Llengües manxú-tungús

família lingüística
(S'ha redirigit des de: Manxú-tungús)

Les llengües manxú-tungús són un grup de llengües parlades a l'est de Sibèria i Manxúria pels pobles tungusos. Alguns les consideren una divisió de les llengües altaiques juntament amb les llengües turqueses i les llengües mongòliques, però aquesta divisió no és universalment acceptada. La major part de les llengües que en formen part tenen molt pocs parlants.

Infotaula de família lingüísticaLlengües manxú-tungús
Linguistic map of the Tungusic languages.png
Distribució geogràfica de les llengües manxú-tungús Modifica el valor a Wikidata
Tipusfamília lingüística Modifica el valor a Wikidata
Classificació lingüística
llengua humana
llengües nostràtiques
llengües altaiques Modifica el valor a Wikidata
Codis
Codi Glottologtung1282 Modifica el valor a Wikidata
Codi Linguasphere44-C Modifica el valor a Wikidata

El nom tungús és un exònim provinent de la denominació que els iacuts van donar als evenkis. En iacut tungús vol dir porc. Aquesta paraula va ser presa també pels tàtars siberians, des d'on va arribar al rus fent referència a tota la família de llengües, i d'aquí a l'anglès i al català.

Les llengües d'aquesta família són generalment escrites en alfabet ciríl·lic i en alfabet manxú, tot i que també s'han escrit en alfabet llatí experimentalment.

HistòriaModifica

Janhunen (1996) situa l'origen del proto-tungús en algun lloc prop del riu Amur entre el 500aC i el 500dC. No és clar que aquesta protollengua tingui res a veure amb les llengües altaiques, les llengües túrquiques o les llengües coreàniques. Sembla que la divisió entre el grup septentrional i el grup meridional va ser relativament d'hora i es mostra, entre altres coses, en el fet que les septentrionals tenen diversos manlleus de les llengües esquimoaleutianes.[1]

Els vestigis més antics dels quals es té constància són unes inscripcions en jurtxet, la llengua antecedent del manxú, trobades en restes d'epitafis i làpides funeràries a Corea i a Manxúria. Aquestes inscripciones estaven fetes en l'escriptura kitan gran, original del poble khitan.[2]

La màxima esplendor i la major influència que han tingut mai llengües d'aquesta família, és durant la dinastia Qing (1644-1911), en què el manxú va esdevenir la llengua de l'administració imperial xinesa. Durant aquesta època es va desenvolupar tota una literatura manxú i un alfabet propi, l'alfabet manxú. Anteriorment els jurtxets ja havien tingut influència a la Xina, durant la dinastia Jin, però ràpidament es van sinitzar, es van assimilar als xinesos. Amb la caiguda de la dinastia Qing, el manxú va ràpidament desaparèixer de tota oficialitat i substituït pel xinès mandarí.

La resta de llengües de la família han patit polítiques lingüístiques hostils en favor del rus i del mandarí, fins al punt que actualment totes es troben en avançats processos de substitució lingüística i són parlades generalment per gent gran.

ClassificacióModifica

La classificació de les llengües manxú-tungús no és gens clara. La manca d'informacions històriques precises fan que segueixin planant dubtes sobre la qüestió. Aquest assumpte ha estat objecte de discussió entre diversos investigadors, com s'explica a J. Whaley, A. Grenoble i Li (1999).[3]

La primera classificació científica de la família lingüística va ser proposada per la lingüista russa Vera I. Cincius (1949), basada en observacions pròpies. Aquesta primera classificació ja separava en grups diferents les llengües del grup meridional i les del grup septentrional.

La classificació interna de la família lingüística, proposada per Janhunen, exposada a Hölzl (2018),[4] es basa en la divisió entre septentrionals i meridionals. Cadascuna d'aquestes branques, al seu torn, es divideix en dues branques més. Janhunen fa la classificació a partir de la recerca d'altres investigadors anteriors, principalment de Doerfer. Aquest darrer autor, però, no proposa una classificació entre dues branques sinó que n'identifica una tercera, transicional entre la meridional i la septentrional, anomenada central.[5]

Posteriorment, Hölzl (2018) ha fet una proposta pròpia de classificació del subgrup de les llengües jurtxèniques, on intenta clarificar què és llengua escrita, què són sociolectes i què són dialectes.

Classificació segons Janhunen

Manxú-Tugús
Septentrionals
Evènic
Evènic siberià

Even



Arman



Evenki



Negidal



Oroqen



Urulga Khamnigan Evenki



Evènic de Manxúria

Mankovo Khamnigan Evenki



Nonni solon



Hailar solon



Ongkor solon




Udegueic

Udege



Oroch




Meridionals
Nanaic

Nanai



Kili



Kilen


Ultxaic

Ultxa



Orok, també anomenat Uilta




Jurtxeic

Jurtxet



Manxú



Xibe





Característiques morfosintàctiquesModifica

Pel que fa a la tipologia, les llengües manxú-tungús són llengües aglutinants i l'ordre habitual de les frases és SOV.[6]

Són llengües casuals, és a dir que incorporen el cas com a flexió possible dels substantius, adjectius i pronoms. Concretament, destaquen per la complexitat dels sistemes casuals, amb fins a 13 casos diferents en evenki. N'hi ha cinc que són principals: el nominatiu (que és el no-marcat), l'acusatiu, datiu, instrumental i locatiu.

FonologiaModifica

Destaca que és molt comuna l'harmonia vocàlica, particularment en els trets de l'arrodoniment i a la tensió de la llengua. Aquest fenomen significa que en totes les llengües de la família, quan una vocal de l'arrel és arrodonida tota la resta de vocals de la paraula també ho són; i el mateix quan no ho és. Pel que fa a la tensió, és un fenomen poc prevalent en les llengües del món, i per tant molt particular d'aquestes llengües, i consisteix en assumir la mateixa tensió de la llengua (endarrerida o avançada) en totes les vocals de les paraules.

Comparació lèxicaModifica

A continuació hi ha un quadre comparatiu amb algunes paraules en diferents llengües de diferents grups de la família lingüística[7]:

Català Manxú Nanai Udege Evenki
Jo ᠪᡳ /bi/ ми /mi/ би /bi/ би /bi/
Cel ᠠᠪᡴ /ap.qʰa/ боа /bo.a/ буа /bu.a/ няӈня /ɲaŋɲa/
Aigua ᠮᡠ /mu.kʰə/ муэ /mu.ə/ ули /u.li/ мӯ /muː/
Cap ᡠᠵ /u.tʃu/ дили /di.li/ дили /di.li/ дыл /dil/
Un ᡝᠮ /ə.mu/ эмун /ə.mun/ эмус'э /ə.mu.sˀə/ умун /u.mun/

ReferènciesModifica

  1. Ness, Immanuel. The Global Prehistory of Human Migration. John Wiley & Sons Ltd., 2014, p. 200. 
  2. Whaley, Lindsay J. Manchu-tungus Languages (en anglès). Encyclopaedia Britannica [Consulta: 30 març 2020]. 
  3. Whaley, Lindsay J.; Grenoble, Lenore A.; Li, Fengxiang. Revisiting Tungusic Classification from the Bottom up: A Comparison of Evenki and Oroqen. Washington: Language Society of America, 1999. 
  4. Hölzl, Andreas. A typology of questions in Northeast Asia and beyond, an ecological prespective. Berlín: Language Science Press, 2018. ISBN 978-3-96110-102-3. 
  5. Doerfer, Gerhard. Classification problems of tungus. Wiesbaden: G. Doerfer & M. Weiers, 1978. 
  6. «Basic Typological Features of Tungustic Languages» (en anglès). Dartmouth College. [Consulta: 30 març 2020].
  7. Chen, Qingge. «The Inter-Comparison of Manchu-Tungusic Languages». A: Lecture Notes on Language and Literature (2019) (en anglès). Canadà: Clausius Scientific Press, 2019, p. 5. DOI 10.23977/langl.2019.21001 [Consulta: 26 novembre 2020]. 

BibliografiaModifica

  • Doerfer, Gerhard. Classification problems of Tungus. Wiesbaden: Gerhard Doerfer & Michael Weiers Eds., 1978.
  • I. Cincius, Vera. Сравнитель фонетика тунгусо-маньчжурских языков. Sant Petersburg: Ed. Utxpedgiz (Editorial estatal per a Literatura Pedagògica), 1949.
  • Janhunen, Juha. Manchuria, An Ethnic History. Helsinki: The Finno-Ugrian Society, 1996.
  • Kane, Daniel. The Sino-Jurchen Vocabulary of the Bureau of Interpreters. Indiana University Uralic and Altaic Series, Volume 153. Bloomington, Indiana: Indiana University Research Institute for Inner Asian Studies, 1989.
  • Miller, Roy Andrew. Japanese and the Other Altaic Languages. Chicago: The University of Chicago Press, 1971.
  • Poppe, N.N. Vergleichende Grammatik der Altaischen Sprachen [A Comparative Grammar of the Altaic Languages]. Wiesbaden: Otto Harrassowitz, 1960.
  • Tsintsius, V. I. Sravnitel'naya Fonetika Tunguso-Man'chzhurskikh Yazïkov [Comparative Phonetics of the Manchu-Tungus Languages]. Leningrad, 1949.
  • Whaley, Lindsay; A. Grenoble, Lenore & Li, Fengxiang. Revisiting Tungusic Classification from the Bottom up: A Comparison of Evenki and Oroqen. Washington: Linguistic Society of America, 1999.

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Llengües manxú-tungús