Nom propi

nom que es refereix principalment a una única identitat o instància

Els noms propis són paraules que es fan servir per identificar una cosa particular: persones, animals, lloc o altres objectes.[1] Es diferència dels noms comuns que anomenen tots els objectes de la mateixa classe o espècie.[2] Es considera que els noms no volen dir gaire en si mateixos[3] i es poden aplicar-se a molts individus, no solen ser únics. L'onomàstica és la branca de la lingüística que estudia els noms propis. Indiquen un individu particular, amb poc o gaire informació sobre les seves característiques.

La mateixa paraula pot ser un nom comú (exemple: lleó) o un nom propi: Lleó, signe del zodiac. En català, els noms propis solen tenir majúscula inicial.[4] La majoria no tenen forma de plural i l'article serveix per indicar-ne el nombre.[5] També hi ha noms propis que poden esdevenir noms comuns, com ara jersei que en un passat llunyà provenia de l'illa de Jersey, i en l'operació perd la majúscula i pot obtenir una marca de plural.[6] Els noms propis de persones no és tradueixen, excepte personatges històrics, bíblics, mitològics i de ficció, noms de reis, dinasties, papes i sants.[7]

El nom propi no és únic. Al nom s'afegeix per exemple el cognom. Aleshores, si fa menester, quan al context no palesa de què o de qui es tracta se'ls distingeix per mitjà d'altres elements. Quan aquest complement esdevé fixe, rep la majúscula: Pieter Brueghel el Vell. En toponímia són freqüents els epítets geogràfics «Santa Coloma» pot rebre «d'Andorra», «de Cervelló», «de Farners», «de Gramenet» o «de Queralt». En bases de dades i informàtica hi ha moltes aplicacions que fan servir identificadors realment únics: número de sèrie, número d'identificació fiscal, número VIAF

En el cas dels malnoms, el nom propi refereix a alguna característica d'un individu. Pot esdevenir un nom propi perquè s'aplica de forma molt preferent a l'esmentat individu: el «Xarraire», el «Capgròs» no són qualsevol persona que xerra molt o que té el cap gros, respectivament, sinó algú que se l'anomena habitualment amb aquest malnom. Fins i tot, pot passar que el malnom tingui un origen irònic i que el «Xarraire» sigui una persona molt eixuta, molt poc parladora.

Classificació dels noms propisModifica

  • persones o antropònims
  • entitats geogràfiques, siguin rius (hidrònims), regions (corònims), muntanyes (orònims) o llocs en general, especialment poblacions (topònims),
  • obres artístiques,
  • noms que volen destacar el caràcter únic de l'entitat (per exemple Déu, enfront dels déus; Terra, enfront de la terra o el sòl).

ReferènciesModifica

  1. «Noms propis». Aula de català. [Consulta: 28 agost 2022].
  2. «nom propi». Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia, s.d. [Consulta: 28 agost 2022].
  3. «Optimot. Consultes lingüístiques - Llengua catalana». [Consulta: 28 agost 2022].
  4. «9. Les majúscules i les minúscules». Gramàtica. Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL). [Consulta: 28 agost 2022].
  5. «Noms i adjectius». Libre d'estil d'Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia, s.d. [Consulta: 28 agost 2022].
  6. Brotons i Segarra, Ròmul. Paraules amb nom propi : l'origen de 260 mots derivats de noms de persones, pobles, personatges i indrets. Barcelona: Albertí Editor, 2020. ISBN 978-84-7246-174-1. 
  7. «Els noms de persona». Recursos de redacció. Servei de Llengües i Terminologia de la Universitat Politècnica de Catalunya. [Consulta: 28 agost 2022].
A Viquillibres hi ha llibres de contingut lliure i altres textos relatius a Nom propi.