Johnny Griffin
John Arnold Griffin III (24 d'abril de 1928-Poitiers; 24 de juliol de 2008), conegut com a Johnny Griffin, va ser un saxofonista tenor nord-americà de jazz, enquadrat estilísticament en el bop i el hard bop.[1][2][3]
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | (en) John Arnold Griffin III 23 abril 1928 Chicago (Illinois) |
| Mort | 25 juliol 2008 (80 anys) Avalhas Lemosina (França) |
| Causa de mort | infart de miocardi |
| Grup ètnic | Afroamericans |
| Activitat | |
| Ocupació | compositor, músic de jazz, saxofonista |
| Activitat | 2008 - |
| Membre de | |
| Gènere | Jazz i post-bop |
| Instrument | Saxòfon i saxòfon tenor |
| Segell discogràfic | Blue Note Antilles |
      
| |
Biografia
modificaCom molts altres músics d'èxit de Chicago, va estudiar música a la DuSable High School baix Walter Dyett, començant a tocar el clarinet abans de passar-se a l'oboè, saxo alt i, finalment, després de treballar en l'orquestra de Lionel Hampton, al saxo tenor juntament amb Arnett Cobb. Quan estava en l'institut, als 15 anys va arribar a tocar amb T-Bone Walker en un grup liderat pel germà de Walker.
Va treballar a l'Orquestra de Lionel Hampton (sent la seua primera aparició a Los Angeles en un enregistrament de 1945 als 17 anys), i la va abandonar per a unir-se a l'orquestra d'un col·lega de Hampton, el trompetista Joe Morris de 1947 a 1949. Va tocar amb els Messengers d'Art Blakey durant uns mesos de 1957, i en el sextet i quartet de Thelonious Monk el 1958. Durant aquesta etapa, va enregistrar un interessant treball amb Clark Terry en "Serenade to Bus Seat" acompanyant al trio Wynton Kelly, Paul Chambers i Joe Philly Jones. Va tornar a treballar amb Monk en el seu octau i nonet el 1967. Va enregistrar també amb el quintet de Nat Adderley el 1958 i altra vegada el 1978.
Com a líder de la seua pròpia orquestra, el seu enregistrament per a Blue Note de 1956 Introducing Johnny Griffin, que va comptar amb Wynton Kelly al piano, Curly Russell al contrabaix i Max Roach a la bateria, li va proporcionar grans elogis per part de la crítica. Considerant que ja havia arribat a l'èxit en Estats Units, especialment amb el seu disc també para Blue Note de 1957 A Blowing Session amb la col·laboració de John Coltrane, es va traslladar a Europa.
A part d'aparèixer de forma regular a títol individual en clubs de jazz com el londinenc Ronnie Scott's, Griffin es va convertir en la "first choice" per al saxofon de qualsevol músic nord-americà que anara de gira al continent durant els anys seixanta i setanta.
Referències
modifica
- ↑ Bernstein, Adam «Johnny Griffin, 80; Sax Player Known for Hard, Fast Sound». Washington Post, 26-07-2008 [Consulta: 5 març 2017].
- ↑ Davis, John S. Historical Dictionary of Jazz. Scarecrow Press, 13 de setembre de 2012, p. 144–145. ISBN 978-0-8108-7898-3.
- ↑ «Johnny Griffin». Jazzhouse.org. [Consulta: 5 març 2017].