Nicola Fago
Francesco Nicola Fago (Tàrent, 26 de febrer de 1677 – Nàpols, 18 de febrer de 1745) fou un compositor italià.
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 26 febrer 1677 Tàrent (Itàlia) |
| Mort | 18 febrer 1745 (67 anys) Nàpols (Itàlia) |
| Altres noms | Tarantino |
| Activitat | |
| Ocupació | compositor |
| Gènere | Òpera |
| Moviment | Música barroca |
| Professors | Francesco Provenzale i Alessandro Scarlatti |
| Alumnes | Lorenzo Fago, Leonardo Leo, Niccolò Jommelli, Pasquale Cafaro, Giacomo Tritto i Francesco Feo |
   
| |
Els seus pares foren Cataldo i Giustina Tursi. Començà els estudis musicals en la seva ciutat nadiua. Fou deixeble d'Alessandro Scarlatti al Conservatori dei Poveri, i després de Francesco Provenzale al dei Turchini, on suplí al seu mestre i més tard el succeí. Entre els seus millors deixebles, cal mencionar a Leonardo Leo, Nicola Sala, Antonio Duni, Niccolò Jommelli, Giuseppe Farinelli, Giuseppe de Majo, Carmine Giordano i Francesco Feo.
Va compondre diverses òperes, entre elles, Eustachio, però on més es distingí fou en la música religiosa. Posseïa un estil elegant i pur però mancat d'originalitat.
El 23 de novembre de 1701 es casà amb Katrerine Grimaldi germana de la famosa soprano Esperança Grimaldi. D'aquest matrimoni en naixeren 11 fills; Lorenzo (1704), Francesco (1705), Christofer (1707) Teresa (1708), Gennaro (1709), Caterina (1710), Federico (1712), Giuseppe (1714), Domenico (1718), Carlo (1719), i Xavier (¿). 5 d'ells moriren molt infants. D'onze fills només un Lorenzo, seguí els passos del pare, també va ser compositor i professor en el Conservatori de la Pietà dei Turchini, on Francesco tingué molts alumnes, entre ells el napolità Francesco Feo.[1]
El 1709, Francesco fou elegit mestre de capella del Tesoro de San Gennaro on va romandre fins al 1731. Des de 1736 va ser mestre de capella de San Giacomo de Spagnuoli. A banda de l'oratori Faraone sommerso, és autor d'alguns Credos, a 4 i 5 veus; tres Magnificats, de 5 a 10 veus; un Stabat Mater, a 4; un Te Deum, a 10; tres Misses, a veus diferents; motets, lletanies, responsos.,etc.
Referències
modifica- Enciclopèdia Espasa Volum núm. 23, pàg. 82. (ISBN 84-239-4523-5)
- ↑ Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. II, pàgs. 418. (ISBN 84-7291-226-4)