Lluïsa Casagemas i Coll

compositora i violinista catalana

Lluïsa Casagemas i Coll (Barcelona, 14 de desembre de 1873-Madrid 1942)[1] fou una compositora catalana del final del segle xix, la primera dona que va compondre una òpera a Catalunya.[2][3]

Infotaula de personaLluïsa Casagemas i Coll
Lluïsa Casagemas i Coll (1894).jpg
Lluïsa Casagemas i Coll, a la revista Barcelona cómica del 9.6.1894 Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement14 desembre 1873 Modifica el valor a Wikidata
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Mort1942 Modifica el valor a Wikidata (68/69 anys)
Madrid Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Conegut perCompositora, violinista i pianista
Activitat
OcupacióCompositora Modifica el valor a Wikidata
GènereÒpera Modifica el valor a Wikidata

BiografiaModifica

Va néixer al carrer Conde de Asalto (carrer Nou de la Rambla) de Barcelona, filla de Manuel Casagemas i Labrós, natural de Granollers, vicecònsol dels Estats Units a Barcelona i administrador del banc de Catalunya, i de Maria Neus Coll i Vendrell, de Sitges.[4] Va tenir quatre germans, entre ells el pintor Carles Casagemas i Coll.[3]

Estudià composició amb Francesc de Paula Sànchez i Cavagnach, cant amb Giovanna Bardelli i violí amb Agustí Torelló a Barcelona. Entre els 16 i 18 anys, va compondre Schiava e regina (Esclava i reina), òpera fantàstica en tres actes amb llibret de Josep Barret,[5][6] que s'havia d'estrenar al Gran Teatre del Liceu de Barcelona la temporada 1893-1894, un fet completament excepcional en l'època.[2] Tanmateix, l'atemptat anarquista del 7 de novembre d'aquest any feu anar en orris l'estrena, que no s'arribà a produir mai.[3]

L'autora la va presentar en l'Exposició Universal de Chicago de 1893, on va rebre un diploma; en compensació per la cancel·lació de l'estrena, la reina regent Maria Cristina d'Habsburg va fer estrenar-ne algunes parts al palau Reial de Madrid el 1894, amb l'assistència de la família reial. El segon acte fou representat en un concert al Conservatori del Liceu el 1896.[7] Amadeu Vives, que assistí a un recital particular amb parts de l'òpera, en lloà[8] la força dramàtica i la passió de l'autora. La partitura es va considerar perduda fins que es va trobar el 2017, en mans d'un particular; actualment, s'està estudiant per part de professors de musicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona.[9]

Deixà la partitura per a veu i piano d'una altra òpera, I briganti, segons el llibret d'Andrea Maffei basat en Els bandits de Friedrich Schiller, que ja havien fet servir Saverio Mercadante i Giuseppe Verdi.

Aquest mateix any 1893, l'Orquestra Catalana de Concerts estrena la seva obra Crepúsculo al Teatre Líric (Barcelona), i va tornar a tocar-se al Liceu l'any següent. Escrigué sobretot peces breus per a piano i per a la veu. Felip Pedrell, en el Diccionario biográfico y bibliográfico de músicos y escritores de música españoles antiguos y modernos, parla de 110 peces per a veu i piano escrites per Lluïsa Casagemas. Una d'aquestes, La bergeronnette, és l'opus 230.

Tota la seva obra és anterior al seu casament, que es va produir el 2 de maig de 1896, quan tenia 22 anys.[10] Després del matrimoni amb Enrique de Sorarrain Milans del Bosc -membre de l'alta burgesia i promotor de l'esport, especialment l'automobilisme-, desapareix de la vida pública. Va quedar vídua el febrer de 1924; sembla que llavors va tornar a interpretar escadusserament en públic: se'n troben ressenyes d'alguns concerts com a pianista el 1927 a Barcelona.[11][12] El 1930 apareix en la premsa com a professora de violí en Fomento del Arte Lírico de Barcelona.[13] Les úniques referències que se'n troben en la premsa de l'època, fora d'aquests dos concerts, són per la seva condició social, informant-ne de l'assistència a actes benèfics i similars. L'última referència se'n troba el 1936, en un concert a Madrid, on podia haver anat a viure.[14] No se sap el lloc o data exacta de la seva mort, que es pot situar a Madrid en la immediata postguerra: ja era morta el desembre de 1943, quan mor sa germana i no és citada entre els assistents als funerals.

El lloc web familiar indica que va morir a Madrid el 1942.[1]

Algunes obresModifica

  • Schiava e regina, òpera (1889–1891)
  • Crepúsculo, per a orquestra (1893)
  • I briganti, òpera, op. 227 (ca. 1895)

El Diccionario biográfico de músicos españoles[15] (1894-1897), del compositor, musicògraf i professor Felip Pedrell, cita més de 200 obres d'aquesta compositora, la majoria breus: cançons per a veu i piano i peces per a piano sol.

DiscografiaModifica

  • Compositores catalanes. Generació modernista (CD). Maria Teresa Garrigosa (soprano) i Heidrun Bergander (piano). La mà de Guido. Dip.leg. B-45116-2008.[16]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 «Lluïsa Casagemas i Coll». carlescasagemas.cat. [Consulta: 13 desembre 2017].
  2. 2,0 2,1 Cruz, Jacqueline; Zecchi, Barbara. La mujer en la España actual: evolución o involución?. Barcelona: Icaria Editorial, 1 gener 2004, p. 397. ISBN 978-84-7426-705-1 [Consulta: 21 maig 2014]. 
  3. 3,0 3,1 3,2 «Lluïsa Casagemas Coll». Diccionari Biogràfic de Dones. Barcelona: Associació Institut Joan Lluís Vives Web (CC-BY-SA via OTRS).
  4. Registre de Naixements de l'Ajuntament de Barcelona, any 1873, foli 313, número de registre 6051.
  5. L'argument del llibret és un relat llegendari situat a Pèrsia, on el mag Budú (un baix) s'enamora de la seva esclava Pamira (soprano), però és refusat i fa servir la seva màgia per a seduir-la. El príncep Zelmiro (tenor), rep de Pamira una flor màgica que pot indicar-li si una dona ha tingut amors abans; amb l'ajut de dues companyes, Pamira pot escapar de Budú. Al palau del rei de Pèrsia, Irma (soprano) i el visir (baríton), que són amants, planegen que Zelmiro triï com a esposa la mateix Irma; com que el príncep s'ha enamorat de Pamira, li diuen que aquesta és amant de Budú, però no són creguts per Zelmiro, que reitera el seu amor a l'esclava fugida. Finalment, en els jardins del palau, el príncep, mitjançant la flor màgica, descobreix la traïció d'Irma i la fidelitat de Pamira, que serà la princesa escollida; el príncep, a més, farà casar Irma amb Budú.
  6. El día
  7. [1]
  8. La veu de Catalunya
  9. [2]
  10. Registre de Matrimonis de l'Ajuntament de Barcelona, any 1896, número de registre 658.
  11. [3]
  12. [4]
  13. «Nueva matrícula». Hoja oficial de la provincia de Barcelona, Segona època, número 246, 15-09-1930, pàg. 4.
  14. «Concierto en la Protección al Trabajo de la Mujer». ABC, 13-05-1936, pàg. 50.
  15. Felip Pedrell «Diccionario Biogràfico de músicops españoles». 1894 [Consulta: 20 maig 2014].
  16. «Compositores Catalanes». La ma de guido. [Consulta: 19 maig 2014].

BibliografiaModifica

  • Joaquin Navarro, ed. Auditorium. Cinco Siglos de Música Inmortal. Barcelona, Editorial Planeta, 2002, pàg. 117.
  • Las compositoras españolas. La creación musical femenina desde la Edad Media hasta la actualidad (2008). CDMC. Madrid: Ministerio de Cultura.
  • Ozaita,M. L. (1995). "Las compositoras españolas" en Adkins Hiti, P. Las mujeres en la música. Madrid: Alianza Música.
  • Sadie, Julie; Samuel, Rhian (eds) (1996). The new Grove dictionary of women composes. London: McMillan.