Nínox rialler

espècie extinta d'au estrigiforme de la família Strigidae

El nínox rialler (Sceloglaux albifacies)[1] és una espècie extinta d'au estrigiforme de la família Strigidae, i l'única representant del gènere Sceloglaux. Endèmica de Nova Zelanda. Es va extingir a principis del segle xx. Alguns espècimens van ser enviats al Museu Britànic on es va publicar una descripció científica l'any 1845. En maorí s'anomena Whēkau .

Infotaula d'ésser viuNínox rialler
Sceloglaux albifacies Modifica el valor a Wikidata
Sceloglaux albifacies albifacies.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Estat de conservació
Status iucn3.1 EX-ca.svg
Extint
UICN22689496 Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseAves
OrdreStrigiformes
FamíliaStrigidae
GènereSceloglaux
EspècieSceloglaux albifacies Modifica el valor a Wikidata
Kaup, 1848

DescripcióModifica

Mesurava uns 38 cm i pesava 600 g. El seu plomatge era de color marró groguenc amb ratlles de color marró fosc. Tenia bandes blanques en les escàpules i ocasionalment en la part posterior del coll. Les ales i la cua tenien ratlles de color marró clar. Potes llargues, cobertes de plomes i de color groguenc vermellós. El disc facial era blanc per darrere i sota els ulls, descoloració grisa amb ratlles de color vermell fosc-marró cap al centre.

Realitzava reclams molt sonors, sobretot durant les nits, compostos d'una sèrie de xiscles, que repetia sovint; i d'una mena de lladruc. El seu reclam li va conferir el nom comú, tant en català com en altres llengües (Laughing Owl, en anglès), perquè semblava que reia.[2]

Distribució i hàbitatModifica

Era endèmica de Nova Zelanda, la subespècie albifacies es distribuïa per l'illa del Sud i l'illa Stewart (encara que també s'han trobat registres fòssils d'aquesta espècie a les illes Chatham); i la subespècie rufifacies a l'illa del Nord.

Habitava en diversos àmbits: boscos, matolls, zones obertes; però en zones escarpades i rocoses per poder-se refugiar i niar.

ComportamentModifica

S'alimentava sobretot d'aus, dragons, ratpenats i rosegadors; encara que també menjava insectes (escarabats i cucs).

Niaven en afloraments rocosos, en forats profunds, secs, i estrets. Ponien dos ous, que mesuraven uns 48x40 mm.

ExtincióModifica

Les raons de la seva extinció no són clares, possiblement va ser la modificació dels seus hàbitats i la introducció de mamífers que la depredaven i depredaven sobre les seves preses (sobretot per la disminució de les poblacions de rata de la Polinèsia). També la introducció de malalties aviàries, i la recol·lecció d'exemplars per als museus van poder contribuir a la seva extinció.[2]

Era una espècie abundant quan els europeus van arribar l'any 1804. Però cada vegada menys freqüent cap a la dècada del 1840, i el seu declivi va ser molt ràpid. L'últim espècimen de la subespècie de l'Illa Nord (rufifàcies) va ser confirmat l'any 1889, malgrat va haver-hi albiraments no confirmats fins a la dècada de 1930.

La subespècie de l'Illa del Sud va resistir més, l'últim albirament confirmat es va produir l'any 1914 a South Canterbury, tot i que hi va haver notícies d'albiraments fins a la dècada de 1960.

ReferènciesModifica

  1. nínox rialler (Sceloglaux albifacies), p. TERMCAT. 
  2. 2,0 2,1 Heather,B. i Robertson, H.. The Field Guide to the Birds of New Zealand. Penguin Books, 2005. ISBN 978-0-14-302040-0.