Marion Donovan
Marion Donovan de fadrina Marion O'Brien (Fort Wayne, Indiana, 15 d'octubre de 1917 – Nova York, 4 de novembre de 1998) va ser una inventora i empresària nord-americana. És coneguda per la invenció del bolquer a prova d'aigua i gràcies a aquesta invenció va ser elegida per formar part del Saló Nacional de la Fama d'Inventors en 2015.[1][2][3][4]
.jpg)  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | (en) Marion O'Brien 15 octubre 1917 Xile |
| Mort | 4 novembre 1998 (81 anys) Nova York |
| Formació | Universitat Yale escola d'arquitectura de Yale Rosemont College (en)  |
| Activitat | |
| Ocupació | emprenedora, inventora, arquitecta |
| Premis | |
Biografia
modificaMarion O'Brien va néixer en una família d'inventors, que tenia una fàbrica on les màquines i els nous invents eren el més quotidià. Créixer en un ambient tan creatiu va ajudar-la en els seus inicis.[5]
Entre els invents de la seva família hi ha el torn South Bend utilitzat per maquinar engranatges d'automòbil, invenció del seu pare i el seu oncle. Als set anys, va quedar òrfena de mare, per la qual cosa va passar moltes hores a la fàbrica de la seva família.[6]
Marion O'Brien va estudiar literatura anglesa a la universitat de Rosemont, als afores de Philadelphia, on es va graduar el 1939, i després va treballar durant un breu temps com a redactora de les revistes Vogue i Harper's Bazar.[6][7]
El 1942 es va casar amb James Donovan, importador de cuir, i la parella va marxar a viure a Westport (Connecticut). El 1946 va néixer la seva primera filla i amb ella Marion Donovan es va haver d'enfrontar als bolquers rentables i les seves incomoditats.[6] Això va ser l'inici de la seva carrera com a inventora. Anys més tard va cursar de nou estudis universitaris i als quaranta-un any va obtenir un màster en arquitectura a la Universitat Yale.[7]
Els seus invents
modificaEl 1946 es va plantejar resoldre el problema que tenien les dones de rentar i escaldar els bolquers dels seus fills. En aquesta primera fase del seu invent va fabricar una coberta impermeable del bolquer, utilitzant la tela d'un paracaigudes; era un bolquer de tela de niló que no deixava passar l'orina a la roba, de manera que la criatura no mullava la seva roba ni la del bressol.[8][9]
Aquest invent el va estar utilitzant amb la seva pròpia filla fins que el 1949 va aconseguir presentar la sol·licitud per obtenir-ne la patent i començar a comercialitzar-los. Inicialment es venien en la tenda Saks de la Cinquena Avinguda. Aquests bolquers es deien «Boaters», i en va aconseguir la patent el 12 de juny de 1951.[10] La memòria de la patent començava així: «Aquest invent està relacionat amb unes millores noves i útils en embolcalls o fundes de bolquers. Abans, els bolquers i les seves fundes no eren a prova de fuites i per tant es necessitaven accessoris com ara fundes de matalàs, llençols i calcetes de goma, i altres articles semblants [...] Un objectiu d'aquesta invenció és superar aquests inconvenients mitjançant la funda o embolcall per a bolquers que es descriu més avall».[10][11] Van ser un èxit rotund i al cap de dos anys ja tenia ofertes que s'elevaven als dos milions de dòlars.[5][8][9]
Aquest èxit va fer que Marion Donovan decidís millorar el seu producte i va seguir investigant i innovant-hi, i tractant de trobar millors materials, que aïllessin més (per evitar que s'escapés l'orina) i al mateix temps més protectors de la pell dels bebès.[5][8] Un dels principals inconvenients per introduir aquestes millores era que, per fer-les, calia que el bolquer tingués diverses capes de cel·lulosa. Per aconseguir-ho, va demanar ajuda a les fàbriques papereres de l'època, però no va aconseguir que li fessin gaire cas, per la qual cosa van passar uns deu anys fins que una empresa, Procter & Gamble, es va interessar per l'invent. És així com Marion Donovan va contactar amb Víctor Mills, enginyer químic d'aquesta empresa, a qui va vendre la seva idea, i és així com desenvoluparia i comercialitzaria els bolquers d'un sol ús, els Pampers, tal com es coneixen avui dia.[5][12]
Els bolquers no van ser l'únic invent de Marion Donovan, sinó que en va fer bastants més, dels quals vint els va dur a terme entre 1949 i 1996 i són coneguts, com el fil dental, la goma elàstica que ajuda a tancar el vestit o la sabonera que escorre el sabó, tots ells destinats a fer més còmoda i fàcil la vida de les dones i en concret la de les mestresses de casa.[8][9]
Va morir a Nova York, el 4 de novembre de 1998, a l'edat de 81 anys.[8]
- ↑ «Marion Donovan» (en anglès). National Inventors Hall of Fame. [Consulta: 18 agost 2022].
- ↑ Robert Mcg Thomas Jr, « Marion Donovan, 81, Solver Of the Damp-Diaper Problem », The New York Times, 18 novembre 1998. ISSN = 0362-4331. [1] (en anglès) Consultat el 4 de febrer de 2016
- ↑ «Marion Donovan: Inventor of Disposable Diapers». Famous Women Inventors. [Consulta: 18 agost 2022].
- ↑ «Papers Illustrate Woman Inventor's Life and Work» (en anglès). Smithsonian Lemelson Center, 01-07-2000. [Consulta: 18 agost 2022].
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 Mujer hoy. 10 inventos imprescindibles creados por mujeres. Marion Donovan: los pañales desechables. [2] Arxivat 2016-03-15 a Wayback Machine. Consultat el 25 de març de 2016
- ↑ 6,0 6,1 6,2 MARION DONOVAN. [3] Arxivat 2016-04-05 a Wayback Machine. Consultat el 25 de març de 2016
- ↑ 7,0 7,1 «Marion O'brien Donovan Papers» (en anglès), 2000. Arxivat de l'original el 2016-03-07. [Consulta: 23 maig 2017].
- ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 Descubre la historia de Marion Donovan, la inventora de los pañales!. Publicat en 25 juliol, 2014 per lomasfarma. [4] Arxivat 2016-04-09 a Wayback Machine.. Consultat el 25 de març de 2016.
- ↑ 9,0 9,1 9,2 20Minutos. El origen de los pañales desechables. Alfred López. 6 de febrer de 2012. [5] Consultat 25 de març de 2016
- ↑ 10,0 10,1 «Diaper Wrap Patent No. 2,556,800» (en anglès). [Consulta: 23 maig 2017].[Enllaç no actiu]
- ↑ «Bolquers i calcetes d'usar i llençar: quin gran invent!», 17-06-2011. [Consulta: 23 maig 2017].
- ↑ Historia de los pañales desechables. Laura Rollan. Especialista en Reproducción Asistida. Publicat el 26 de juliol de 2013. [6] Consultat 25 de març de 2016