Santa Maria de Valldonzella

(S'ha redirigit des de: Monestir de Valldonzella)

Santa Maria de Valldonzella és un monestir femení cistercenc situat actualment a Barcelona, a Sant Gervasi de Cassoles, prop de l'indret on hi hagué l'antiga residència reial de Bellesguard i actual torre Bellesguard. A través dels segles, per diversos motius, la comunitat ha estat itinerant, havent-se hagut de traslladar en quatre ocasions sempre a la vora de Barcelona. L'actual monestir, situat al carrer del Cister, és obra de l'arquitecte Bernardí Martorell i Puig, en estil modernista neogòtic. És una obra protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.

Infotaula d'edifici
Convent de Valldonzella
Imatge
Dades
TipusMonestir femení i monestir cistercencs Modifica el valor a Wikidata
ArquitecteBernardí Martorell i Puig
Construcció1910-22
Característiques
Estil arquitectònicEclecticisme
Ubicació geogràfica
Entitat territorial administrativaBarcelona Modifica el valor a Wikidata
LocalitzacióC. Cister, 39-45 - pl. Calvó, 3 - c. Claravall, 1-3 - c. Jesús i Maria, 18-30 - c. Vista Bella, 16-20
 41° 24′ 44″ N, 2° 07′ 50″ E / 41.412207°N,2.130628°E / 41.412207; 2.130628Coord.: 41° 24′ 44″ N, 2° 07′ 50″ E / 41.412207°N,2.130628°E / 41.412207; 2.130628
BCIL
IdentificadorIPAC: 40346
Activitat
Diòcesiarquebisbat de Barcelona Modifica el valor a Wikidata

DescripcióModifica

L'església és planta de creu llatina, d'una sola nau de deu metres de llum i quaranta cinc metres de longitud, coberta amb voltes ogivals nervades quadripartites de cinc trams i amb un transsepte de dos trams. El presbiteri és de planta heptagonal, amb una girola entorn de l'altar major proveït d'un baldaquí que es destruí al juliol de 1936. L'interior recorda a l'arquitectura gòtica flamenca, però està proveït de diferents elements que et traslladen a l'arquitectura ecléctica del principi del segle XX: utilitza els arcs parabòlics i materials com el totxto i la pedra artificial, especialment a la girola. Els murs de l'església s'obren uns magnífics finestrals decorats amb vitralls, també recordant a l'arquitectura medieval.[1]

El claustre és de més de 30 metre en quadre, proveït d'unes arcades que combinen el totxo vist per les columnes amb pedra artificial a la base i capitells i arcs, també de totxo, a plec de llibre i perfil escarser.[1]

Alguns elements de l'antic monestir es van reaprofitar per l'obra nova, com alguns capitells i les rajoles valencianes per a la Sala Capitular.[1]

HistòriaModifica

 
L'entrada
 
Reforços ornamentals dels arcs del creuer

Possiblement el 1175 ja hi havia una petita comunitat femenina que va rebre en donació el monestir de Sant Cugat i que l'any 1226 fou cedida pel bisbe de Barcelona Berenguer II de Palou a l'orde del Cister, depenent de Santes Creus.

Els monestirs cistercencs de Santa Maria de Valldaura i de Santa Maria de Valldonzella, tenen un inici i història semblant. Ambdós s'incorporen a l'Orde del Cister vers el 1237. Tenen el mateix tipus d'espai i entorn: una petita església romànica i una masia a tocar, situades en una petita vall estreta rodejada de bosc, amb riera i font i allunyada d'altres hàbitats.

L'ermita de Santa Margarida, origen del monestir de Valldonzella, és una petita església romànica exactament igual a la de Valldaura i al costat d'una masia, situada en una vall boscosa de la serra de Collserola, coneguda encara com a Torre de Santa Margarida. Pertanyia i pertany a la parròquia de Santa Creu d'Olorda, depenent del bisbat de Barcelona, on molt a prop, el bisbe Berenguer de Palou que va cedir el terreny per la casa l'ermita de Valldonzella, tenia i encara existeix la torre coneguda com la Torre del Bisbe juntament amb una altra masia, en el límit dels termes de Sant Feliu de Llobregat i Sant Just Desvern.[2]

Però no és fins al 4 de novembre de 1237 quan hom té constància de la fundació del monestir cistercenc. Entre les dues dates esmentades hi ha notícies de la incorporació de diverses dones a la comunitat, de la qual no s'especifica la regla que seguia. La primera comunitat era formada per Berenguera de Cervera amb 11 monges.[3]

Amb motiu de la inseguretat del lloc de Valldonzella, el 1263, la comunitat va obtenir el permís de Jaume el Conqueridor per a traslladar-se a Barcelona, extramurs, al lloc anomenat la Creu Coberta, fet que es va produir efectivament el 1269. El trasllat es feia per creure que el monestir estava en lloc solitari, perillós i agrest. La comunitat, o una part, degué oposar-s'hi, com sembla demostrar-ho la llegenda de l'oposició de la imatge de la Verge al nou lloc.[2]

Aquest monestir va tenir molta importància en els anys següents i la seva comunitat era molt extensa i nodrida per les filles de les famílies de la noblesa ciutadana. Fou molt afavorit pel mateix Jaume I i els seus successors i pels bisbes de Barcelona, que hi uniren la parròquia de Sant Esteve de Parets (1291) i de Santa Creu d'Olorda (1416). L'any 1308 comptava amb 35 membres.[4] Com a prova del seu prestigi en aquells temps, el 1395 hi tindrà residència el rei Joan el Caçador, i el 1410 hi emmalaltí i morí Martí l'Humà, i, pocs anys després, la seva vídua Margarida de Prades s'hi retirà. També va ser utilitzat com a Residència en les seves estades a Barcelona pel rei Ferran el Catòlic i la seva dona [[Joana Enríquez|Joana Enríquez]],[5] atès que estava situat a la carretera entre Barcelona i Sants, i per tant en direcció a València i Saragossa, convertint-se el Portal de Sant Antoni en la porta d'entrada dels reis a la ciutat.

La reforma del concili de Trento afectà molt la vida del monestir, insistí en la clausura i prohibí d'entrar-hi més novícies, fins que la prohibició fou atenuada per Roma el 1599 gràcies a la intervenció de Felip III de Castella.

 
El claustre

Durant la guerra dels Segadors (1640-1652), les monges abandonaren el monestir i es traslladaren dins la ciutat. En el darrer any de la guerra, amb motiu del setge de Barcelona, el monestir quedà destruït completament. El 1660 la comunitat passà a viure a Santa Maria de Natzaret, priorat depenent de Santa Maria de Poblet, situat al carrer que més tard rebé el nom de Valldonzella.

El 1814 les monges es van haver de refugiar a Mataró mentre l'edifici conventual era destruït en part i refet el 1826. El 1835 van haver d'abandonar novament el monestir a causa de la llei de desamortització que obligava als ordes religiosos abandonar les seves pertinences. L'any 1847, les poques monges supervivents de l'exclaustració tornaren a reunir-se residint-hi fins al 1909, quan els fets de la Setmana Tràgica les obligà a refugiar-se a la Torre dels Pardals (Horta-Guinardó), finca propietat de la família Valls i Martí. Com molts d'altres edificis religiosos, el convent fou destruït pel foc.

Finalment, el 1912 es traslladaren a un monestir de nova planta obra de l'arquitecte Bernardí Martorell, amb la intervenció del contractista Josep Bayó. El 19 d'octubre de 1911 van comprar al monestir de Sant Cugat un valuós cadiratge del segle xv que encara es conserva en bon estat. L'església, acabada i consagrada l'any 1922 fou dedicada a l'Assumpció.

El 2013 la comunitat era formada per 9 monges,[6] que seguint les regles ora et labora, ofereixen un servei d'hostatgeria[7] i realitzen treballs d'enquadernació.

Entre les abadesses rellevants hi ha Berenguera de Cervera (1237-49), Guillema de Sarrià (dades incertes), Sibil·la Desllor (1278-95), Rocabertí Icart (1339-47?), Constança de Cabrera (1403-33), Violant d'Esplugues (1433), Angelina Desplà (1438-68), Violant Sunyal (1468-72), Francesca Sarriera (1473-74), Francesca Joana de Casanova (1476), Caterina Boyl (1478-1503)[4] i Esperança Roca i Roca (1900-1924).

ReferènciesModifica

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 «Convent de Valldonzella». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 12 desembre 2017].
  2. ↑ 2,0 2,1 Obiols Bou, Montserrat. El Monacat femení en la Catalunya medieval: Santa Maria de Valldaura (1241-1399) (Tesi) (en català). Universitat de Barcelona. Departament de Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica, 15/09/2005. ISBN 8468988251. 
  3. ↑ «monestir de Velldonzella». Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 21 maig 2014].
  4. ↑ 4,0 4,1 «Monastic Matrix». Arxivat de l'original el 2011-11-30. [Consulta: 13 gener 2008].
  5. ↑ Rovira i Virgili, 1931, p. 497.
  6. ↑ «Salutació». Pàgina web del monestir. Monestir de Santa Maria de Valldonzella. [Consulta: 9 juny 2013].
  7. ↑ «Hostatgeria». Pàgina web del monestir. Monestir de Santa Maria de Valldonzella. [Consulta: 9 juny 2013].

BibliografiaModifica

  • ALBACETE i GASCÓN, Antoni; GÜELL i BARÓ, Margarida (2013). El Reial Monestir de Santa Maria de Valldonzella de Barcelona (1147–1922). Història i art en un centre d'espiritualitat cistercenca. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. p. 399. ISBN 978-84-9883-569-4.
  • ALBACETE i GASCÓN, Antoni; GÜELL i BARÓ, Margarida (2014). «Santa Maria de Valldonzella: un monestir sense memòria pròpia. Les destruccions de l'arxiu i les noves troballes documentals necessàries per conèixer la història de la comunitat». Paratge 27: 45-58. Consultat el 12/04/2020.
  • BASSEGODA i NONELL, Joan (2003). «L'arquitecte Bernardí Martorell i Puig (1877-1937)». Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi 17: 31-55.
  • MADURELL i MARIMON, Josep Maria (1976). «Miscel·lània de notes històriques del Monestir de Valldonzella». Germandat de Valldonzella. Col·lecció Estudis cistercencs (12).
  • Mas, Josep «Notes històriques del Monestir de Santa Maria de Valldonzella de Barcelona». Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona [Barcelona], vol. 1, núm. 6, 1902, p. 303-308.
  • PIQUER i JOVER, Joan-Josep (1968). «Restauració de la vida comunitària íntegra al cenobi de Valldonzella : una lliçó d'història i d'espiritualitat». Germandat de Valldonzella. Col·lecció Estudis cistercencs (4).
  • Pladevall, Antoni; Català Roca, Francesc. Els Monestirs Catalans. Barcelona: Destino, 1968. 
  • ROGERS, Laura (1935). Biografía de la Rda Madre Mª de la Esperanza Roca y Roca : abadesa del monasterio de Sta Maria de Valldonzella y compendio histórico de este monasterio, por una religiosa del mismo; corregida y revisada por el R.P. Jaime Pons, S. J. Casulleras.
  • Rovira i Virgili, Antoni. Història Nacional de Catalunya. vol.VI. Barcelona: Ed. Pàtria, 1931. 

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Santa Maria de Valldonzella
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Santa_Maria_de_Valldonzella&oldid=26895179»