Mireia Ros

actriu, productora i directora de cinema catalana

Mireia Ros (Barcelona, 3 de desembre de 1956), de naixement Lídia Senties i Tamborero, és una actriu, productora i directora catalana de cinema, teatre i televisió.[1][2][3]

Infotaula de personaMireia Ros
Awarded IV Premis Gaudí (fragment).jpg
Mireia Ros (primera filera, segona per l'esquerra) a la recepció dels IV premis Gaudí, l'any 2012 Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(ca) Lídia Senties i Tamborero Modifica el valor a Wikidata
3 desembre 1956 Modifica el valor a Wikidata (65 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióactriu, directora de cinema Modifica el valor a Wikidata
Premis

IMDB: nm0740760 Modifica el valor a Wikidata

A finals dels anys 70 va ser una de les cares més visibles del període del destape espanyol en films com Alícia a l'Espanya de les meravelles, i posteriorment va aparèixer en pel·lícules com Putapela, Hay que zurrar a los pobres, Les mans buides o [REC]³ Gènesi. La seva figura, això no obstant, ha destacat sobretot des de mitjans dels 90 com a directora dels llargmetratges La Monyos (1997), El triunfo (2006); del telefilm El zoo d'en Pitus (2000) i del documental Barcelona, abans que el temps ho esborri (2010), guanyador d'un premi Gaudí l'any 2012.[4][5]

TrajectòriaModifica

Senties va iniciar la seva trajectòria cinematogràfica en pel·lícules eròtiques (cinema S) i reportatges fotogràfics de destape propis de la transició espanyola, en revistes com Interviú,[6][7] Fotogramas,[8] Lib,[2] etc.,[9][10] tot esdevenint una dels màxims exponents d'aquests gèneres.[5][11] Va ser en aquell moment quan va adoptar el nom de Mireia Ros (també Mireya Ros i Mireia Ross en algunes publicacions).[12][13] El seu debut es va produir a finals dels anys setanta amb films com l'eròtic homosexual Jill i el musical Una loca extravagancia sexy, ambdós dirigits el 1978 pel director Enrique Guevara.[14] Un any després va protagonitzar la pel·lícula d'èxit dirigida per Jordi Feliu Alícia a l'Espanya de les meravelles (1979), considerada el primer atac frontal del cinema espanyol contra el franquisme i obra de culte del gènere destape.[15][16]

A partir d'aquell moment la seva activitat interpretativa es va accentuar amb treballs a la pantalla gran com La larga noche de los bastones blancos, de Javier Elorrieta (1979), Sus años dorados, d'Emilio Martínez Lázaro (1980), o la Putapela, de Jordi Bayona —on va coincidir amb Ovidi Montllor.[17][18] Tanmateix, també va començar a aparèixer en sèries televisives com Gran Teatre (1981), Cosas de dos (1984) o Planeta Imaginari (1985).[17]

Entrada la dècada dels 90, Ros va diversificar encara més la seva participació en la indústria cinematògrafica i televisiva amb les seves primeres direccions. Prèviament havia debutat dirigint el curtmetratge Un adiós a Steve McQueen (1980). El seu primer llargmetratge, La Monyos (1996), va tenir el suport financer del modista Adolfo Domínguez i fou nominat als premis de millor directora novella del Festival Internacional de Chicago de 1997 i dels premis Goya de 1998.[19][20]

Durant aquest període també va fundar amb la productora Marta Figueras l'empresa Bailando con todos, iniciada el 1992 i amb la qual ha col·laborat en bona part dels seus projectes posteriors.[1] En col·laboració amb Televisió de Catalunya i la seva empresa va realitzar Junts (1999) i l'adaptació a la pantalla petita d'El zoo d'en Pitus (2000).[5]

Més endavant va participar com a actriu en diverses sèries televisives i en films com Sincopat (2002), Les mans buides (2003), Animales de compañía (2008, nominada a l'Espiga d'Or de la Setmana Internacional de Cinema de Valladolid de 2008) o [REC]³ Gènesis (2012).[4][21][22] També va dirigir, per altra banda, El triunfo (2006), Wendy (2009) i el documental en sèpia Barcelona, abans que el temps ho esborri (2011),[1] coproduït amb TV3 i guanyador del Gaudí a la millor pel·lícula documental de 2012.[23]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 «Mireia Ros». SomCinema, 06-10-2010. [Consulta: 5 febrer 2017].
  2. 2,0 2,1 «Un calcetín con el polvo del camino» (en castellà). Lib, Suplemento Marcha, abril 1980.
  3. «Mireia Ros». MCU Times. [Consulta: 25 octubre 2021].
  4. 4,0 4,1 «Filmografía de Mireia Ros» (en castellà). Sensacine. [Consulta: 5 febrer 2017].
  5. 5,0 5,1 5,2 Crusells, 2009, p. R.
  6. (en castellà) Interviú, núm. 49, 21-04-1977.
  7. (en castellà) Interviú, núm. 37, 16-07-1977.
  8. «Las Maravillas de Mireia Ros» (en castellà). Fotogramas, núm. 1495, 10-06-1977.
  9. (en castellà) Vale, núm. 19, 15-12-1977.
  10. (en castellà) Party, Extra núm. 1, juliol 1977.
  11. Rull, C «Cuando el cine se escribía con S» (en castellà). 20 minutos, 23-10-2008 [Consulta: 6 febrer 2017].
  12. «Mireya Ros: Año nuevo nombre nuevo» (en castellà). Papillón, número especial, gener 1977.
  13. «Inés de Vilallonga (1870)» (en castellà). Bazaar, núm. 23, 23-11-1978.
  14. «El último erotismo del cine español: «Jill»» (en castellà). Fotogramas, núm. 1505, 19-08-1977, pàg. 26-30.
  15. «'Alícia a l'Espanya de les meravelles' a la Filmoteca». Òmnium Cultural. [Consulta: 5 febrer 2017].
  16. «Mireia Ros» (en castellà). Hoy Cinema. ABC [Consulta: 5 febrer 2017]. Arxivat 6 de febrer 2017 a Wayback Machine.
  17. 17,0 17,1 «Mireia Ros» (en castellà). La Fila Cero. [Consulta: 5 febrer 2017].
  18. «Mireia Ros». cinemacatala.NET. [Consulta: 5 febrer 2017].
  19. Llompart, Salvador «La Moños vuelve a la rambla barcelonesa» (en castellà). La Vanguardia, 17-10-1995, pàg. 57.
  20. «La Moños, Premios Goya» (en castellà). Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas de España. [Consulta: 18 desembre 2016].
  21. «Mireia Ros». Catalan Films & TV. [Consulta: 24 febrer 2017].
  22. «Animales de compañía» (en castellà). Filmaffinity. [Consulta: 25 febrer 2017].
  23. «"Barcelona, abans que el temps ho esborri", a "Sala 33"». Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, 02-05-2016 [Consulta: 25 febrer 2017].

BibliografiaModifica