La Puda de Montserrat
La Puda o La Puda de Montserrat és un antic balneari d'Esparreguera (Baix Llobregat) inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Està situat a la vora esquerra del riu Llobregat, tot just passat el Congost del Cairat, i des del 18 de març de 1868 pertany a la parròquia de Santa Maria d'Olesa de Montserrat.
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Edifici  | |||
| Construcció | Mitjans del s. XIX | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | Neoclassicisme-romàntic | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Esparreguera (Baix Llobregat) | |||
| Localització | Camí de la Puda des de la C-55. | |||
| ||||
| Bé integrant del patrimoni cultural català | ||||
| Id. IPAC | 18501 | |||
ArquitecturaModifica
La Puda és un edifici de grans dimensions, constituït per diversos cossos, i construït amb maó. El cos principal té planta baixa, dos pisos i un pis inferior. Unit a aquest, hi ha altre edifici, de forma semicircular, que es compon de planta baixa, dos pisos i golfes. A continuació hi ha altre edifici de planta baixa i dos pisos i, per últim, altre cos de només planta baixa. A la façana es poden distingir elements classicistes: la simetria i l'austeritat del conjunt, les pilastres d'estil jònic, el parament encoixinat i el ritme de les obertures exteriors.[1]
Pel que fa a l'interior, la planta baixa estava destinada al balneari pròpiament dit i a zona d'esbarjo; les plantes superiors corresponien a les habitacions dels banyistes. La gran galeria de banys, està formada per un corredor central amb cubícles o habitacles a banda i banda. Cada habitació consta d'una banyera de marbre i un agafador amb enrajolat fins a mitjana alçada de color groc i blanc. El conjunt constitueix una nau de notable alçada amb una estructura d'arcs que sosté una volta cilíndrica correguda al llarg de l'edifici. Aquesta alçada li permet de foradar la part superior amb unes llunetes que donen ventilació i llum natural, necessària atès que els vapors d'aigua sulfurosa podien acumular-se en el local. La il·luminació zenital reforça la imatge de temple de salut donat per la disposició de les tres naus allargades.[1]
Un notable conjunt situat a la vora esquerra del Llobregat, d'arquitectura neoclàssica, fragment d'un projecte més ambiciós. S'organitza a partir d'un eix del qual se'n va construir sols una part de planta baixa i dos pisos. Sobre l'antiga galeria de banys, un cos amb habitacions articulat amb un nucli d'escales i ascensors dona pas a una part circular, amb més habitacions, que acaba en el cos central on se situen els salons, restaurants, menjador i bar. Una estructura d'arcs i voletes configura una important galeria de banys. A l'extrem de la construcció es conserva part de la capella.[1]
Les aigüesModifica
L'establiment estava situat a la mateixa riba del Llobregat, on des del segle XVIII, arran d'un terratrèmol, brollaven aigües sulfuroses. La primera referència històrica, però, data del 1718, quan el doctor Salvador feu la primera anàlisi química de les aigües.[2] Aquestes aigües, de naturalesa sulfurosa-sòdica, brollen a una temperatura de 32 °C i es calcula el seu cabal actual en uns 4 l/s que s'aboquen directament al riu Llobregat.[3] Les aigües van començar a ser usades amb finalitats medicinals l'any 1818. L'any 1829 es varen començar a construir dos edificis de banys, a cadascuna de les dues ribes del Llobregat, aprofitant les dues surgències d'aigua termal a banda i banda del riu, sota la direcció facultativa del metge Antoni Coca i Rabassa i la intervenció de Salvador Garriga, un sastre d'Esparreguera. A causa de la falta de diners, Garriga se suïcidà l'any 1831, i el seu germà continuà les obres, associat amb Francesc Castells i Francesc Pedrosa. L'any 1834 els edificis ja estaven en ple funcionament. Les riuades del riu Llobregat de 1842 i 1843 inundaren i arrasaren els edificis.[4] L'alçada tant summament baixa a què brolla l'aigua mineral (al nivell del riu) va impedir que els edificis es poguessin construir a gaire més altura, cosa que va provocar la seva destrucció amb la riuada. Aquest fet també ha afectat els edificis actuals, ja que en diverses ocasions han sofert les envestides del riu.
ConstruccióModifica
_(cropped).jpeg)
El 1829 es concedeix a Salvador Garriga d'Esparreguera el permís d'obres de dos edificis de banys a cada vora del riu. El 1839 es fan càrrec de les aigües el Sr. F. Pedrosa i el Sr. F. Castell de Pons. El 1842-1843 unes riades destrueixen els dos edificis construïts; és aleshores quan una societat d'accionistes amb el doctor Pujades projecta l'edificació d'un nou edifici (projecte de Josep Oriol i Bernadet 1846). La societat fa fallida el 1856 i torna a passar als anteriors propietaris. El 1880 figuren com a propietaris els senyors Croses i Garriga. El 1840 prop. Societat d'Acc. Muntaner-Torra Clapes i Almirall; des del 1960, Sr. Dalmases.[1]
El 12 de març de 1845, el psiquiatre Antoni Pujadas i Mayans va completar la compra dels dos edificis i terrenys del balneari de la Puda, amb la col·laboració del comerciant Josep Oriol Negrevernis, amb l'objectiu de renovar les instal·lacions, crear un nou balneari i un nou manicomi, i donar entrada a altres socis. Les previsions de negoci no es van complir, en part degut a la dificultat d'accés al balneari, ja que les faccions carlines feien insegurs els camins. Van sorgir molts conflictes entre els socis fins que la societat va ser finalment liquidada.[5]
D'aquesta època és l'edifici que es conserva en estat ruïnós projectat per l'arquitecte Josep Oriol i Bernadet que havia d'esdevenir un dels balnearis més grans d'Europa, però del qual només es realitzà l'ala esquerra de tot el complex. De totes maneres en destaca la galeria de banys, als soterranis de l'edifici, amb un conjunt d'arcs i voltes pensats per a ventilar l'espai dels vapors de l'aigua termal. El 1858, al costat de l'establiment balneari, es va construir un pont de fusta sobre el riu Llobregat segons un projecte de l'arquitecte Elies Rogent, que enllaçava la Puda amb el camí d'Esparreguera.[6]
Esplendor i decadènciaModifica
El balneari es va edificar el 1870 i es va anar ampliant durant les dues dècades següents. El seu moment d'esplendor va ser a finals del segle xix i principis del XX, quan es posà de moda entre la burgesia barcelonina, que s'instal·lava a l'hotel Gori d'Olesa, amb el qual l'unia un servei permanent de diligències. Es va tancar el 1958 i el 1971 patí moltes destrosses per una crescuda del Llobregat.[1] A principis dels anys 1980, l'edifici era d'un fabricant olesà que tenia pensat reconvertir-ho en un hotel. Després el va tornar a vendre a l'ajuntament.[1] Actualment és en estat ruïnós.
La Puda en les artsModifica
Com a dades curioses, a mitjans de la dècada dels 1990, el cantant Nacho Cano va escollir el Balneari de la Puda per a rodar el vídeo-clip de la cançó El Patio, on hi apareixia, entre d'altres, Penélope Cruz. Deu anys més tard, La Puda també acolliria durant un cap de setmana una festa rave, amb l'assistència de més de 2.000 persones. La Puda també apareix al vídeo musical de la cançó Heart of Soul (1992) del grup britànic The Cult.[7] A la novel·la juvenil La clau d'aigua, de Pere Tobaruela, el Balneari de la Puda abandonat és un dels escenaris on passa l'acció.[8] L'any 2017 es va rodar íntegrament a la Puda la pel·lícula Maldición dirigida per Alberto Noriega, amb els actors Jordi Guasch, Toni Galván, Eugenio Fernández i David Ayén.[9]
Galeria d'imatgesModifica
-
La Puda Octubre 2003
-
Galeria de banys.
-
Porta principal d'entrada.
-
Benvinguts.
-
La Puda Abril 2007
-
La Puda a principis de segle XX
ReferènciesModifica
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 «La Puda». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 21 agost 2014].
- ↑ Mitjà, 1999, p. 86.
- ↑ Mitjà, 1999, p. 90.
- ↑ Vendrell i Campmany, Joan. «Fallido intento del Dr. Pujadas de construir un manicomoio en el balneario la Puda de Montserrat» (en castellà), 11 desembre 2008. [Consulta: 25 gener del 2015].
- ↑ Ausín Hervella, J.L.. Antoni Pujadas, metge i polític del segle xix (pdf). n° 91 de Publicacions del Seminari Pere Mata. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2000, p. 1-198. ISBN 8447707288.
- ↑ Mitjà 1999, p.88.
- ↑ The Cult. «The Heart of Soul» (video) (en anglès). YouTube, 2006.
- ↑ Tobaruela, Pere. La clau d'aigua. Barcanova, 2007. ISBN 978-84-489-2095-1.
- ↑ «Maldición». Youtube. Alberto Noriega.
BibliografiaModifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: La Puda de Montserrat |
- Estrada i Planell, Gemma. La Puda : un balneari als peus de Montserrat. Esparraguera : Ajuntament d'Esparreguera; Olesa : Ajuntament d'Olesa; [Barcelona] : Abadia de Montserrat, 1989. ISBN 8478260579
- Mitjà, Albert (dir.). Els recursos minerals a Catalunya : Les aigües minerals : Balnearis. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1999. ISBN 84-393-5003-1.
- Solà-Morales, Ignasi. Arquitectura balneària a Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1986. ISBN 84-505-4330-4.