Leonard Nimoy
Leonard Nimoy (26 de març de 1931, Boston, Massachusetts — 27 de febrer de 2015, Bel-Air, Los Angeles, Califòrnia)[1] fou un actor, director, poeta i fotògraf estatunidenc, conegut principalment per haver interpretat el personatge de Spock a les sèries i pel·lícules de la saga Star Trek.
Nimoy era fill de jueus immigrants d'Ucraïna seguidors del judaisme ortodox, i ha estat un dels actors de l'Star Trek original que va aconseguir ser capaç de mantenir una vida artística coherent i fructífera independent de la de la sèrie. Nimoy va començar la seva carrera de nen-actor a Boston. Va estudiar a l'escola teatral Boston College, i el 1951 va guanyar un paper petit a la pel·lícula Queen for a Day.
Fou també, però, un home que treballà en diverses feines. A Los Angeles Nimoy va treballar de porter, de netejador de peixeres en una veterinària i de taxista. Abans, però, ja havia estat dos anys a l'exèrcit dels Estats Units, d'on va retirar-se amb el grau de sergent.
L'actor va vincular aviat la seva carrera al gènere de ciència-ficció des del començament. El 1952 va ser reclutat per la Republic per treballar a Zombies of the Stratosphere, una sèrie de 12 episodis, i dos anys després fou un soldat a Són elles!, obra de Gordon Douglas.
Durant els anys 60 va introduir-se al món de la televisió, entre les seves intervencions més notòries es troben les que feu a The Twilight Zone (1961), a The Outer Limits (1964), a The Man from U.N.C.L.E. (1964) i a The Lieutenant (sèrie de Gene Roddenberry), sèrie que li va fer possible després convertir-se en Spock a Star Trek.
Després de la primera exhibició de The Cage, els directius de la NBC van demanar descartar el personatge de Spock per considerar-lo massa inhumà. Roddenberry va negar-se a acceptar l'exigència de la cadena, argumentant que Spock era l'essència pròpia de la sèrie, i la seva desaparició causaria un desastre. Poc després, quan la sèrie ja va estrenar-se, va haver-hi tot de directius que van acabar donant la raó a Roddenberry i el personatge de Spock va esdevenir el més popular de la sèrie.
Després que la sèrie fos cancel·lada, Nimoy va anar-se'n de vacances amb l'objectiu de determinar el canvi que havia de fer en la seva carrera, bo i rebutjant diversos papers que eren simplement variacions del de Spock, i poc després torna a la televisió a les sèries In Search Of i en el paper principal (substituint Martin Landau) a Mission: Impossible.
Ja als anys 70 va decidir multiplicar les direccions del seu treball en noves formes d'expressió artística: teatral, literària, fotogràfica i musical. Fou en aquesta època que va escriure la seva autobiografia: I Am Not Spock (1975). L'any 1978 va fer el paper de Dr. David Kibner al remake La invasió dels ultracossos, de Philip Kaufman.
Nimoy havia trobat en la pluralitat de disciplines la forma de mantenir el personatge de Spock allunyat, així que, quan Roddenberry i la Paramount Pictures van oferir-li l'oportunitat de sumar-se al projecte d'una segona fase de Star Trek, no va dubtar a negar-s'hi. Tot i així, després que el rodatge es retardés dos anys, Nimoy va canviar d'opinió. Gràcies a la seva nova decisió, va topar-se amb l'oportunitat d'entrar en un altre camp creatiu: la direcció cinematogràfica.
Quan s'oferí com a director per a la tercera entrega dStar Trek, alguns directius de la Paramount Pictures mostraren certa reticència perquè creien que estaven davant del capritx d'un actor-estrella, el gran èxit comercial de la pel·lícula demostrà la capacitat de Leonard per millorar el material de la franquícia, fins al punt que van oferir-li repetir l'experiència amb la quarta pel·lícula, que va obtenir encara uns resultats més exitosos.
L'any 2002 va anunciar que es retirava de la interpretació. Tanmateix, va actuar en el rodatge de l'onzena entrega cinematogràfica de Star Trek, ja que el director J.J. Abrams li havia sol·licitat els seus serveis per interpretar, per darrera vegada, el llegendari vulcanià Spock en alguns passatges del guió.
Referències
modifica
- ↑ Heffernan, Virginia «Leonard Nimoy, Spock of ‘Star Trek,’ Dies at 83». New York Times, 27-02-2015 [Consulta: 27 febrer 2015].