Obre el menú principal

Maties Palau Ferré

artista català

Maties Palau Ferré (Montblanc 24 d'agost de 1921 - 1 de gener de 2000) fou un pintor, escultor i ceramista català. La seva obra, d'estil cubista sintètic i colorista, es compon principalment d'olis i tintes xineses, a més de dibuixos amb cera, ceràmiques i escultures.

Infotaula de personaMaties Palau Ferré
Palauferre.jpg
Biografia
Naixement 24 agost 1921
Montblanc (Conca de Barberà)
Mort 1r gener 2000 (78 anys)
Montblanc (Conca de Barberà)
Nacionalitat Catalunya
Activitat
Ocupació Pintor, escultor i ceramista
Moviment Cubisme
Modifica les dades a Wikidata

BiografiaModifica

Nascut a Montblanc, Maties Palau Ferré té des de jove un interès especial per al dibuix. Així, als anys quaranta, estudia a l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona, on fa les primeres exposicions individuals i col·lectives. A la dècada dels cinquanta Palau Ferré, que sempre signarà amb els dos cognoms, formarà part de la generació artística dels Salons d’Octubre, tot participant en el setè, vuitè, novè i desè Salón de Octubre (1954-1957).

Després d’exposar a Madrid (Ateneo) i Londres (National Book), Palau Ferré rep diverses beques del govern francès per ampliar la seva formació a París, entre 1957 i 1961.[1] A la capital francesa, Palau Ferré viu a la Cité Internationale Universitaire de Paris i mostra els seus quadres en diverses exposicions (Grand Palais, Galeria Tedesco, Galeria Paul Cézanne, Salon de Nice, etc). Allà s’interessa per l’escultura de l’Europa de l’est a través de l’escultor hongarès ZBO Palau, a París, conegué Pablo Picasso, que el va fer deixeble seu. El 1963 torna definitivament a Catalunya i s’instal·la a Montblanc.

Als anys seixanta, Palau Ferré treballa amb nombrosos projectes arreu del territori: un Via Crucis ceràmic per a l’església del balneari de Vallfogona de Riucorb, una Sagrada Família per al noviciat de la Seu d’Urgell, unes pintures per a la capella de Can Coll a Lliça de Vall, etc. El 1970 torna de nou a Madrid on fa una gran exposició a la Biblioteca Nacional.

El 16 de maig de 1974, el Tribunal Suprem el condemna a pintar un nombre determinat de metres quadrats d'olis per poder rescindir un contracte que Palau Ferré havia segellat amb un marxant.

Després de complir la sentència, entre 1974 i 1985 va cremar totes les obres que creava com a mesura de protesta i fins al 1989 no va permetre que es fes cap exposició amb la seva obra. Durant aquells anys serien moltes les mostres de suport que Palau Ferré rebria del món acadèmic i cultural. Museus dels Estats Units li demanen d'exposar les cendres dels seus quadres.

A partir de 1989, Palau Ferré sempre va exposar en galeries no comercials i en museus, però no va tornar a pintar amb oli, sinó que va començar a utilitzar la tinta xinesa. Són d’aquells anys noranta les seves exposicions a la Caixa Barcelona de Tarragona, al Museu d’Història de Catalunya, al Centre d’Art Contemporani Can Sisteré, al pati gòtic del Consell Comarcal del Solsonès i al castell monestir de Sant Miquel d’Escornalbou, i també la gira americana que el portarà a fer exposicions a Washington i Pennsylvania.

La seva trajectòria vital el vincula a la defensa dels valors de la pau, la solidaritat i la llibertat. Amb aquest compromís amb la humanitat, Palau Ferré, farà nombroses donacions dels seus quadres per a projectes socials i culturals, com Amnistia Internacional, Mans Unides, Memorial per la Pau Vidal Llecha, etc. .

Obra artísticaModifica

 
Obres ceràmiques de Palau Ferré

La pintura de Palau Ferré es caracteritza per la seva singularitat cubista d'estil picassiana, molt influïda pels anys que l'artista va viure a París.

Apassionat del color, els seus quadres tenen traços expressionistes i fauvistes, on hi destaquen els vermells intensos i els verds.

Palau Ferré és pintor de paisatges primaverals, on plasma la seva mirada sobre Montblanc, amb el Pont Vell i les muralles medievals. També són molt característiques de la seva obra les figures femenines vitals, d’ulls ametllats, sovint acompanyades de flors, fruites i elements de la natura. En les seves obres també hi trobem natures estàtiques, temàtiques simbolistes, mitologia grecollatina i la cultura popular i tradicional.

Palau Ferré cultiva també l’escultura i la ceràmica.[2] Si les seves escultures de bronze es caracteritzen pels joc de buits i plens i la influència de les avantguardes escultòriques de l’Europa de l’est, la seva ceràmica és especialment esvelta, de formes creatives i amb decoració esmaltada.

Llegat Modifica

 
Museu d'Art Palau Ferré Montblanc

Després de morir l'1 de gener de 2000, l'Ajuntament de Montblanc el nomena fill predilecte de la vila i organitza una emotiva exposició d’homenatge a l’antic convent de Sant Francesc, amb obres de col·leccions particulars. Posteriorment, l'Ajuntament posa el nom de l'artista a un carrer de la vila ducal. També hi ha, a Montblanc, el Museu d'Art Palau Ferré, inaugurat el 2001.[3]

Els darrers anys, diverses exposicions i llibres han recordat la seva figura.

El 2011, coincidint amb el norantè aniversari del seu naixement, el Museu d’Art Modern de Tarragona (MAMT) organitza una exposició retrospectiva i el crític d'art Antonio Salcedo publica Palau Ferré i el seu paradís.

El 2013, té lloc una nova exposició a la Cité Internationale Universitaire de París (CIUP) per commemorar els 60 anys de l’estada de l’artista i la seva reneboda Rosa de les Neus Marco-Palau publica el llibre Palau Ferré retourne a Paris: un voyage par les avant-gardes .

El 2019, l'historiador Francesc Marco-Palau va publicar l'assaig biogràfic El pintor que cremava els seus quadres (editorial Gregal, 2019).[4]

ReferènciesModifica

  1. «París va servir a Palau Ferré per esvair-se d’un model artístic tradicional». Novaconca.cat, 05-04-2013. [Consulta: 10 abril 2016.].
  2. Marco Palau, Francesc «Més enllà de la pintura: la ceràmica de Palau Ferré». Butlletí Informatiu de ceràmica [Barcelona], núm 204, 2011, pàg. 11-19.
  3. AADD. Museus i Centres de Patrimoni Cultural a Catalunya. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2010, p. 83. ISBN 84-393-5437-1. 
  4. «Maties Palau, ‘El pintor que cremava els seus quadres’» (en es-es). [Consulta: 29 març 2019].

Enllaços externsModifica