Joan Roca i Pinet

arquitecte català

Joan Roca i Pinet (Girona, 19 d'agost de 1885-ibidem, 16 de gener de 1973) va ser un arquitecte, interiorista i dissenyador de mobles català.[1]

Infotaula de personaJoan Roca i Pinet
Biografia
Naixement19 d'agost de 1885
Girona
Mort16 de gener de 1973(1973-01-16) (als 87 anys)
Girona
Activitat
OcupacióArquitecte i interiorista modifica
Col·legi de Calonge (1937-1939), actualment Ajuntament

BiografiaModifica

Va néixer a Girona el 1885, fill d'Enric Roca Nogués i Dolors Pinet Escarpenter. Va estudiar a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona, on es va titular el 1910.[2] Entre 1913 i 1918 va ser arquitecte municipal d'Olot i, des de 1918, arquitecte d'Hisenda a la província de Girona.[3]

Va passar pel modernisme (casa Norat, 1912, Girona; casa Dalmau, 1917, Girona) i el noucentisme (casa Masllorens, 1927, Olot; casa Barceló, 1929, Girona) fins a desembocar en el racionalisme, estil en el qual va construir la casa Puig (1934) i la casa Carbó (1935-1936), a Girona. El 1933 va projectar també la reforma del camp de futbol de Vista Alegre.[3] També va construir grups escolars a Ventalló (1934), Cassà de la Selva (1935-1939, actualment CEIP Puig d'Arques) i Calonge (1937-1939, actualment Ajuntament de Calonge).[4]

A Olot va ser artífex de l'Eixample Malagrida, una iniciativa de l'indià Manuel Malagrida i Fontanet que preveia una ciutat-jardí amb zones verdes i xalets aïllats, en dos grans cercles radiocèntrics que simbolitzarien Espanya i Amèrica, amb un nexe d'unió en el pont de Colom. El projecte es va iniciar el 1916, data en què es va fer la primera fase, dedicada a Espanya; la segona, que va desenvolupar el 1926 Josep Esteve i Corredor, no es va arribar a construir.[5]

Altres obres seves són: el grup escolar de Les Planes d'Hostoles (1911-1912), la Central Elèctrica de Bescanó (1908-1916), la Fàbrica Descals a Olot (1917), la Central Elèctrica Berenguer a Girona (1922-1924), l'Editorial Dalmau Carles Pla a Girona (1927-1934) i la Fàbrica Subiràs-Can Joanetes a Olot (1927-1929).[5]

Entre 1932 i 1936 va ser delegat a la província de Girona del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya. El 1937 va substituir a Ricard Giralt com a delegat a Girona del Sindicat d'Arquitectes de Catalunya —l'associació que va substituir al Col·legi durant la Guerra Civil—, càrrec des del qual va planificar diversos grups d'habitatge obrer.[3]

Militant d'Esquerra Republicana de Catalunya, després de la guerra va ser condemnat a «estranyament», és a dir, abandonar la seva ciutat i instal·lar-se durant quatre anys a 1000 km d'aquesta.[3] El 1942 va ser inhabilitat per cinc anys per a càrrecs públics i directius, en el si d'una depuració d'arquitectes vinculats a la República realitzada pel Col·legi d'Arquitectes de Catalunya.[3]

Aquest any es va instal·lar a Sanlúcar de Barrameda (Cadis), on va realitzar algunes obres, com dos projectes d'Escoles Nacionals (1942), la Llotja de la Confraria de Pescadors (1944) i la reforma de l'Hotel Llover per a convertir-lo en hotel municipal (1944).[5]

El 1946 va poder tornar a Girona i, entre els anys 1950 i 1960, va construir diverses cases a Girona, Anglès, Cassà de la Selva, la Cellera de Ter, Caldes de Malavella i altres localitats, així com diversos xalets d'estiueig a Platja d'Aro.[6]

ReferènciesModifica

BibliografiaModifica

  • Domènech i Casadevall, Gemma; Gil i Tort, Rosa Maria. Un nou model d'arquitectura al servei d'una idea de país. Barcelona: Duxelm, 2010. ISBN 978-84-937740-5-9.