Manolita del Arco
Manuela del Arco Palacios, més coneguda com a Manolita del Arco i pels sobrenoms «Dolores García» i «Lolichu», (Bilbao, 1920 - Madrid, 20 de gener de 2006) va ser una activista política espanyola, militant del Partit Comunista d'Espanya (PCE), especialment activa durant la Guerra del 36 a Madrid i com a presa política durant la dictadura franquista. Amb un total de 19 anys va ser la dona que va romandre més temps de forma ininterrompuda a la presó com a víctima de la repressió dictatorial.[1][2][3]
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | (es) Manuela del Arco Palacios  20 abril 1920 Bilbao (Biscaia) |
| Mort | 20 gener 2006 (85 anys) Madrid |
| Activitat | |
| Ocupació | activista política |
| Partit | Partit Comunista d'Espanya |
Trajectòria modifica
Del Arco va néixer l'any 1920 a Bilbao en el bressol d'una família humil i proletària. Es va traslladar a Madrid amb set anys, on va viure gairebé tota la seva vida, excepte una breu estada a la seva localitat natal i en els llargs períodes en què va romandre presa. Es va criar al barri madrileny de Chamberí, a casa dels seus oncles.[3] Sent molt jove, cursant estudis de batxillerat, es va integrar a la Federació Universitària Escolar (FUE), al Socors Roig Internacional i es va unir a l'Agrupació de Dones Antifeixistes. Després del cop d'estat del 1936 va començar a treballar a l'oficina de l'Estat Major del batalló de milicians Unió de Germans Proletaris (UGP) i, a l'octubre d'aquell any, va ingressar al Partit Comunista d'Espanya (PCE).[4]
Guerra del 36 modifica
Amb el cop d'estat desencadenant de la Guerra del 36, va romandre a la Madrid assetjada pels revoltats durant tota la guerra. En aquest temps va accedir al comitè central del PCE, es va incorporar a treballar al Socors Roig Internacional, va ser una de les persones més actives de l'Associació de Dones Antifeixistes[2][3] i es va enquadrar a les oficines de l'Estat Major del batalló Unió de Germans Proletaris (UGP).[3] Respecte a la seva participació al batalló va comentar que va estar poc temps i que va anar adquirint una consciència diferent quan es va rebre una ordre del Govern perquè no hi hagués dones, fins i tot a les oficines de les milícies.[3]
El 9 de març de 1939, durant els preparatius del cop d'estat de Casado contra la Segona República Espanyola a Madrid, va ser detinguda com a militant del PCE i empresonada al convent dels Salesians i a la presó de dones de Ventas. Quan a la fi d'aquell mes va ser posada en llibertat, la ciutat estava ja en mans dels franquistes. Tot i que va ser detinguda el mateix dia que va acabar la guerra, l'1 d'abril, va ser posada en llibertat provisional. Es va traslladar, llavors, a Bilbao, on va començar la reorganització del partit comunista.[2][3]
Presa de la dictadura franquista modifica
Durant tres anys va aconseguir evitar ser detinguda, la qual cosa finalment va ocórrer el 1942 a La Corunya. Un consell de guerra a Madrid la va condemnar a pena de mort per les seves activitats clandestines, si bé després la pena va ser commutad per reclusió major de 30 anys. En aquell judici va conèixer a qui molts anys després seria el seu company, Ángel Martínez Martínez, també militant del PCE i pres durant 19 anys.[1]
Es va iniciar llavors un periple de resistència, vagues de fam i constants trasllats de presó per tot Espanya.[3] Després de patir episodis de tortura durant tres mesos a la Direcció General de Seguretat de l'Estat, situada llavors a la Puerta del Sol, posteriorment transformada en la seu de la presidència de la Comunitat de Madrid, va iniciar la seva primera vaga de fam a la presó de Ventas, protesta a la qual moltes preses s'hi van sumar. Per aquest motiu va ser traslladada a Alcázar de San Juan, Linares, Còrdova, Màlaga (dos anys) i a la presó de Segòvia, on va ingressar el 1948 i va romandre-hi vuit anys.[2] El 1949, a Segòvia, va protagonitzar una de les vagues de fam més destacades, al costat d'altres conegudes preses polítiques com Pilar Claudín, Merche Gómez, María Vázquez, Nieves Torres i Josefina Amalia Vila.[1] El 1956 va ser traslladada a Alcalá de Henares, on va estar-hi quatre anys fins a la seva posada en llibertat provisional el 1960.[3]
En llibertat modifica
Això no va impedir que seguís activa com a militància del PCE, destacant pel seu suport als presos polítics del penal de Burgos, on es trobava el seu company.[3] Durant la Transició democràtica, amb la legalització del PCE, va seguir col·laborant amb la direcció del partit a les àrees d'internacional i sanitat.[1][2]
Últims anys modifica
A l'última etapa de la seva vida va formar part del col·lectiu feminista Sororitat, que la va nomenar presidenta d'honor.[1][5] Va morir a Madrid el 20 de gener de 2006, als vuitanta-cinc anys.[6]
Memòria històrica modifica
L'any 2021, la seva vida va ser novel·lada pel seu fill, Miguel Martínez del Arco, a la novel·la Memoria del frío.[7][8]
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 «Manolita del Arco, veterana militante comunista y republicana» (en castellà). ElPaís.com, 21-01-2006. [Consulta: 26 maig 2011].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 «Biografía» (en castellà). Javilaurri.com. [Consulta: 12 gener 2022].
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 3,8 Hernández Holgado, Fernando «Manolita del Arco Palacio (1920-2006)» (pdf) (en castellà). Hispania Nova. Revista de historia contemporánea, núm. 6, 2006. ISSN: 1138-7319.
- ↑ «Cárcel de ventas» (en castellà). Carceldeventas.org. [Consulta: 18 gener 2021].
- ↑ «Milú Vargas: “Las redes de asociacionismo feminista deben contribuir a la representatividad de las mujeres inmigrantes”». Ameco Press, 15-11-2007. [Consulta: 20 gener 2021].
- ↑ Munera, Isabel. «Manolita del Arco, infatigable luchadora contra el franquismo» (en castellà). ElMundo.es, 25-01-2006. [Consulta: 13 gener 2022].
- ↑ Martínez del Arco, Miguel. Memoria del frío (en castellà). Hoja de Lata, 2021. ISBN 978-84-16537-87-7. OCLC 1269240241.
- ↑ Farnós, Andrea. «Memoria del frío: la mujer que más tiempo pasó en las cárceles franquistas» (en castellà). ElConfidencial.com, 28-08-2021. [Consulta: 13 gener 2022].