Viquipèdia

Naturalisme (filosofia)

corrent filosòfica

El terme naturalisme, del llatí naturalis, el que està d'acord i es deriva de la naturalesa (natura). En filosofia, el naturalisme és la idea que només les lleis i les forces naturals (a diferència de les sobrenaturals o espirituals) operen a l'univers.[1] Els adherents al naturalisme afirmen que les lleis naturals són les úniques regles que regeixen l'estructura i el comportament del món natural i que l'univers canviant és en totes les etapes producte d'aquestes lleis.

S'usa sovint per designar realitats diverses, dues de les quals, especialment, han quallat al llarg de la història en dos moviments que s'han designat a si mateixos amb la paraula naturalisme: en primer lloc, totes aquelles concepcions filosòfiques, de molt divers contingut, que tenen com a característica unificadora considerar la natura, quant a totalitat de realitats físiques existents, com el principi únic i absolut de la realitat; és aquest un naturalisme filosòfic, en segon lloc, un moviment estètic, representat sobretot en literatura, que s'ocupa, com a objecte de representació artística, exclusivament de les produccions de la naturalesa, és aquest un naturalisme literarioartístic.

HistòriaModifica

Filosofia antiga i medievalModifica

El naturalisme és sobretot un fenomen occidental, però existeix des de fa temps una idea equivalent als països orientals. El naturalisme va ser el fonament de dues de cada sis escoles ortodoxes i una escola heterodoxa de l'hinduisme.[2][3] Samkhya, una de les escoles més antigues de filosofia índia, posa la natura (Pràcrit) com la causa principal de l'univers, sense suposar l'existència d'un Déu en forma de persona o Ixvarà. Les escoles Carvaka, Nyaya, Vaiixesika van aparèixer als segles VII, VI i II aC, respectivament.[4] De la mateixa manera, encara que sense nom i mai articulada en un sistema coherent, una tradició dins de la filosofia confuciana va adoptar una forma de naturalisme que data del Wang Chong al segle I, si no abans, però va sorgir independentment i va tenir poca influència en el desenvolupament del naturalisme modern.

El naturalisme metafísic occidental es va originar a partir de la filosofia grega antiga. Els primers filòsofs presocràtics, especialment els milesians (Tales, Anaximandre i Anaxímenes) i els atomistes (Leucip i Demòcrit), van ser etiquetats pels seus companys i successors com "els physikoi" (del grec φυσικός o physikos, que significa "filòsof natural", que prové de la paraula φύσις o physis, que significa "natura") perquè van investigar les causes naturals, excloent sovint qualsevol paper dels déus en la creació o funcionament del món. Això va acabar donant lloc a sistemes completament desenvolupats com l'epicurisme, que intentava explicar tot allò que existeix com a producte de la caiguda d'àtoms i que esdesvien en un buit.[5]

Aristòtil va examinar el pensament dels seus predecessors:[6]

El món de les formes eternes i immutables de Plató, imperfectament representat en la matèria per un artesà diví, contrasta fortament amb els diversos mecanismes de cosmovisió, dels quals l'atomisme era, almenys al segle IV, el més destacat [...] Aquest debat havia de persistir a tot el món antic. El mecanisme atomista va rebre un tret al braç d'Epicur... mentre que els estoics van adoptar una teologia divina ... L'elecció sembla senzilla: o mostrar com un món estructurat i regular podria sorgir de processos no dirigits o injectar intel·ligència al sistema. Així va ser com Aristòtil ... quan encara era un jove acòlit de Plató, veia les coses. Ciceró ... conserva la pròpia imatge de la cova d'Aristòtil: si els troglodites es portessin sobtadament al món superior, immediatament suposarien que s'havia ordenat de manera intel·ligent. Però Aristòtil va créixer abandonant aquesta visió; tot i que creu en els éssers divins, el primer motor no és la causa eficient de l'acció a l'Univers i no juga cap part en la seva construcció o ordenació ... Però, tot i que rebutja a les deïtats artificials, Aristòtil no recorre a un mecanisme de forces aleatòries. En el seu lloc, busca trobar un camí entre les dues posicions, una que es basi en gran manera en la noció de Natura, o la phusis.[7]

Amb l'ascens i el domini del cristianisme a Occident i la posterior difusió de l'islam, el naturalisme metafísic va ser gradualment abandonat pels intel·lectuals. Per tant, hi ha poques evidències en la filosofia medieval. La reintroducció de l'epistemologia empírica d'Aristòtil, així com dels tractats prèviament perduts dels filòsofs naturals grecoromans, que van començar els escolàstics medievals sense resultar en un augment notable del compromís amb el naturalisme.

Filosofia modernaModifica

No va ser fins a l'era moderna de la filosofia i del Segle de la Il·lustració que naturalistes com Benedict Spinoza (que van proposar una teoria del paral·lelisme psicofísic), David Hume.[8] i els defensors del materialisme francès (sobretot Denis Diderot, Julien La Mettrie i el baró d'Holbach) van començar a sorgir de nou als segles XVII i XVIII. En aquest període, alguns naturalistes metafísics es van adherir a una doctrina diferent, el materialisme, que es va convertir en la categoria dominant del naturalisme metafísic àmpliament defensat fins a finals del segle XIX.

Immanuel Kant va rebutjar posicions materialistes (reduccionistes) en la metafísica,[9] però no li era hostil al naturalisme. Es considera que la seva filosofia transcendental és una forma de naturalisme liberal.[10]

A la filosofia moderna tardana, Naturphilosophie, una forma de filosofia natural, va ser desenvolupada per Friedrich Wilhelm Joseph von Schelling i Georg Wilhelm Friedrich Hegel[11] com a intent de comprendre la natura completa i esbossar la seva estructura teòrica general.

Una versió del naturalisme que va sorgir després de Hegel va ser el materialisme antropològic de Ludwig Feuerbach,[12] que va influir en el materialisme històric de Karl Marx i Friedrich Engels, la filosofia de la naturalesa "dialèctica materialista" d'Engels (Dialèctica de la natura) i el materialisme dialèctic del seu seguidor Gueorgui Plekhànov.[cal citació]

Una altra escola notable de filosofia moderna tardana que defensava el naturalisme va ser el materialisme alemany: els membres van incloure a Ludwig Büchner, Jacob Moleschott i Carl Vogt.[13][14]

FilosofiaModifica

Segons Steven Schafersman, el naturalisme és una filosofia que ho sosté:

  • "La natura engloba tot allò que existeix al llarg de l'espai i el temps;
  • La natura (l'Univers o cosmos) consisteix només en elements naturals, és a dir, en substància física espaciotemporal — massa-energia. Les substàncies no físiques o quasi físiques, com ara la informació, les idees, els valors, la lògica, les matemàtiques, l'intel·lecte i altres fenòmens emergents, ja siguin supervisades sobre el físic o no es poden reduir a un concepte físic;
  • La natura opera segons les lleis de la física i, en principi, pot ser explicada i entesa per la ciència i la filosofia;
  • Allò sobrenatural no existeix, és a dir, només la naturalesa és real. El naturalisme és, per tant, una filosofia metafísica oposada principalment al sobrenaturalisme ".

O, com va dir succintament Carl Sagan: "El Cosmos és tot el que és, va ser o serà".

A més, Arthur Coleman Danto afirma que el naturalisme, en l'ús recent de la paraula, és una espècie de monisme filosòfic segons el qual tot el que existeix o passa és natural en el sentit de ser susceptible d'explicació mitjançant mètodes que, tot i que poden ser explicats per les ciències naturals, són un continu de domini en domini d'objectes i esdeveniments. Per tant, el naturalisme es defineix com un repudi de la visió que existeix o podria existir qualsevol entitat que, en principi, es troba fora de l'abast de l'explicació científica.[15]

Arthur Newell Strahler afirma que "la visió naturalista és que l'univers particular que observem va existir i ha funcionat durant tot el temps i arreu sense l'impuls ni la guia de cap agència sobrenatural".[16] "La gran majoria dels filòsofs contemporanis insten que aquesta realitat sigui esgotada per la naturalesa, sense contenir res "sobrenatural", i que el mètode científic s'hagi d'utilitzar per investigar totes les àrees de la realitat, inclòs "l'esperit humà". "Els filòsofs consideren àmpliament el naturalisme com un terme "positiu" i "pocs filòsofs actius en l'actualitat estan contents d'anunciar-se com a" no naturalistes". "Els filòsofs relacionats amb la religió tendeixen a ser menys entusiastes amb el naturalisme".[17]

Alvin Plantinga va afirmar que "se suposa que el naturalisme no és una religió. Tanmateix, en un aspecte molt important, s’assembla a la religió en exercir la funció cognitiva d'una religió. Hi ha un conjunt de preguntes humanes profundes a les quals una religió sol donar resposta. De la mateixa manera, el naturalisme dóna un conjunt de respostes a aquestes preguntes ".[18]

ReferènciesModifica

  1. ↑ «Home : Oxford English Dictionary» (en anglès). [Consulta: 18 juliol 2021].
  2. ↑ Chatterjee, Amita «Naturalism in Classical Indian Philosophy». , 05-03-2012.
  3. ↑ Riepe, Dale. Naturalistic Tradition in Indian Thought, Motilal Banarsidass, 1996, p. 227–246. ISBN 978-8120812932. 
  4. ↑ Leaman, Oliver. Key Concepts in Eastern Philosophy. Routledge, 1999, p. 269. ISBN 978-0415173629. 
  5. ↑ «UNIVERSITY OF CALIFORNIA PRESS». Mankind, 13, 3, 10-05-2010, pàg. 293–293. DOI: 10.1111/j.1835-9310.1982.tb01239.x. ISSN: 0025-2328.
  6. ↑ Aristotle. Physics. Oxford University Press, 1970. ISBN 978-0-19-872026-3. 
  7. ↑ Hankinson, R. J.. Cause and Explanation in Ancient Greek Thought (en anglès). Clarendon Press, 2001-12-13. ISBN 978-0-19-924656-4. 
  8. ↑ Morris, William Edward; Brown, Charlotte R. David Hume. Spring 2021. Metaphysics Research Lab, Stanford University, 2021. 
  9. ↑ Rohlf, Michael. Immanuel Kant. Fall 2020. Metaphysics Research Lab, Stanford University, 2020. 
  10. ↑ Hanna, Robert. Kant, Science, and Human Nature. Oxford University Press, 2006-10-01. ISBN 978-0-19-928554-9. 
  11. ↑ Beiser, Frederick C. German Idealism. Harvard University Press, 2009-06-30. ISBN 978-0-674-02070-2. 
  12. ↑ CATON, STEVEN C. «[http://dx.doi.org/10.1525/ae.1991.18.2.02a00140 Social Action and Human Nature. AXEL HONNETH and HANS JOAS (translated by Raymond Meyer)]». American Ethnologist, 18, 2, 1991-05, pàg. 374–375. DOI: 10.1525/ae.1991.18.2.02a00140. ISSN: 0094-0496.
  13. ↑ Chadwick, Owen. The Secularization of the European Mind in the Nineteenth Century. Cambridge University Press, 1990-09-13. ISBN 978-0-521-39829-9. 
  14. ↑ STAINBROOK, EDWARD «Psychosomatic Medicine in the Nineteenth Century». Psychosomatic Medicine, 14, 3, 1952-05, pàg. 211–227. DOI: 10.1097/00006842-195205000-00007. ISSN: 0033-3174.
  15. ↑ Stone, Jerome A. Religious Naturalism Today: The Rebirth of a Forgotten Alternative (en anglès). SUNY Press, 2008-12-18. ISBN 978-0-7914-7791-5. 
  16. ↑ Strahler, Arthur Newell. Understanding science : an introduction to concepts and issues. Buffalo, N.Y. : Prometheus Books, 1992. ISBN 978-0-87975-724-3. 
  17. ↑ Papineau, David. «Naturalism» (en anglès). [Consulta: 18 juliol 2021].
  18. ↑ «Evolution, Shibboleths, and Philosophers». [Consulta: 18 juliol 2021].

BibliografiaModifica

  • A. CRESSON, Les bases de la philosophie naturaliste, París 1906;
  • J. DEWEY, La experiencia y la naturaleza, México 1948;
  • J. B. PRATT, Naturalism, New Haven 1939;
  • C. BOUCHAT, Histoire du naturalisme francais, París 1949.
  • A.AMAYA "Historia de naturalismo colineño
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Naturalisme_(filosofia)&oldid=30996909»