Serenata nostàlgica

pel·lícula de 1941 dirigida per George Stevens

Serenata nostàlgica (títol original en anglès: Penny Serenade) és una pel·lícula estatunidenca dirigida per George Stevens el 1941. Ha estat doblada al català.[1]

Infotaula de pel·lículaSerenata nostàlgica
Penny Serenade
Cary Grant-Irene Dunne in Penny Serenade.jpg
Fitxa
DireccióGeorge Stevens
Protagonistes
Irene Dunne
Cary Grant
Director artísticLionel Banks
ProduccióGeorge Stevens
Fred Guiol (productor associat)
Dissenyador de produccióLionel Banks Modifica el valor a Wikidata
GuióMorrie Ryskind (adaptació d'una història de Martha Cheavens)
MúsicaW. Franke Harling
FotografiaJoseph Walker
Franz Planer
MuntatgeOtto Meyer
ProductoraColumbia Pictures
DistribuïdorColumbia Pictures, Netflix i Vudu Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenEstats Units
Estrena1941
Durada119 minuts
Idioma originalanglès Modifica el valor a Wikidata
Versió en catalàSí 
Coloren blanc i negre Modifica el valor a Wikidata
Descripció
GènereMelodrama romàntic
Lloc de la narracióJapó i Califòrnia Modifica el valor a Wikidata
Premis i nominacions
Nominacions

IMDB: tt0034012 Filmaffinity: 769131 Allocine: 48907 Rottentomatoes: m/penny_serenade Allmovie: v37643 TCM: 5818 TV.com: movies/penny-serenade Modifica el valor a Wikidata

ArgumentModifica

Un jove (Cary Grant) passa davant una botiga de discos i veu una bonica dona i troba un mitjà per enamorar-la. Més tard es casen. És periodista i és traslladat al Japó. Vol seguir-lo, accepta, i hi tenen una bonica casa. Ella vol un fill, Mentre ell no té no en té gaires ganes. Acaba acceptant. Queda embarassada, però un desgraciat terratrèmol li fa tenir un avortament. Ja no podrà tenir fills. Cary és, a la pel·lícula, una mica somniador i obre una impremta i intenta llançar el seu propi diari. Perd molts diners i no té cap ingrés. Acaben decidint adoptar un nen. Fan creure que tenen uns bons ingressos al servei d'adopció per tenir un nen el més de pressa possible. Demanen per un noi d'ulls blaus i cabells arrissats de dos anys. Hauran d'esperar molt de temps per aquesta demanda. La senyora de l'adopció els confia poc temps després una noia. Volien tanmateix tenir un noi, però una altra parella té la prioritat sobre ells. Llavors, acaben acceptant. Un any més tard, han de passar davant un jutge per saber si poden adoptar-la definitivament. Assabentant-se dels ingressos de la família, el jutge no vol confiar-los la petita. Llavors, Grant troba arguments molt commovedors per adoptar-la, arguments que fan fondre fins i tot les ànimes menys sensibles.

Acaba adoptant la petita. Al cap de vuit anys, la noia mor a causa d'una malaltia fulminant. Grant es comporta com un estrany en el seu cercle i fuig. La seva dona escriu una carta a la dona del servei d'adopció per anunciar la mala notícia. Més tard, es prepara a marxar quan Cary Grant entra a la casa familiar. El telèfon sona, i l'encantadora senyora del servei d'adopció els anuncia que un paquet ha arribat. Un nen de dos anys, arrissat, d'ulls blaus, està a punt per ser adoptat. S'han de donar pressa, ja que una altra parella té la prioritat sobre ells.[2]

RepartimentModifica

NominacionsModifica

ReferènciesModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Serenata nostàlgica
  1. esadir.cat. Serenata nostàlgica. esadir.cat. 
  2. «Penny serenade». The New York Times.