Julietta, H. 273 (també com a Julietta o la clau dels somnis, es va estrenar en francès amb el nom de Juliette ou la Clé des songes i en txec com a Julietta aneb Snář), és una òpera en tres actes composta per Bohuslav Martinů sobre un llibret del mateix compositor basat en Juliette, ou La clé des songes de l'autor francès Georges Neveux. Es va estrenar el 16 de març de 1938 al Teatre Nacional de Praga dirigida per Václav Talich.[2]

Infotaula de composicióJulietta o la clau dels somnis
Martinu 1943.jpg
Bohuslav Martinů
Títol originalJuliette ou la Clé des songes, Julietta aneb Snář
Forma musicalòpera Modifica el valor a Wikidata
CompositorBohuslav Martinů Modifica el valor a Wikidata
LlibretistaBohuslav Martinů
Llengua del terme, de l'obra o del nomfrancès i txec Modifica el valor a Wikidata
Basat enJuliette, ou La clé des songes de Georges Neveux
Creació17 de maig de 1936 - 24 de gener de 1937[1]
Data de publicaciósegle XX Modifica el valor a Wikidata
PartsTres
CatalogacióH. 273
Durada2 hores i mitja
Dedicat aVáclav Talich
Personatges
  • Julietta (soprano) - Ota Horáková
  • Michel (tenor) - Jaroslav Gleich
  • Àrab jove (mezzosoprano) - Štěpánka Stepanova
  • Àrab Vell (baix) - Luděk Mandaus
  • Venedora d'ocells i aviram (mezzosoprano) - Ema Miřiovská
  • Venedora de peix (soprano) - Marie Pixová
  • Home amb barret (baríton) - Zdeněk Otava
  • Oficial de policia (tenor) - Karel Hruška
  • Tres cavallers (sopranos) - Casa Budíková, Anna Kejřová, Anna Petridesová
  • Avi jove (baix) - Josef Celerin
  • Avi (baix) - Josef Křikava
  • Àvia (contralt) - Marie Veselá
  • Vident (contralt) - Marie Podvalová
  • Venedor de records (baix-baríton) - Gen Konstantin
  • Vell mariner (baix) - Josef František Munclinger
  • Jove mariner (tenor) - Josef Vojta
  • Anciana (mezzosoprano) - Božena Kozlíková
  • Guarda forestal (tenor) - Karel Hruška
  • Missatger (soprano) - Tana Tomanová
  • Oficial (tenor) - Miloslav Jeník
  • Captaire (baix-baríton) - Stanislav Muž
  • Convicte (baix) - Luděk Mandaus
  • Enginyer ferroviari (tenor) - Josef Vojta
  • Vigilant nocturn (baix) - Hanuš Thein
  • Cor: La gent del poble; un grup de personatges vestits de gris[2]
Estrena
Estrena16 març 1938 Modifica el valor a Wikidata
EscenariTeatre Nacional de Praga,
Director musicalVáclav Talich
Musicbrainz: 3c05e7df-1f04-4ddf-8c85-155f76465057 Modifica el valor a Wikidata

La història té lloc en l'atmosfera poètica i en la fantasia d'un somni, en què res té sentit però, al mateix temps, tot ve a ser tan real que porta un cert significat.[3] És la història d'un somni en el qual l'heroi, Michel, persegueix la seva dona ideal, que és tan atractiva que ell tria romandre en el somni en lloc de tornar al món real. Descrita com «una òpera dels somnis», es tracta d'una obra en la qual es reuneix el surrealisme i el simbolisme en tots els nivells, i res és el que sembla.[4]

Julietta, la seva novena òpera, és considerada l'obra mestra del seu teatre musical al costat de la seva última òpera, la catorzena, La passió grega (1959, revisada el 1961).[1]

Origen i contextModifica

El caràcter prolífic de Martinů va fer que, després de l'arribada del compositor a la capital francesa el 1923, aquest experimentés i visqués un extraordinari període de creativitat tant en el ballet com en l'òpera.[5] Les seves òperes avui són gairebé desconegudes, però Martinů va gaudir de certa fama en el teatre musical del període d'entreguerres i possiblement va ser un dels autors que va abordar més particularitat dins el teatre musical neoclàssic. Martinů va compondre catorze òperes en quatre idiomes (anglès, txec, francès i italià), les nou primeres escrites a París entre 1928 i 1938, i les cinc últimes a l'exili nord-americà i suís entre 1953 i la seva mort. La temàtica va ser del més variada, des de les escenes pintoresques al drama medieval, lde a commedia dell'arte a creacions curtes pensades per a la ràdio, el cinema o la televisió.[1]

A París, Martinů coneix Robert Desnos, un escriptor surrealista el qual presenta el compositor al seu cercle, on fa amistat amb Georges Ribemont-Dessaignes i amb Georges Neveux. Aquesta trobada és important, ja que tres de les quatre primeres òperes de Martinů parteixen de llibrets dels dos escriptors. Julietta sorgeix d'una obra teatral de Neveux, el mateix que li proporcionaria després de la segona guerra el llibret per una altra òpera, Plainte contra inconnu (Denúncia contra desconegut), però el projecte no va prosperar. I la penúltima òpera de Martinů, Ariane, composta tot just un any abans de la seva mort, té de nou a Neveux com a llibretista.[6]

 
Teatre Nacional de Praga, on es va estrenar l'obra de teatre

Juliette ou la clé des songes, de Georges Neveux, es va estrenar al Théâtre de l'Avenue de París el 1930 i dos anys més tard, traduïda per Jindřich Hořejší, al Teatre Nacional de Praga, dirigida per Jiří Frejka i amb Jiřina Šejbalová i Eduard Kohout en els papers principals.[3]

Martinů va veure l'obra a París el 1932, un any després que s'hagués casat amb Charlotte Quenehen. El compositor va quedar veritablement enganxat per aquesta estranya història amb el seu tractament del somni. Seguint el mateix patró que va tenir amb Els miracles de Maria i més tard amb La passió grega i Ariane, Martinů va escriure el seu propi llibret, amb el permís de Neveux.[7] Atès el subtítol que porta tant de l'òpera com de la seva font, es podria buscar la influència directa de la transcendental obra La interpretació dels somnis de Sigmund Freud; però la veritat és que la fascinació del llibfretista i del compositor pel món dels somnis ve de més lluny.[5]

Martinů va començar amb l'obra original en francès de Neveux. Arribat a un cert punt, va començar a traduir el llibret al txec, i va decidir que la música no s'ajustava als gustos de la República Txeca. Va rebutjar tot el que havia escrit, i a la primavera de 1936, es va submergir en l'escriptura del llibret en txec i va començar a compondre la música per a Julietta, que va completar el mes de gener. Durant aquest temps, va mantenir correspondència amb Jindřich Honzl i Václav Talich, que va rebre la partitura el març de 1937.[3]

 
Vítězslava Kaprálová, alumna i amant de Martinů
 
Václav Kaprál (pare de Vítězslava), Vítězslava Kaprálová i Martinů

«És Julietta», foren les últimes paraules que la compositora de 25 anys Vítězslava Kaprálová va declarar en el seu llit de mort a la França ocupada pels nazis, que invocaven l'obra de Martinů. Com a professor (casat) i alumna, van mantenir una relació sentimental. Amb 46 anys, Martinů realment va admirar la música de Kaprálová, així com la seva bellesa i ganes de viure. D'aquesta manera, certs símbols musicals es poden trobar a les obres de tots dos.[4] La complexa relació entre Martinů i Kaprálová, va influir en la música de tots dos artistes.[8]

Julietta es convertiria en l'obra que més s'associa amb Kaprálová, encara que la seva relació va ocórrer després que l'òpera ja estigués acabada. Martinů havia completat la partitura el 24 de gener de 1937, irònicament, el dia de l'aniversari de Kaprálová; els dos no es coneixerien fins a diversos mesos després. Kaprálová va estar present en un concert a Brno el 1937 quan Rudolf Firkušný va tocar el Concert per a piano núm. 2 de Martinů, compost el 1935, que li va causar un gran efecte. El mateix any, el 8 d'abril, Martinů va visitar Praga per començar els assajos per a Julietta i va visitar un restaurant per dinar. Per casualitat, Kaprálová esmorzava al mateix restaurant i es van conèixer. Atès que ella estava a punt de graduar-se al Conservatori de Praga, Martinů va suggerir-li que continués els seus estudis de postgrau a París amb una beca d'un any del govern francès. Pel que sembla, Martinů acabava de patir el rebuig a poder exercir com a professor de composició al Conservatori de Praga, després de la jubilació de Vítězslav Novák.[9]

L'octubre d'aquell mateix any, Kaprálová va arribar a París per començar els seus estudis amb Martinů. Ell li va mostrar la ciutat. Tot i que era un any més jove que el seu pare (ell en tenia 47 i ella 22) i estava casat amb Charlotte Quennehen, una modista de París, l'idil·li entre tots dos va començar.[9] En el moment de l'estrena de l'òpera, a la primavera següent, la relació ja s'havia desenvolupat més enllà de la de mestre i alumna. Ressons musicals de la partitura de Julietta ja havien començat a aparèixer en les obres d'aquell moment de tots dos compositors, cosa que subratlla la importància simbòlica que l'òpera ha d'haver tingut en els dos amants.[8] Es diu que Martinů va donar a Kaprálová el manuscrit autografiat de Julietta poc abans de la mort de la compositora.[9]

Abans de la seva mort de càncer d'estómac a Liestal, Martinů estava traduint el llibret txec de nou al francès. Aquesta òpera va ser molt important per a ell i en la seva darrera simfonia, anomenada significativament Fantaisies symphoniques (o núm. 6), s'hi refereix en algun fragment.[7]

RepresentacionsModifica

 
Teatre Nacional de Praga, on es va estrenar
 
Václav Talich, el director de l'estrena

L'estrena de Julietta al Teatre Nacional de Praga va ser un dels grans triomfs que tindrà Martinů durant la seva residència a París.[8] Tot i que va ser escrita en francès per al públic parisenc,[6] es va traduir ràpidament al txec per poder-se estrenar el 16 de març de 1938 al Teatre Nacional de Praga, amb Marie Podvalová en el paper titular i dirigida per Václav Talich, dedicatari de Julietta. L'escenografia de František Muzika va ser ambiciosa, fins al punt que aquest gran pintor va elaborar a posteriori una sèrie d'obres inspirades en Julietta.[1]

Neveux va acompanyar Martinů a l'estrena de Praga i va afirmar que l'òpera era millor que la seva pròpia obra. Segons ell, Martinů havia resaltat en l'òpera elements dels quals Neveux havia estat només vagament conscient. Des de llavors, Julietta ha estat posada en escena i enregistrada sobretot en francès, traducció feta pel mateix Martinů, en lloc de l'original de Neveux, en txec i en alemany.[10]

Amb l'ajuda de Martinů, Kaprálová va guanyar reconeixement internacional amb la seva primera publicació a França de Variations sur le carillon de l'église Saint-Etienne du Mont, per a piano. Martinů també la va acompanyar a Londres, on al Queen's Hall el 17 de juny de 1938 es va convertir en una de les primeres dones a dirigir l'Orquestra Simfònica de la BBC.[11]

El 2012 es va representar al London Coliseum.[12] El 2015, l'Òpera de Frankfurt es va decidir per fer una traducció a l'alemany. Aquesta darrera va ser seguida per una altra a la Staatsoper de Berlín amb Rolando Villazón i Magdalena Kožená, dirigida per Daniel Barenboim.[13]

ArgumentModifica

La trama es desenvolupa en una petita ciutat al costat del mar

Acte IModifica

Per a una òpera de llarga durada, la trama de Julietta és extremadament simple.[10] Un venedor ambulant de llibres, Michel, arriba en tren a una estranya ciutat en la qual els habitants no tenen memòria. Viuen en una mena d'etern present, en el qual obliden el que acaben de fer, amb ganes de viure dels records dels altres. Michel està buscant una misteriosa dona, Julietta, a qui va conèixer en la seva visita anterior, que sembla que és l'única de la població que es recorda d'ell. Quan pretén abandonar la ciutat, l'estació de tren ha desaparegut.[2]

Acte IIModifica

Es produeixen una sèrie d'incidents molt estranys que culminen en un segon acte màgic ple de fets improbables en què Michel i Julietta concerten una cita en un bosc proper i recorden esdeveniments compartits que mai van ocórrer, fins que per fi en un frenesí de desesperació pel pensament de perdre-la, després de sentir-se un corn, Julietta fuig i Michel li dispara, o almenys ell pensa que ho fa. Finalment abandona la ciutat en vaixell al so de la veu de Julietta procedent de casa, exactament com quan la va conèixer per primera vegada.[2]

Acte IIIModifica

El tercer acte té lloc al «Despatx dels Somnis». Michel hi arriba, l'home de guàrdia li explica que gairebé és l'hora de despertar-se. Tot el que ha experimentat ha estat un somni. A mesura que digereix aquest fet, veu com diversos altres dorments criden «la seva» Julietta, així com els «homes grisos» que s'han negat a despertar i estan, per tant, bojos en el món real. Mentre es prepara per sortir, Julietta el crida i li promet amor etern. Michel ha de triar tornar a la realitat o seguir Julietta en la bogeria. Ell fa la seva elecció, i l'òpera torna, doncs, a l'escena de l'arribada de Michel: està atrapat per sempre en el seu propi somni.[2]

Anàlisi musicalModifica

 
Ota Horáková com a Julietta en l'estrena del 1938

L'estil musical de Martinů sembla fet a mida per a una òpera que parli «de somni», que descriu tant al compositor com la major part de la seva música. La inquietant melodia de Julietta apareixeria en moltes de les seves composicions posteriors, incloent-hi la Sisena Simfonia. Tot i que aparentment no és melòdica, la música és rica, acolorida i fàcil d'escoltar. El mateix Martinů va dir que havia capturat el so de la seva obra amb una estranya precisió.[11]

Martinů demostra en aquesta òpera tots els seus poders de la invenció musical. Un somni que es converteix en un bucle difícil de desxifrar en el que «realment» vol dir, tot i que, igual que la majoria de les obres surrealistes, convida a diferents interpretacions. Gràcies a la música és més fàcil entendre la trama.[10]

L'estil operístic de Martinů no pertany ni al segment wagnerià ni al verdià, tot i que està més a prop del segon. La preocupació de Martinů per construir simfònicament la totalitat d'un acte amb escenes amb números separats s'acosta a Mozart. No obstant això, ell no recorre al segle XVIII, com ho fa per exemple Stravinski en la seva posterior obra mestra The Rake's Progress. La música de Martinů espera amb interès la sèrie de simfonies que van començar en els anys quaranta.[10] Tot i que Barnett discrepa i creu que les simfonies del Martinů madur també es poden escoltar a Julietta, ja que la música en general té la lluminositat i la flotabilitat que s'associa amb les tres últimes simfonies. També veu en Stravinski una clara influència -especialment Petruixka-, sobretot en l'inici dels dos primers actes.[7]

És la més profunda de les obres que va compondre a París en la dècada de 1930. Igual que en altres de les seves òperes parisenques, el piano i l'acordió evoquen els sons d'aquesta ciutat, així com la major part l'exquisit refinament orquestral. També hi ha una rigorositat txeca, sobretot en les evocacions al bosc del segon acte, que suggereixen el paisatge de la infància de Martinů, i de fet la feina se sent com una mena d'encreuament entre Pelléas et Mélisande francès de Debussy i El cas Makropoulos txec de Janáček. De la mateixa manera que la trama no s'arriba a resoldre, el camp musical també és sempre inestable, encara que la partitura està ancorada en l'ús repetit dels dos «acords Julietta» que descriuen la visió de Michel. El seu biògraf Brian Large va descriure l'obra com encertadament enlluernadora «plena de calor humana i que expressa la força de l'anhel humà».[4]

Julietta ha estat considerada sovint el paradigma de l'òpera surrealista. Però no és l'única de les òperes de Martinů que es mouen entre el subconscient i els somnis. De fet, les seves òperes de Martinů s'endinsen en dos mons radicals als quals ell se sentia molt afí: el del dadaisme i el de la religiositat portada a l'extrem. A partir de 1925 és freqüent trobar influències de Freud en tot el ventall de les arts performatives. Però Julietta és més que una òpera surrealista. En paraules del mateix Martinů: «El món és present només en un moment donat, el qual és reemplaçat pel següent, i tot va canviant successivament cap a un buit. De fet, això és un problema psicològic i un problema molt vell de l'home en realitat: 'Què és l'home i què sóc jo, què ets tu, i què és la veritat?'». I en una altra ocasió, novament parlant de Julietta, Martinů comenta: «Tota l'obra és un esforç desesperat per trobar alguna cosa estable, concreta, en la qual un pugui confiar, la memòria, la consciència, que es veuen soscavades a cada moment, transformades en situacions tràgiques enmig de les quals Michel [el protagonista] lluita per mantenir la seva pròpia estabilitat i conservar el seu sentit comú. En cas que fracassi, haurà de quedar-se per sempre en aquest món sense memòria i sense temps».[1]

Diversos trams de diàleg de l'òpera són parlats més que cantats. Les veus dels personatges estan ben diferenciades.[7]

EnregistramentsModifica

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Carreira, Xoán M. «Julietta o la reivindicación de la memoria» (en castellà). Mundoclasico. Arxivat de l'original el 11 de febrer 2017. [Consulta: 9 febrer 2017].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Batta, 1999, p. 294.
  3. 3,0 3,1 3,2 «Informació de l'òpera» (en anglès). Teatre Nacional de Praga. Arxivat de l'original el 2017-02-11. [Consulta: 8 febrer 2017].
  4. 4,0 4,1 4,2 Allison, John. «The tragedy of Europe's great forgotten female composer» (en anglès). The Telegraph. [Consulta: 8 febrer 2017].
  5. 5,0 5,1 «Julieta o el libro de los sueños, Opera de B. Martinů» (en castellà). Classicworld. [Consulta: 9 febrer 2017].
  6. 6,0 6,1 Martín Bermúdez, Santiago. «Juliette: la dolorosa herida de Martinu» (en castellà). laquintademahler. [Consulta: 9 febrer 2017].
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 Barnett, Rob. «Ressenya del disc» (en anglès). Musicweb. [Consulta: 8 febrer 2017].
  8. 8,0 8,1 8,2 Entwistle, 2004.
  9. 9,0 9,1 9,2 Wright, David C.F. «Biografia de Vítězslava Kaprálová» (en anglès). wrightmusic. [Consulta: 10 febrer 2017].
  10. 10,0 10,1 10,2 10,3 Schwartz, Steve. «Ressenya del disc» (en anglès). Classic.net. [Consulta: 7 febrer 2017].
  11. 11,0 11,1 Hurwitz, David. «Ressenya del disc» (en anglès). Classic Today. [Consulta: 6 febrer 2017].
  12. Christiansen, Rupert. «Julietta, ENO, London Coliseum, review» (en anglès). Telegraph. [Consulta: 8 febrer 2017].
  13. Fisher, Neil. «Ressenya del disc» (en anglès). Gramophone. [Consulta: 8 febrer 2017].
  14. Corfield Godfrey, Paul. «Ressenya del disc» (en anglès). Musicweb. [Consulta: 14 febrer 2017].

BibliografiaModifica