Parsifal (pel·lícula)

pel·lícula de 1951 dirigida per Daniel Mangrané

Parsifal és una pel·lícula espanyola de 1951, fruit de l'obstinació d'un melòman wagnerià acèrrim, Daniel Mangrané. És un dels films més insòlits de la dècada del 1950, una superproducció amarada d'un enfollit romanticisme, rodada als estudis Orphea de Barcelona i a Montserrat, la muntanya sagrada que custodia el Sant Graal.[1]

Infotaula de pel·lículaParsifal
Fitxa
DireccióDaniel Mangrané
Carlos Serrano de Osma
Protagonistes
Ajudant de direccióMario Pacheco
ProduccióJesús Maria López Patiño i Victoriano G. Giraldo
Dissenyador de produccióDaniel Mangrané Modifica el valor a Wikidata
GuióDaniel Mangrané
Carlos Serrano de Osma
Francisco Naranjo
José Antonio Pérez Torreblanca
MúsicaRicardo Lamote de Grignon
Dissenyador de soJuan Flierbaum
FotografiaCecilio Paniagua
VestuariMarbel
MaquillatgeRodrigo Gurrucharri
Efectes especialsDaniel Mangrané
ProductoraSaturnino Huguet S.A.
DistribuïdorSelecciones Capitolio
Dades i xifres
País d'origenEspanya
Estrena21 de desembre de 1951
Durada95 minuts, 3.600 metres
Idioma originalcastellà Modifica el valor a Wikidata
RodatgeBarcelona Modifica el valor a Wikidata
Coloren blanc i negre Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Gènerecinema musical i drama Modifica el valor a Wikidata

IMDB: tt0043903 FilmAffinity: 835421 Letterboxd: the-evil-forest TMDB.org: 199505 Modifica el valor a Wikidata

Història

modifica

Versión libre de Daniel Mangrané de los antiguos poemas y leyendas del Santo Grial y del Festival Sagrado de Ricardo Wagner, anuncien els crèdits de Parsifal. Mangrané, l'autor d'aquest insòlit film, era tortosí, fill d'un tità de la indústria de l'oli, home culte, poliglot i melòman irreductible, que després de la Guerra Civil Espanyola havia començat a treballar a la distribuïdora cinematogràfica Selecciones Huguet/Selecciones Capitolio, que el seu pare havia comprat en temps de la República. A partir d'aquell moment, l'empresa es va dedicar també a la producció.[1]

Context

modifica

Fruit de la passió wagneriana de Mangrané, Parsifal es va convertir en l'obra més cara i ambiciosa de la seva època. Aquest melòman va tenir l'encert d'envoltar-se d'un equip tècnic i artístic de primera: el director de fotografia Cecilio Paniagua, el músic Ricard Lamote de Grignon per fer-se càrrec dels arranjaments de l'òpera de Wagner, el pintor José Caballero per a l'elaboració dels decorats, un parell d'estrelles internacionals (l'actriu i ballarina Ludmila Tcherina, que interpreta la mare del protagonista i la deletèria Kundria, i el galant mexicà Gustavo Rojo) i un director de talent i forta empremta experimental, Carlos Serrano de Osma, que seria el responsable de la textura visual de l'obra. Mangrané es va cenyir al treball amb els actors. Parsifal es va rodar, entre el 21 de maig i el 3 de setembre de 1951, als estudis Orphea de Barcelona, amb exteriors a Montserrat.[1]

Argument

modifica

En un intent d'aproximar les llegendes del Sant Graal al seu temps, Percival comença (i acaba) amb imatges modernes en les quals es lliura una Tercera Guerra Mundial. Dos soldats perduts entren en un monestir en ruïnes, on troben un llibre que explica la història de Parsifal, les pàgines del qual seran el llarg flashback que ens endinsarà a l'Espanya del segle v, envaïda pels bàrbars. Un d'ells, Roderico, és mort a traïció per Klingsor. La seva dona aconsegueix fugir i dona a llum un nadó a les muntanyes. El petit es queda orfe als quatre anys i el crien els llops. Ja adult, aquest nen, Percival, tindrà una missió divina per complir, que passarà per lliurar batalles, venjar-se de l'assassinat del pare i trobar el Sant Graal a la muntanya de Montserrat. Un heroi que neix pur, incontaminat i salvatge com Tarzan. Al final del trajecte, moment en el qual s'intensifica la bafarada cristiana que recorre tot el film, hi apareix com una mena de Jesús.[1]

Anàlisi

modifica

Estèticament, Parsifal és un prodigi d'inventiva, una irresistible mixtura de troballes fílmiques que remeten al Cecil B. DeMille del cartró pedra i de l'alè èpic de The Crusades (1935), al Fritz Lang de Els nibelungs (1924), a Leni Riefenstahl i a l'espiritualitat i l'atmosfera arrauxadament romàntica pròpia dels films d'alta muntanya: cels, núvols i boires d'atordidora bellesa. Fins i tot, en algunes preses de rostres o siluetes on es forcen els angles, a l'Eisenstein d'Ivan el terrible (1944). Sense oblidar l'accent oníric d'alguns moments gairebé avantguardistes, com les fulgurants escenes del Jardí dels Pecats Capitals. Res a veure, doncs, amb el cinema d'estampeta que l'espectador consumia habitualment.[1]

Repartiment[2]

modifica

Nominacions

modifica

L'any 1952 la pel·lícula va estar nominada al Gran Premi del Jurat al Festival Internacional de Cinema de Canes.

Cercle d'Escriptors Cinematogràfics.[3]
Any Categoria Personatge Resultat
1951 Millor fotografia Cecilio Paniagua Rodríguez Guanyador
1951 Premi Especial Parsifal Guanyador

Referències

modifica
  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 «Parsifal». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: juliol 2013].
  2. Aranzubia Cob, Asier. «Filmografia». A: Carlos Serrano de Osma. Historia de una pasión (en castellà), 2004, p. 311-312 [Consulta: 21 octubre 2013]. 
  3. «Premios del CEC a la producción española de 1951». Círculo de Escritores Cinematográficos. Arxivat de l'original el 2020-08-01. [Consulta: 20 agost 2016].