Lluïsa Casagemas i Coll

compositora i violinista catalana

Lluïsa Casagemas i Coll (Barcelona, 14 de desembre de 1873 - Madrid 1942)[1][2] fou una compositora catalana del final del segle xix, la primera dona que va compondre una òpera a Catalunya.[3][4][5]

Infotaula de personaLluïsa Casagemas i Coll

Lluïsa Casagemas i Coll, a la revista Barcelona cómica del 9.6.1894 Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement14 desembre 1873 Modifica el valor a Wikidata
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Mort1945 Modifica el valor a Wikidata (71/72 anys)
Madrid Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciócompositora, violinista Modifica el valor a Wikidata
GènereÒpera Modifica el valor a Wikidata
Família
PareManuel Casagemas i Labrós Modifica el valor a Wikidata
GermansCarles Casagemas i Coll i Josefa Casagemas i Coll Modifica el valor a Wikidata

Biografia modifica

Va néixer al carrer Nou de la Rambla, 57, de Barcelona (vegeu casa-fàbrica Alegre-Cirés), filla de Manuel Casagemas i Labrós, natural de Granollers i vicecònsol de Suècia i Noruega i dels Estats Units[6] i administrador del Banc de Catalunya, i de Maria Neus Coll i Vendrell, de Sitges.[7] Va tenir quatre germans, entre els quals el pintor Carles Casagemas i Coll.[4]

Estudià composició amb Francesc de Paula Sànchez i Gavagnach, cant amb Giovanna Bardelli i violí amb Agustí Torelló a Barcelona. Entre els 16 i 18 anys, va compondre Schiava e regina (Esclava i reina), òpera fantàstica en tres actes amb llibret de Josep Barret,[8] que s'havia d'estrenar al Gran Teatre del Liceu de Barcelona la temporada 1893-1894, un fet completament excepcional en l'època.[3] Tanmateix, l'atemptat anarquista del 7 de novembre d'aquest any feu cancel·lar l'estrena, que no s'arribà a produir mai.[4]

L'autora la va presentar en l'Exposició Universal de Chicago de 1893, on va rebre un diploma; en compensació per la cancel·lació de l'estrena, la reina regent Maria Cristina d'Habsburg va fer estrenar-ne algunes parts al palau Reial de Madrid el 1894, amb l'assistència de la família reial. El segon acte fou representat en un concert al Conservatori del Liceu el 1896.[9] Amadeu Vives, que assistí a un recital particular amb parts de l'òpera, en lloà[10] la força dramàtica i la passió de l'autora. La partitura es va considerar perduda fins que es va trobar el 2017, en mans d'un particular; actualment, s'està estudiant per part de professors de musicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona.[11]

Deixà la partitura per a veu i piano d'una altra òpera, I briganti, segons el llibret d'Andrea Maffei basat en Die Räuber de Friedrich Schiller, que ja havien fet servir Saverio Mercadante i Giuseppe Verdi.

Aquest mateix any 1893, l'Orquestra Catalana de Concerts estrena la seva obra Crepúsculo al Teatre Líric (Barcelona), i va tornar a tocar-se al Liceu l'any següent. Escrigué sobretot peces breus per a piano i per a la veu. Felip Pedrell, en el Diccionario biográfico y bibliográfico de músicos y escritores de música españoles antiguos y modernos, parla de 110 peces per a veu i piano escrites per Lluïsa Casagemas. Una d'aquestes, La bergeronnette, és l'opus 230.

Tota la seva obra és anterior al seu casament, que es va produir el 2 de maig de 1896, quan tenia 22 anys.[12] Després del matrimoni amb Enrique de Sorarrain Milans del Bosch -membre de l'alta burgesia i promotor de l'esport, especialment l'automobilisme-, desapareix de la vida pública. Va quedar vídua el febrer de 1924; sembla que llavors va tornar a interpretar escadusserament en públic: se'n troben ressenyes d'alguns concerts com a pianista el 1927 a Barcelona.[13][14] El 1930 apareix en la premsa com a professora de violí en Fomento del Arte Lírico de Barcelona.[15] Les úniques referències que se'n troben en la premsa de l'època, fora d'aquests dos concerts, són per la seva condició social, informant-ne de l'assistència a actes benèfics i similars. L'última referència se'n troba el 1936, en un concert a Madrid, on podia haver anat a viure.[16] No se sap el lloc o data exacta de la seva mort, que es pot situar a Madrid en la immediata postguerra: ja era morta el desembre de 1943, quan mor sa germana i no és citada entre els assistents als funerals.

El lloc web familiar indica que va morir a Madrid el 1942.[1]

Obres modifica

  • Schiava e regina, òpera (1889–1891). Lletra: José Barret. Dedicada a la Marquesa de Comillas.[17]
  • Crepúsculo (1893)
  • Aire de danza
  • Aires de Cataluña (ed. 1931)
  • Álbum de piezas para canto y piano
  • Anyorament
  • Arroyito=Rierol. Lletra: Miguel A. Camino
  • Ave María
  • Ave verum
  • Barcarola, op. 216. Lletra: Jaume Coll
  • La bergeronnette (La nevatilla), op. 230 (ed. 1929)
  • I briganti, òpera, op. 227 (ca. 1895). Lletra: Andrea Maffei. Basada en Die Räuber de Friedrich Schiller.
  • Cançó de bressol, op. 159
  • Cançó de mar. Lletra: Joaquim Maria de Nadal
  • Compassió. Lletra: Anicet de Pagès
  • O dolce bacio
  • Les dos flors, op. 186
  • Es mi niña tan bonita
  • Esbarjos, op. 231. Lletra: Apel·les Mestres
  • Esperança
  • Fí de curs
  • La fioraja (ed. 1890)
  • Flor de almendro
  • Gentil pageseta. Lletra: N. Llopis
  • Gran fantasía sobre "Los amantes de Teruel"[18]
  • Granadina
  • Insistencia (ed. 1891)
  • Íntima
  • Lágrimas. Dedicada a Carmen de Satrústegui.[19]
  • Il lamento de la Chiesa Ballata (1893?). Lletra: Giovannina Papa
  • Mattinata napoletana. Lletra: Enrico Golisciani
  • Missatge. Lletra: R. Puig i Duran
  • Montserrat, op. 227. Lletra: N. Llopis
  • Muñequita Lenci, op. 269
  • Nadal! (1907). Lletra: Jacint Verdaguer
  • Panis angelicus
  • Parmi les roses
  • Perquè t'estimo tant. Lletra: Josep Carner
  • Il pescatore di coralli (ed. 1891). Lletra: Achille de Lauzières
  • Pie Jesú
  • ¡Prega per mi!. Lletra: Francesc Matheu
  • Rendimi il core! [sic]. Lletra: Enrico Golisciani
  • La rosa blanca : tango
  • Suono lontano. Lletra: Enrico Golisciani
  • Tu mi salvasti, amor

El Diccionario biográfico de músicos espanyoles[20] (1894-1897), del compositor, musicògraf i professor Felip Pedrell, cita més de 200 obres d'aquesta compositora, la majoria breus: cançons per a veu i piano i peces per a piano sol.

Discografia modifica

Referències modifica

  1. 1,0 1,1 «Lluïsa Casagemas i Coll». carlescasagemas.cat. Arxivat de l'original el 13 de desembre 2017. [Consulta: 13 desembre 2017].
  2. «La 
música 
clàssica 
en 
clau


 femenina. Sis
 Dones 
Modernistes. Lluïsa Casagemas». Conservatori de Música Isaac Albéniz de la Diputació de Girona. [Consulta: novembre 2023].
  3. 3,0 3,1 Cruz, Jacqueline; Zecchi, Barbara. La mujer en la España actual: evolución o involución?. Barcelona: Icaria Editorial, 1 gener 2004, p. 397. ISBN 978-84-7426-705-1 [Consulta: 21 maig 2014]. 
  4. 4,0 4,1 4,2 «Lluïsa Casagemas Coll». Diccionari Biogràfic de Dones. Barcelona: Associació Institut Joan Lluís Vives Web (CC-BY-SA via OTRS).
  5. CASARES RODICIO, Emilio. «Casagemas Coll, Luisa». Diccionario de la Musica Española e Hispanoamericana. Madrid: Sociedad General de Autores y Editores, 1999, p. 278. ISBN: 84-8048-306-7
  6. Artigas i Feiner, Joan. Guía itineraria y descriptiva de Barcelona, de sus alrededores y de la Exposición Universal, 1888, p. 288, 289. 
  7. Registre de Naixements de Barcelona, any 1873, foli 313, número de registre 6051.
  8. L'argument del llibret és un relat llegendari situat a Pèrsia, on el mag Budú (un baix) s'enamora de la seva esclava Pamira (soprano), però és refusat i fa servir la seva màgia per a seduir-la. El príncep Zelmiro (tenor), rep de Pamira una flor màgica que pot indicar-li si una dona ha tingut amors abans; amb l'ajut de dues companyes, Pamira pot escapar de Budú. Al palau del rei de Pèrsia, Irma (soprano) i el visir (baríton), que són amants, planegen que Zelmiro triï com a esposa la mateix Irma; com que el príncep s'ha enamorat de Pamira, li diuen que aquesta és amant de Budú, però no són creguts per Zelmiro, que reitera el seu amor a l'esclava fugida. Finalment, en els jardins del palau, el príncep, mitjançant la flor màgica, descobreix la traïció d'Irma i la fidelitat de Pamira, que serà la princesa escollida; el príncep, a més, farà casar Irma amb Budú. Véase, El Día, núm. 4070 (Madrid, 13 de gener de 1893), pp. 1-2.
  9. [1]
  10. La veu de Catalunya
  11. [2]
  12. Registre de Matrimonis de l'Ajuntament de Barcelona, any 1896, número de registre 658.
  13. [3]
  14. [4]
  15. «Nueva matrícula». Hoja oficial de la provincia de Barcelona, Segona època, número 246, 15-09-1930, pàg. 4.
  16. «Concierto en la Protección al Trabajo de la Mujer». ABC, 13-05-1936, pàg. 50.
  17. La Época, núm. 1448 (Madrid, 5 de gener de 1893), p. 3.
  18. N.L. «Luisa Casagemas». Ilustración musical, núm. 74 (15 de febrer de 1891), p. 456.
  19. Ilustración Musical, núm. 113 (30 de setembre de 1892), p. 142
  20. Felip Pedrell «Diccionario Biogràfico de músicos españoles». 1894 [Consulta: 20 maig 2014].
  21. «Compositores Catalanes». La ma de guido. [Consulta: 19 maig 2014].

Bibliografia modifica

  • Joaquin Navarro, ed. Auditorium. Cinco Siglos de Música Inmortal. Barcelona, Editorial Planeta, 2002, pàg. 117.
  • Las compositoras españolas. La creación musical femenina desde la Edad Media hasta la actualidad (2008). CDMC. Madrid: Ministerio de Cultura.
  • Ozaita,M. L. (1995). "Las compositoras españolas" en Adkins Hiti, P. Las mujeres en la música. Madrid: Alianza Música.
  • Sadie, Julie; Samuel, Rhian (eds) (1996). The new Grove dictionary of women composes. London: McMillan.