquestes mateixes històries feren altres actrius.

Fou el cas de Sabra en la primera versió del western èpic Cimarron (Maria Schell l'interpretà en la segona), la comtèssa Ellen Olenska en la primera versió de The Age of Innocence (paper que interpretà en la versió de Martin Scorsese, Michelle Pfeiffer), la protagonista del melodrama Magnificent Obsession (personatge que encarnaria Jane Wyman en la versió en color dirigida per Douglas Sirk), Terry MacKay, l'heroïna romàntica de An affair to remember (a qui donarien vida posteriorment actrius com Deborah Kerr i Annette Bening), Ellen Arden, epicentre de la comèdia d'embolics La meva dona favorita (que en versions posteriors fou encarnada per Marilyn Monroe en una pel·lícula inacabada i Doris Day), Dorinda, a A Guy Named Joe, (represa com a Always, amb Holly Hunter com a protagonista femenina), la institutriu Anna Owens, d'Anna i el rei de Siam, (que després seria interpretada per Deborah Kerr, Samantha Eggar en la sèrie de televisió Anna and the King of Siam, Miranda Richardson i Jodie Foster), o la reina Victòria més convincent del cinema clàssic a The Mudlark.

Dunne fou per tant entre les actrius del Hollywood clàssic un model que perdurà per influir en generacions posteriors, donant lloc a un particular estil d'elegància i fotogènia davant les càmeres que s'han mantingut com a guia per a moltes de les seves hereves. Per això era coneguda com la primera dama de Hollywood.

FilmografiaModifica

  • 1930. Leathernecking
  • 1931. Bachelor Apartment
  • 1931. Cimarron
  • 1931. Consolation Marriage
  • 1931. The Great Lover
  • 1932. Back Street
  • 1932. Symphony of Six Million
  • 1932. Thirteen Women
  • 1933. Ann Vickers
  • 1933. Two Loves
  • 1933. If I Were Free
  • 1933. No Other Woman
  • 1933. The Secret of Madame Blanche
  • 1934. Bella Adelina
  • 1934. This Man Is Mine
  • 1934. Stingaree
  • 1934. The Age of Innocence, en català L'edat de la innocència
  • 1935. Roberta
  • 1935. Magnificent Obsession
  • 1936. Theodora Goes Wild
  • 1936. Show Boat, en català Magnòlia
  • 1937. High, Wide, and Handsome
  • 1937. The Awful Thruth
  • 1938. Joy of Living, en català El plaer de viure
  • 1939. The Hurricane, en català Huracà sobre l'illa
  • 1939. Invitation to Happiness
  • 1939. An affair to remember, en català Tu i jo
  • 1940. My Favorite Wife, en català La meva dona favorita
  • 1941. Unfinished Business
  • 1941. Serenata nostàlgica (Penny Serenade)
  • 1942. Lady in a Jam
  • 1943. A Guy Named Joe
  • 1944. The White Cliffs of Dover
  • 1944. Together Again
  • 1945. Over 21
  • 1946. Anna and the King of Siam, en català Anna i el rei de Siam
  • 1947. Life with father, en català La vida amb el pare
  • 1948. I remember mama, en català Mai l'oblidaré
  • 1950. Never a Dull Moment, en català Quina vida
  • 1950. The Mudlark
  • 1952. It Grows on Trees
  • 1952. Schlitz Playhouse of Stars (sèrie TV)
  • 1954-1956. Sèries TV. Sister Veronica (1954), Touch of Spring (1955), Sheila (1956), On the Beach (1956)
  • 1958. The Story of Two Men (TV, 1958) The Opening Door (TV 1959)
  • 1961. Dr. Sam (TV)
  • 1962. Go Fight Citty Hall

Premis i nominacionsModifica

NominacionsModifica

ReferènciesModifica

  1. «Irene Dunne» (en anglès). Encyclopaedia Britannica. [Consulta: 11 juliol 2020].

BibliografiaModifica

  • Revista de Cinema ACCION, maig de l'any 2010 (Diposit Legal: TO-0248-2008-ISSN: 2172-0517)

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Irene Dunne