Joan Casso

escriptor francès

Joan Casso, o Jean Cassou (Deusto, Bilbao, País Basc, 9 de juliol de 1897 - París, França, 16 de gener de 1986) fou un escriptor, poeta, narrador, assagista, traductor, historiador, crític literari i crític d'art francès nascut al País Basc.[1]

Infotaula de personaJoan Casso
Stevan Kragujevic, francuski pisac Jean Cassou u Beogradu, 12. februara 1963.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Nom original(fr) Jean Cassou Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement9 juliol 1897 Modifica el valor a Wikidata
Deusto (Biscaia) Modifica el valor a Wikidata
Mort16 gener 1986 Modifica el valor a Wikidata (88 anys)
París Modifica el valor a Wikidata
Sepulturacementiri parisenc de Thiais Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióLycée Charlemagne
Facultat d'Art de París Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióPoeta, escriptor, traductor, militant de la resistència, crític literari i crític d'art Modifica el valor a Wikidata
OcupadorEscola del Louvre Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Nom de plomaAndré Noir Modifica el valor a Wikidata
Premis
Signatura
Autographe Jean Cassou.jpg Modifica el valor a Wikidata

Musicbrainz: 8c4204ec-7956-4b57-abf6-57a1be9ed2c9 Modifica el valor a Wikidata

Fill de pare francès i mare andalusa, es traslladà a França amb la seva família quan encara no havia complert un any. Allà, s'educà i va rebre ben aviat una àmplia formació humanística que va despertar la seva vocació literària i la seva sensibilitat artística, i també la seva dedicació a l'estudi de la literatura, la història i la cultura hispana. A França, durant tota la seva vida, va exercir un important paper en la divulgació de la literatura espanyola com a crític, assagista, traductor i historiador. A principis dels anys vint s'inicià també com a crític literari.[2][3]

Entre les seves publicacions, destaquen alguns assajos crítics tan rellevants com els titulats Cervantes (1928), Vie de Philippe II (1929) i Panorama de la littérature espagnole contemporaine (1929). Durant els anys vint, Jean Cassou també es donà a conèixer om a escriptor, gràcies a la publicació d'algunes novel·les com Éloge de la folie (1925) i La clef des songes (1928). La seva producció narrativa s'incrementà amb títols com Les massacres de Paris (1935), Li bel automne (1950), Le livre de Lazare (1955), Le temps d'aimer (1959) i Dernières pensées d'un amoureux (1962).[4] Finalment, d'entre les seves darreres novel·les, que es dirigiren cap al corrent psicoanalític que dominà bona part de la creació europea i americana durant el segle XX, destaca Li voisinage des cavernes (1971).[5] Publicà Encyclopédie du symbolisme (1979). També destacà com a crític d’art, amb obres com Le Gréco (1931), Picasso (1940, 1958) o Panorama des arts plastiques contemporains (1960).[1]

La seva casa de la parisenca rue du Figuier es convertí en un dels punts més animats de l'hispanisme francès d'entreguerres, amb la trobadas d'una enorme llista d'amics i intel·lectuals del moment, com Rafael Alberti, María Blanchard, Manuel Altolaguirre Bolín, Georges Braque, Manuel Azaña, Corpus Barga, Julio i Jorge Guillén, Ramón Gómez de la Serna, Max Aub, María Teresa León, Pedro Salinas o Unamuno, escriptor aquest darrer a qui Cassou admirava profundament i la deportació del qual faria que les seves postures estètiques passessin a ser ètiques.[2][6]

Políticament, donaria suport a la Segona República espanyola i al Front Popular, primer, i es manifestaria després contra el Govern col·laboracionista francès de Vichy i l'ocupació nazi, i s'encarregà, més endavant, de coordinar les forces militars de la Resistència francesa al Llenguadoc.[1][2]

En el terreny professional, Cassou, va ser un escriptor primerenc que, com a crític, s'encarregà de la crònica de les lletres espanyoles durant deu anys a la prestigiosa revista Mercure de France, i que el 1918 va fundar la revista Les Lettres Parisiennes. Va exercir un important paper com a traductor al francès d'autors hispans, com Unamuno, Eugeni d'Ors i Blasco Ibáñez, Gómez de la Serna, Pérez de Ayala, Cervantes o Lope de Vega, i en art va escriure regularment sobre els seus contemporanis, especialment sobre els autors hispans de l'Escola de París.[2]

Havent ingressat a l'administració de Belles Arts el 1931, el 1945 fou nomenat Conservador cap de Musée National d’Art Moderne de París el 1945, càrrec que ocupà entre els anys 1946 i 1964.[1][7]

La biblioteca personal de Cassou forma part dels fons de la Biblioteca i Centre de Documentació del Museu Reina Sofia.[6]

L'11 de juliol de 1997, l'Ajuntament de Bilbao homenatjà a Jean Cassou en el centenari del seu naixement. L'escultura, abstracta en pedra i marbre, és obra de Bernat Vidal. L'obra és un paral que emergeix d'un bloc de marbre sense desbastar, i té la seva ubicació als jardins de Botica Vieja, a Deusto.[8]

Després de participar en la seva creació al costat d'altres intel·lectuals,[9][10] es va convertir en el primer president de l'Institut d'Estudis Occitans.[11][12]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 «Jean Cassou». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 12 desembre 2020].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 «El centro Conde Duque recupera la memoria del hispanista Jean Cassou». El País, 20-11-2001 [Consulta: 12 desembre 2020].
  3. ««Jean Cassou y sus amigos», un homenaje al hispanista francés». Diari ABC, 03-12-2001 [Consulta: 12 desembre 2020].
  4. Dictionnaire de la litterature francaise du XXe siecle.. France: Encyclopædia Universalis, [2016]. ISBN 2-85229-147-9. 
  5. Fernández de Cano, J. R. «Jean Cassou 1897-1986)». EPDLP. El Poder de la Palabra [Consulta: 12 desembre 2020].
  6. 6,0 6,1 «"Con todo mi afecto". Dedicatorias manuscritas en la Biblioteca de Jean Cassou». Museu Nacional Reina Sofia, 2020. [Consulta: 12 desembre 2020].
  7. McDonald, Gay R. «The Launching of American Art in Postwar France: Jean Cassou and the Musée National d'Art Moderne». American Art. The University of Chicago Press, Vol. 13, Núm. 1, 1999, pàg. 40-61. ISSN: 1549-6503 [Consulta: 12 desembre 2020].
  8. Prado, Ana. «Escultura de Jean Cassou». Bilbaopedia. [Consulta: 12 desembre 2020].
  9. Puig i Moreno, Gentil «Homenatge al nostre mestre Robert Lafont. La seva contribució a la sociolingüística». Treballs de Sociolingüística Catalana, Núm. 21, 2011, pàg. 225. DOI: 10.2436/20.2504.01/38. ISSN: 0211-0784 [Consulta: 12 desembre 2020].
  10. Alibert, Loïs; arbonell i Gener, Josep. La correspondència entre Loïs Alibert i Josep Carbonell i Gener: materials per a l'estudi de la codificació de la llengua occitana. Institut d'Estudis Catalans, 1992, p. 62. ISBN 978-84-7283-196-4 [Consulta: 12 desembre 2020]. 
  11. Manent i Tomàs, Jordi «Cartes de Pompeu Fabra a l'exili (adreçades a: J. Alavedra, J. M. Bellido, F. Cuito, J. Ferrer Aymar, Front Universitari de Catalunya, J. Gili, P. Rouquette, F. Soldevila, R. Tasis, V. Torres, Ll. Torres Ullastre I J. Trueta)». AUSA, Vol. XIX, Núm. 145, 2000, pàg. 231 [Consulta: 12 desembre 2020].
  12. Güell, Mònica «La recepció de Maragall a França». La projection internationale de Joan Maragall / La projecció internacional de Joan Maragall, 2012 [Consulta: 12 desembre 2020].