Nombre imaginari

nombre complex amb part real igual a zero

Un nombre imaginari és un nombre que elevat al quadrat resulta un nombre real més petit o igual que zero.[1] Els nombres imaginaris van ser definits l'any 1572 per Rafael Bombelli.[2][3] Inicialment, molts matemàtics eren reticents a considerar-los com a nombres, entre ells René Descartes, que va encunyar el terme amb propòsit despectiu.[4]

Tots els nombres imaginaris poden ser expressats com a bi, en què b és un nombre real, i representem com a i la unitat imaginària, definida de forma que = -1. Com que qualsevol nombre negatiu -n es pot expressar com a -1·n, resulta que de manera que:.[5]

Amb el conjunt de nombres imaginaris es pot estendre el conjunt dels reals fins al conjunt dels nombres complexos. Tenint-ho en compte, podem definir també els nombres imaginaris com aquells complexos de forma a+bi que tenen com a part real a=0.

Els nombres imaginaris juguen un paper fonamental en diverses disciplines matemàtiques com l'anàlisi complexa o l'àlgebra, així com en diferents branques de la física, com ara l'electrònica o la mecànica quàntica.

En electrònica, així com en moltes altres disciplines, per no confondre la i sovint utilitzada per expressar les intensitats o altres magnituds físiques, es fa servir la j com a indicador de la unitat imaginària.

HistòriaModifica

 
Una il·lustració del plànol complex. Els números imaginaris estan a l'eix de coordenades vertical.

Tot i que el matemàtic i enginyer grec Heró d'Alexandria és considerat el primer en concebre aquests números,[6][7] Rafael Bombelli va establir per primera vegada les regles per a la multiplicació de nombres complexos el 1572. El concepte havia aparegut imprès anteriorment, per exemple en l'obra de Gerolamo Cardano. En aquella època, els nombres imaginaris (així com els nombres negatius) eren poc entesos i considerats per alguns com a ficticis o inútils, com s'havia considerat el zero. Molts altres matemàtics van trigar a adoptar l'ús de nombres imaginaris, inclòs René Descartes, que va escriure sobre ells a la seva "La Géométrie", on s'utilitzava el terme "imaginari" amb un sentit despectiu.[8][9] L'ús de nombres imaginaris no va ser àmpliament acceptat fins a l'obra de Leonhard Euler (1707-1783) i Carl Friedrich Gauss (1777-1855). La significació geomètrica dels nombres complexos com a punts en un pla va ser descrita per primera vegada per Caspar Wessel (1745-1818).[10]

El 1843, William Rowan Hamilton va estendre la idea d'un eix de nombres imaginaris al pla a un espai de quatre dimensions de quaternions imaginaris, en el qual tres de les dimensions són anàlogues als nombres imaginaris en el camp complex.

Amb el desenvolupament de l'anell de polinomis de l'anell quocient, el concepte darrere d’un nombre imaginari es va fer més substancial, però llavors també es troben altres nombres imaginaris, com la j dels nombres bicomplexos, que té un quadrat de +1. Aquesta idea va aparèixer per primera vegada amb els articles de James Cockle que van començar el 1848.[11][12]

Interpretació geomètricaModifica

 
Rotacions de 90 graus en el pla complex.

Geomètricament, els nombres imaginaris es troben a l'eix vertical del pla de nombres complexos, cosa que permet presentar-los perpendicularment a l'eix real. Una forma de veure els nombres imaginaris és considerar una línia numèrica estàndard, que augmenta positivament de magnitud cap a la dreta i que augmenta negativament en magnitud cap a l'esquerra. A 0 en aquest eix x, es pot dibuixar un eix y amb una direcció "positiva" pujant; els nombres imaginaris "positius" augmenten de magnitud cap amunt, i els nombres imaginaris "negatius" augmenten de magnitud cap avall. Aquest eix vertical se sol anomenar "eix imaginari" i es denota i, 𝕀 o .

En aquesta representació, la multiplicació per –1 correspon a una rotació de 180 graus sobre l'origen. La multiplicació per i correspon a una rotació de 90 graus en el sentit "positiu", en sentit antihorari, i a l'equació i2 = −1 s’interpreta dient que si apliquem dues rotacions de 90 graus sobre l’origen, el resultat net és una rotació única de 180 graus. Tingueu en compte que una rotació de 90 graus en la direcció "negativa" (és a dir, en sentit horari) també satisfà aquesta interpretació. Això reflecteix el fet que -i també resol l'equació x2 = −1. En general, multiplicar per un nombre complex és el mateix que girar al voltant de l'origen per l'argument del nombre complex, seguit d'un escalat per la seva magnitud.

Operacions amb nombres imaginarisModifica

Suma i resta de nombres imaginarisModifica

Els nombres imaginaris se sumen i resten com si fossin nombres reals, conservant sempre la i indicador de nombre imaginari.

ai + bi = (a+b)i
ai - bi = (a-b)i

Per exemple:

i + 4i = 5i
2,3i −1,6i +5,7i = 6,4i

Multiplicació i divisió de nombres imaginarisModifica

En multiplicar dos nombres imaginaris o dividir un real entre un imaginari, s'ha de tenir en compte que i·i = -1:

D'aquesta manera:

ai · bi = -(a·b)
a · bi = (a·b) i
ai / bi = a/b
ai / b = (a/b) i
a / bi = -(a/b)i

Si b és nul la divisió no està definida.

ReferènciesModifica

  1. Concepció Arenas. Exactitud que fa funcionar el món, L'. Edicions Universitat Barcelona, 3 juny 2015, p. 75–. ISBN 978-84-475-4200-0. 
  2. Raffaele Bombelli. L'Algebra Opera Di Rafael Bombelli da Bologna Diuisa in tre Libri (etc.). Giovanni Rossi, 1579, p. 3–. 
  3. Matemáticas e imaginación. Libraria, 2007, p. 81–. ISBN 978-968-5374-20-0. 
  4. United States. Air Force. Office of Scientific Research. Science in the Sixties: Th Tenth Anniversary AFOSR Scientific Seminar. June 1965. University of New Mexico, Office of Publications, 1965, p. 16–. 
  5. José Antonio Peñarrocha Gantes. Mètodes matemàtics. Variable complexa. Universitat de València, desembre 1997, p. 21–. ISBN 978-84-370-3322-8. 
  6. Hargittai, István. Fivefold symmetry. 2a. World Scientific, 1992, p. 153. ISBN 981-02-0600-3. 
  7. Roy, Stephen Campbell. Complex numbers: lattice simulation and zeta function applications. Horwood, 2007, p. 1. ISBN 1-904275-25-7. 
  8. Descartes, René. From page 380 Discourse de la Méthode, llibre adjunt: La Géométrie , llibre tres, p. 380. «"Au reste tant les vrayes racines que les fausses ne sont pas tousjours reelles; mais quelquefois seulement imaginaires; c'est a dire qu'on peut bien tousjours en imaginer autant que jay dit en chasque Equation; mais qu'il n'y a quelquefois aucune quantité, qui corresponde a celles qu'on imagine, comme encore qu'on en puisse imaginer trois en celle cy, x3 – 6xx + 13x – 10 = 0, il n'y en a toutefois qu'une reelle, qui est 2, & pour les deux autres, quoy qu'on les augmente, ou diminue, ou multiplie en la façon que je viens d'expliquer, on ne sçauroit les rendre autres qu'imaginaires."» 
  9. Martinez, Albert A. Negative Math: How Mathematical Rules Can Be Positively Bent. Princeton: Princeton University Press, 2006. ISBN 0-691-12309-8. 
  10. Rozenfeld, Boris Abramovich. «10». A: A history of non-euclidean geometry: evolution of the concept of a geometric space. Springer, 1988, p. 382. ISBN 0-387-96458-4. 
  11. Cockle, James «On Certain Functions Resembling Quaternions and on a New Imaginary in Algebra». Philosophical Magazine, sèrie 3 [Londres-Dublín-Edimburg], 33, 1848, pàg. 435.
  12. Cockle, James «On a New Imaginary in Algebra». Philosophical Magazine, sèrie 3, 34, 1848, pàg. 37–47.

Vegeu tambéModifica

Enllaços extersModifica