Obre el menú principal

Miquel de Pinós i de Rocabertí, també anomenat Miquel Antoni d'Alentorn (Barcelona, 1667 - ?, 1713)[1] va ser un noble català, marquès d'Alentorn, germà de Josep Galceran de Pinós-Santcliment i Rocabertí, primer marquès de Santa María de Barberá.

Infotaula de personaMiquel de Pinós i de Rocabertí
Biografia
Naixement 1667
Barcelona
Mort 1713 (45/46 anys)
Barcelona
Activitat
Ocupació Militar
Modifica les dades a Wikidata

Miquel Antoni era fill de Josep Galceran de Pinós-Santcliment, senyor de Santa Maria de Barberà, castlà d'Arraona i membre del llinatge dels Pinós-Santcliment - branca de la família Pinós emparentat amb els Santcliment senyors de Badalona -, que era fill i hereu de Francesc Galceran de Pinós-Santcliment i de Corbera-Santcliment, i era nét de Bernat Galceran de Pinós-Santcliment i de Santcliment (mort el 1626), senyor de Santa Maria de Barberà, i de la seu muller, Elionor de Corbera-Santcliment. Bernat Galceran era fill de Jeroni de Pinós-Fenollet i Mai (mort vers el 1584), cavaller de Sant Jaume, dit també Jeroni de Pinós-Santcliment i Mai per una imposició a causa del seu matrimoni amb Maria Anna de Santcliment-Gualbes i de Santcliment, senyora de Badalona[a].

La seva mare era Maria de Rocabertí, senyora de la Torre Salbana, de Sant Boi de Llobregat, Baronesa de Rialb, Tagamanent, Vilafortuny, Graell i La Vansa. Miquel Antoni va ser senyor de Seró, Rialb i la Torre Salbana, senyoriu que heretà dels Alentorn per la línia materna.[1] Com el seu germà Josep Galceran de Pinós-Santcliment i Rocabertí intervingué en la política barcelonina de la darreria del segle XVII i també es passà al bàndol austriacista.[2] El 1704 preparà la conspiració austriacista i, l'any següent, el 1705 fou premiat pel rei arxiduc Carles III amb el títol de marquès d'Alentorn.[3] El 1706, quan Barcelona va ser assetjada per l'exèrcit borbònic de Felip d'Anjou, aconduí a la ciutat reforços des de Girona. Fins al 1707 ocupat el càrrec de coronel del regiment de la Diputació del General de Catalunya i més tard lluità al front de Lleida. No consta que s'exiliés després del 1714.[1]

NotesModifica

ReferènciesModifica