Joan Comorera i Soler

polític català
(S'ha redirigit des de: Joan Comorera)

Joan Comorera i Soler (Cervera, 5 de setembre de 1894 - Burgos, 7 de maig de 1958) fou un polític català, d'ideologia comunista i catalanista, diputat a les Corts Espanyoles durant la Segona República, conseller de la Generalitat en diverses ocasions i primer secretari general del PSUC.[1]

Infotaula de personaJoan Comorera i Soler

Joan Comorera i Soler, aproximadament a l'edat de 40 anys. Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(es) Juan Comorera y Solé Modifica el valor a Wikidata
5 setembre 1894 Modifica el valor a Wikidata
Cervera (Segarra) Modifica el valor a Wikidata
Mort7 maig 1960 Modifica el valor a Wikidata (65 anys)
Burgos (Espanya) Modifica el valor a Wikidata
SepulturaCementiri de Sant Andreu (Barcelona) 
  Diputat a les Corts Republicanes
7 de gener de 1936 – 2 de febrer de 1939
CircumscripcióLleida
  Diputat al Parlament de Catalunya
10 de desembre de 1932 – 2 de febrer de 1939
← -
- →
  Secretari general del PSUC
1936 – 1949
← nou càrrec
Activitat
Lloc de treball Barcelona
Madrid Modifica el valor a Wikidata
OcupacióPolític
PartitUSC, PSUC

Lloc webjoancomorera.cat Modifica el valor a Wikidata

Biografia modifica

Joventut i primers anys modifica

Va néixer a Cervera el 5 de setembre de 1894, al si d'una família d'artesans.[2] El seu pare va morir quan ell amb prou feines era un nen. Va arribar a fer estudis de Magisteri, si bé mai no va exercir com a tal. A l'estiu de 1913 va fundar diari quinzenal Escola, d'ideologia republicana i anticlerical, que va dirigir.

Comorera va començar la seva carrera periodística el 1913, com a corresponsal a Madrid del diari barceloní La Publicidad —on signava com a «Comenio»[3]—.  El 1914 es va traslladar a Barcelona,[4] on va exercir com a redactor del diari La Lucha.[5] Va ser un dels cofundadors del Bloc Republicà Autonomista (BRA) i, posteriorment, del Partit Republicà Català (PRC). Segons assenyala Jaime Alvar Ezquerra, en aquests anys Comorera també s'hauria afiliat a l'Agrupació Socialista de Barcelona.[6]

El 1917 va ser enviat a Tortosa per substituir Marcelino Domingo, llavors director del diari La Lluita. Comorera va ser detingut per un article seu contra l'Exèrcit que va ser publicat al diari local El Pueblo, i després de ser posat en llibertat provisional va escapar a França. Estant allà, el 1919 va publicar el llibre La tràgica ignorància espanyola.[7]

Va tornar a Espanya aquest mateix any, però després de la proclamació de la Dictadura de Primo de Rivera va marxar a Buenos Aires, obtenint la nacionalitat argentina[8] i dirigint el setmanari bilingüe Nación Catalana.[9] També va exercir com a redactor del diari socialista argentí La Vanguardia. Segons Francisco Gutiérrez Latorre, durant la seva etapa argentina hauria militat al Partit Socialista argentí.[10] En 1930, a causa dels seus escrits, va haver de deixar Argentina, establint-se a la veïna Uruguai. Després de la proclamació a Espanya de la República el 1931 va tornar a Catalunya, unint-se a la Unió Socialista de Catalunya (USC).

Carrera política modifica

El juliol de 1931, Comorera va entrar a formar part del Comitè Executiu de la Unió Socialista de Catalunya com a secretari d'organització. El 1932 va ser escollit secretari general i això va donar un notable impuls al partit, encara que sense aconseguir deixar del tot de ser un satèl·lit d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), amb la qual va concórrer en coalició en tots els processos electorals que van tenir lloc en aquests anys (municipals i constituents de 1931 i al Parlament de Catalunya en 1932). Després de l'aprovació de l'Estatut de Catalunya, en 1932, Comorera va ser elegit diputat del Parlament de Catalunya, encara que la USC no es va integrar al govern, passant a l'oposició.

Després de les eleccions generals de 1933, que van certificar el triomf del centre-dreta, i la mort de Francesc Macià, la USC entra a formar part del nou govern de la Generalitat presidit per Lluís Companys i, el 3 de gener de 1934 és nomenat conseller d'Economia i Agricultura en el VIII govern republicà de la Generalitat de Catalunya i primer format per Companys, jugant un paper fonamental en la redacció de la llei de contractes de conreu. Va participar en els Fets del sis d'octubre de 1934 pel que va ser processat i empresonat. Després del triomf del Front Popular el 1936 va ser posat en llibertat i va continuar en el càrrec de conseller fins al 26 de maig de 1936.

Tot just iniciada la Guerra Civil espanyola va integrar la Unió Socialista al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), del qual va ser un dels fundadors i el primer secretari general. Durant la guerra i en representació del PSUC va ocupar diverses carteres als governs de la Generalitat de Catalunya presidits per Lluís Companys i Jover. L'enfrontament a l'interior del bàndol republicà entre els comunistes del PSUC i la CNT-FAI li va valer l'enemistat del poderós moviment anarcosindicalista català.

Exili i retorn modifica

Perduda la guerra, va passar a França, i el maig de 1939 a Moscou. L'any següent col·labora a Mèxic amb el govern de la República a l'exili i el 1945 va tornar a França.

Després que la Internacional Comunista fos dissolta el 1943, el PCE va reforçar els seus intents d'absorbir l'estructura del PSUC, intents als quals Comorera es va resistir. El maig del 1945 Comorera es va traslladar a l'Havana, on va reorganitzar el PSUC i va traçar l'estratègia que havien de seguir els comunistes catalans que residien a Cuba.[11] Posteriorment, aquest mateix any, tornaria a territori francès, on va escometre la reorganització dels quadres del PSUC que es trobaven en aquest país. El PSUC continuaria desenvolupant una política de resistència armada contra Franco fins a 1947, patint una intensa persecució per part dels franquistes.

Per al 1949, els seus intents que el PSUC mantingués una estructura independent respecte al PCE l'havien portat a enfrontar-se amb la direcció d'aquest.[12] El 2 de setembre de 1949, el Secretariat del PSUC va destituir a Comorera com a secretari general, acusat de titista, i posteriorment expulsat del partit.[13] Va tornar clandestinament a Catalunya el 1950, fixant la seva residència a Barcelona. Reclòs al seu domicili, situat al núm. 248 del carrer Consell de Cent, va redactar i imprimir pel seu compte 32 números de la revista Treball, fins a la seva detenció el juny de 1954.

Detenció i mort modifica

El 9 de juny de 1954 és finalment detingut juntament amb la seva dona, Rosa Santacana, i el seu col·laborador Ferran Canyameres. El politòleg i autor de la seva biografia, Miquel Caminal, considera que el més probable és que caiguessin fruit d'una operació policial iniciada per delacions sobre la militància i paper de Ferran Canyameres, i a través de seguiments a aquest arribessin a detectar a Rosa Santacana i les seves entrades i sortides al domicili del Consell de Cent. Després d'alguna falsa inspecció de gas per esbrinar el pis concret on s'amagaven, la policia va poder confirmar-ho.[14]

Així, Comorera va passar quaranta-dos dies a les dependències de Via Laietana, durant els quals va ser interrogat durant llargues hores. El 20 de juliol és traslladat a la quarta galeria de la presó de la Model, on ja hi era Ferran Canyameres, mentre la seva dona era a la presó femenina de Barcelona. Amb tot, ells serien alliberats el juny del 1955 i el 24 de desembre de 1954, respectivament, mentre Comorera seguirà empresonat mentre se li deteriora ràpidament la salut, afectat per l'asma i la insuficiència cardiaca.

Els militants comoreristes Evarist Massip i Emili Granier van impulsar una campanya internacional de solidaritat, que va arribar a tenir el suport de personalitats destacades com Pau Casals, Albert Camus, Georges Duhamel, Eduardo Santos, Jean-Paul Sartre, José Figueres Ferrer (President de Costa Rica, que va oferir asil i residència a Comorera, malgrat la negativa espanyola) o Henry Torrès, advocat de Macià i vicepresident de l'Alta Cort de Justícia a França, que tot i la voluntat de defensar Comorera es va trobar amb el silenci del capità general de Catalunya. Així, mantindria l'advocat Antonio Solís Pascual, recomanat per militants presos de la CNT, com Víctor Mora, i pagat pel Partit Comunista Francès, mentre la seva dona en tindria a Josep Benet, parent pròxim.[14]

El 7 d'agost de 1957 seria finalment jutjat en el Consell de Guerra juntament amb la seva dona Rosa Santacana i Ferran Canyameres. Comorera seria condemnat a trenta anys, Ferran a dos i Rosa sortosament seria absolta. El 23 d'agost es declararia ferma la sentència, tot i que a l'octubre es beneficien d'una petita disminució, Ferran encara hauria de romandre mig any empresonat, mentre que Comorera n'hauria de fer vint-i-cinc anys.[14] Al novembre és enviat al Penal de Burgos, amb una salut molt precària i que accelera el seu final, malgrat el suport dels presos comunistes. Així, mor d'una broncopneumònia el 7 de maig de 1958.[15] Després d'aquesta, Rosa Santacana viurà un temps amb Evarist Massip, fins que se li atorga a finals dels anys seixanta asil a Iugoslàvia, on mor el 26 d'agost de 1964 a Split, sense poder finalitzar les seves Memòries de la meva vida amb Joan.[14]

Fons documental modifica

Els fons personals relacionats amb Joan Comorera es troba al CRAI Biblioteca Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona. Entre el material dipositat hi consten escrits diversos, documents personals, fotografies del personatge o documents interns del PSUC.

Obres relacionades modifica

  • 1935. L'avi. Llibre de l'escola i de la llar, de J. Comorera. Llibreria Catalonia, Barcelona
  • 1977. Socialisme i qüestió nacional, recull de textos de J. Comorera. Undarius.
  • 1978. Declaración de Joan Comorera, recull del discurs de 1959 de J. Comorera. Editat pel PCE(r).
  • 1984. Joan Comorera: Catalanisme i socialisme (1913-1936) Volum I, de Miquel Caminal. Empúries, Barcelona.
  • 1984. Joan Comorera: Guerra i revolució (1936-1939) Volum II, de Miquel Caminal. Empúries, Barcelona.
  • 1985. Joan Comorera: Comunisme i nacionalisme (1939-1958) Volum III, de Miquel Caminal. Empúries, Barcelona.
  • 1987. Antologia. Recull de textos de J. Comorera. La Magrana, Barcelona
  • 2012. Contra la guerra imperialista y por la liberación social y nacional de Catalunya, text de J. Comorera. Edicions Pravda, Barcelona.
  • 2018. La revolución plantea a la clase obrera el problema del poder político: recopilación de textos, discursos de J. Comorera. Templando el Acero, Pamplona.

Referències modifica

  1. «Joan Comorera i Soler». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Caminal, Miquel. Joan Comorera (I): Catalanisme i socialisme (1913-1936), p. 23. 
  3. Marcer, Elisenda. Historical Dictionary of the Catalans (en anglès). The Scarecrow Press, p. 129. 
  4. Anton, Joan. Pensament polític a l'Espanya contemporània (1800-1950). Teide, p. 918. 
  5. Villarroya, Joan. Història de la Generalitat de Catalunya i els seus Presidents (cap. Lluís Companys i Jover), p. 98. 
  6. Diccionario de historia de España. Madrid: Istmo, 2003. ISBN 978-84-7090-366-3. 
  7. de Miguel, Amando. Els intel·lectuals bonics. Planeta, 1980. 
  8. Sarramone, Alberto. Catalunya i els catalans al Plata. Biblos Blau, 2004, p. 165. 
  9. Preston, Paul. Espanya en crisi. Evolució i decadència del règim de Franco. Fons de Cultura Econòmica, 1978, p. 403. 
  10. Gutiérrez Latorre, Francisco. La república del crim. Mare Nostrum, 1989, p. 28. 
  11. Diumenge Cuadriello, Jorge. L'exili republicà espanyol a Cuba, p. 540. 
  12. Romero Salvadó, Francisco J. Historical dictionary of the Spanish Civil War. Lanham, Md.: Scarecrow Press, 2013. ISBN 978-0-8108-8009-2. 
  13. Estruch Tobella, Joan. Historia oculta del PCE. Madrid: Temas de Hoy, 2000. ISBN 978-84-8460-032-9. 
  14. 14,0 14,1 14,2 14,3 Caminal i Badia, Miquel. Joan Comorera. Comunisme i nacionalisme (1939-1958). Barcelona: Empúries, 1985. 
  15. Sinova, Justino. Tot Franco. Franquisme i antifranquisme de la A a la Z. Barcelona: Plaça & Janés, 2000, p. 142. 

Enllaços externs modifica


Càrrecs públics
Precedit per:
Joan Ventosa i Roig
Conseller d'Economia i Agricultura
gener 1934 – maig 1936
Succeït per:
Lluís Prunés i Sató
Precedit per:
Lluís Prunés i Sató
Conseller de Serveis Públics
juliol 1936 – agost 1936
Succeït per:
Josep Tarradellas i Joan
Precedit per:
Josep Tarradellas i Joan
Conseller d'Economia (1)
setembre 1936 – desembre 1936
Succeït per:
Josep Juan i Domènech
Precedit per:
Josep Juan i Domènech
Conseller de Proveïments
desembre 1936 – abril 1937
Succeït per:
Josep Calvet i Móra
Precedit per:
Rafael Vidiella i Franch
Conseller de Justícia
abril 1937 - maig 1937
Succeït per:
Rafael Vidiella i Franch
Precedit per:
Miquel Valdés i Valdés
Conseller de Treball i Obres públiques
abril 1937 – maig 1937
Precedit per:
Valeri Mas i Casas
Conseller d'Economia (2)
juny 19371939
Succeït per:
Govern suspès
Precedit per:
càrrec nou
Secretari General del PSUC
 

19361949
Succeït per:
Josep Moix i Regàs