Juan Garrido Donaire
Juan Garrido Donaire (Colomera,1902 - La Hulpe (Bèlgica) 27 abril 1975) Conegut com Ollafría, fou un guerriller republicá que actuà a les províncies de Jaén i Granada durant la Postguerra espanyola. Morí a l'exili.[1]
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1902  (121/122 anys)Colomera (Província de Granada) |
| Mort | La Hulpe (Bèlgica) |
| Dades personals | |
| Ideologia política | Partisà |
| Activitat | |
| Ocupació | treballador agrícola |
Biografia modifica
Fill de Paulo i Maria, havia nascut a Colomera el 18 maig 1902. Tot i ser d'una família molt pobra, sabia llegir, escriure i les quatre regles d'aritmètica. Treballava de jornaler i es casà molt jove amb Leonor Martín Pajares amb la qual tingué sis fills.[2] El sobrenom d'Ollafría li venia per la impaciència a l'hora dels apats, sempre de pressa i corrents per tornar a la feina. Republicà convençut i afiliat a la UGT, a l'acabar la Guerra Civil, fou torturat i empresonat. Un cop alliberat, fou enviat a un camp de treball del qual desertà. Sense cap possibilitat de reintegrar-se a la societat, fugí a les muntanyes i s'uní a la partida del llibertari Manuel Castillo Capilla, àlies Salsipuedes, que havia ostentat el grau de capità de l'Exèrcit Popular de la República i es movia entre la Sierra de Valdepeñas de Jaén, Alcalà la Real, Sierra del Trigo i la zona nord de Granada, Sierra de Trujillos, Iznalloz, Colomera i Moclín.[3] A inicis de 1943, Salsipuedes morí en un enfrontament amb la Guàrdia Civil.[4] Juan Garrido passà a liderar el nou grup, la Partida de Ollafría, format per alguns familiars i supervivents d'altres formacions. Tots tenien renoms: el Chorra, el Tomatero, el Cogollero, el Tuerto de Carapila, els germans Loco rizado i Tito rizado, el Pirri, el Sordo, els germans Castillitos, el Chamarra, el Santillo, el Pelucas...etc.[5] Tenien la base a la Sierra del Pozuelo i Sierra de Parampanda. Juan Garrido es refugiava en una cova inexpugnable, al paratge de la Loma del Medio, a prop de Colomera i de tant en tant, s'arriscava a visitar la família.[6][5]
Els integrants del Maquis, s'autofinançaven amb atracaments, que ells denominaven expropiacions, robatoris i segrestos de persones adinerades. Les armes les aconseguien fent sabotatges i assaltant les casernes de la Guàrdia Civil, els enfrontaments es saldaven amb morts i ferits en ambdós bàndols.[7] Eren temuts i considerats bandolers perillosos i com a tals perseguits a mort. Llurs cadàvers eren exposats durant dies a les places dels pobles com a escarment. Els familiars, o qualsevol que els donés aixoplug, era considerat còmplice i sotmès a registres, vexacions, tortures i presó, com fou el cas de Leonor Martín Pajares, l'esposa d'Ollafría, detinguda el 1945 i condemnada a vuit anys de reclusió, dels quals en complí tres a la presó Modelo de Granada amb la tia Silvèria, mentre Maria Garrido, la filla menor d'edat, quedava retinguda durant tres mesos a la Presó d'Iznalloz i la resta de germans vagaven desemparats.[8][9][10]
Delmats i esgotats, després de gairebé nou anys de lluita clandestina, Juan Garrido Ollafría, Antonio Expósito El Chavico i els germans Antonio i José Castillo Los Castillitos, ajudats pel comitè provincial de la CNT van aconseguir arribar a Cadis amb salconduits falsos i embarcar rumb a Tànger.[11] Detinguts en arribar i a punt de ser extradits, van aconseguir l'estatus de refugiats polítics. Garrido es traslladà a Casablanca i aconseguí feina com a fuster. El 1951, la seva família de Colomera, en la pobresa més absoluta, va emigrar a Catalunya i es va instal·lar en una barraca del Turó d'en Caritg, al barri de La Salut (Badalona).[12]A mitjans dels anys 60, Leonor va aconseguir reunir-se amb el seu marit Ollafría al Marroc i el 1969 amb passaport de refugiats polítics, es van traslladar a Bèlgica, on van viure els últims anys de la seva vida al Centre de Solidarité Social de La Hulpe, un poblet a 18 km. de Brussel·les. Ollafría treballà de jardiner per afegir diners a la petita pensió que rebia com a exiliat polític.[13] Tres dels seus fills també es van traslladar a Bèlgica. La filla Maria i la resta de la família el van visitar poc abans de morir i va poder conèixer alguns néts, una de les quals, Montserrat Fernández Garrido, anys més tard esdevindria advocadessa i dirigent feminista i explicaria la història familiar en el llibre Tres generaciones rebeldes.[14]
Referències modifica
- ↑ «Garrido Donaire, Juan» (en castellà). [Consulta: 30 juny 2022].
- ↑ Fernández Garrido, Montserrat. Tres generaciones rebeldes (capítol 5 - Mi abuela) (en castellà). Barcelona: Ediciones Carena, 2021, p. 111-123. ISBN 978-84-18323-82-9.
- ↑ Hoy, Granada. «Una placa en la Sierra de Moclín recuerda la lucha de los maquis en Granada» (en castellà), 16-05-2021. [Consulta: 4 juliol 2022].
- ↑ «La guerrilla en Andalucía | Periódico Diagonal». [Consulta: 4 juliol 2022].
- ↑ 5,0 5,1 «Partida de Ollafría | Periódico Diagonal». [Consulta: 2 juliol 2022].
- ↑ «Cueva de Ollafría (Colomera) - Granadapedia». [Consulta: 4 juliol 2022].
- ↑ Fernández, Garrido. [Informe Guardia Civil sobre la partida de Ollafría - Anexo 2 Tres generaciones rebeldes] (en castellà). Barcelona: Ediciones Carena, 2021, p. 291-293. ISBN 978-84-18323-82-9.
- ↑ Hoy, Granada. «La hija del guerrillero olla fría» (en castellà), 22-03-2009. [Consulta: 3 juliol 2022].
- ↑ Foronda, Alfonso Martínez. Diccionario de la represión sobre las mujeres en Granada (1936-1950), 2016. ISBN 978-84-608-5748-8.
- ↑ Fernández Garrido, Montserrat. [Capítol III - Mi madre Tres generaciones rebeldes] (en castellà). Barcelona: Editorial Carena, 2021, p. 68-85. ISBN 978-84-18323-82-9.
- ↑ «La gran evasión de los últimos maquis granadinos | El Independiente de Granada». [Consulta: 4 juliol 2022].
- ↑ Fernández Garrido, Montserrat. [Un hogar en las barracas Tres generaciones rebeldes] (en castellà). Barcelona: Ediciones Carena, 2021, p. 19-40. ISBN 978-84-18323-82-9.
- ↑ «el exilio de mis abuelos maternos» (en castellà). [Consulta: 7 juliol 2022].
- ↑ «"Tres generaciones rebeldes" un libro de Montserrat Fernández Garrido.». [Consulta: 6 juliol 2022].