Pere de Puigmarí i Funés

bisbe catòlic

Pere de Puigmarí i Funés, OSB (Arles, Rosselló, c. 23 de novembre del 1575 - Bellpuig, Urgell, 25 de desembre del 1634)[1] va ser un religiós i monjo benedictí català que fou bisbe de Solsona entre 1631 i 1634.

Plantilla:Infotaula personaExcel·lentíssim i Reverendíssim Modifica el valor a Wikidata
Pere de Puigmarí i Funés
Biografia
Naixementc. 23 novembre 1575 Modifica el valor a Wikidata
Arles (Vallespir) Modifica el valor a Wikidata
Mort25 desembre 1634 Modifica el valor a Wikidata (59 anys)
Bellpuig (Urgell) Modifica el valor a Wikidata
SepulturaCatedral de Solsona Modifica el valor a Wikidata
Bisbe de Solsona
15 març 1631 – 25 desembre 1634
← Miguel de los Santos de San PedroDiego Serrano de Sotomayor →
Canceller de la Corona d'Aragó Principat de Catalunya, comtat del Rosselló, comtat de Cerdanya
1621 –
Abat de Sant Miquel de Cuixà
20 maig 1618 – 26 agost 1630
Abat Sant Salvador de Breda
27 agost 1613 – 1619
Visitador
1609 – 1612
Abat Santa Maria de Roses
18 març 1606 – 1610
Abat de Santa Maria d'Amer
18 març 1606 – 1610 Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ReligióEsglésia Catòlica Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballDret canònic Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióbisbe catòlic (1631–), sacerdot catòlic (1600–), canonista, jurista, polític Modifica el valor a Wikidata
Orde religiósOrde de sant Benet Modifica el valor a Wikidata

Era jurista, doctor en Dret.[2] Fou monjo benedictí de la congregació claustral tarraconense,[3][4] de la qual va ser abat dels monestirs d'Amer (1605-10), de Roses (1610-15), de Breda (1615-19) i de Cuixà (1619-27).[1][2] També va tenir càrrecs en l'àmbit polític: membre del Consell del rei,[1] el 1621 va ser nomenat canceller reial del Principat de Catalunya i dels comtats de Rosselló i Cerdanya,[5][2] tot i que no va ser la primera opció del virrei, el duc d'Alcalà.[6] La seva carrera va ascendir en ser escollit bisbe de Solsona, diòcesi de la qual va prendre possessió el 15 de març del 1631, i entrà solemnement a la ciutat el 20 de juliol del mateix any.[1]

Abans de sortir de Barcelona en direcció a Solsona, va enviar al clergat que tenia a càrrec seu i a la població solsonina dues pastorals impreses, i més tard va publicar-ne d'altres, juntament amb alguns edictes,[7] que es conserven a la col·lecció episcopal de Barcelona.[4] Durant el seu pontificat va celebrar dos sínodes diocesans i, a més, va dur a terme dues visites pastorals pel seu territori, però la segona no la va arribar a completar perquè va morir mentre la feia el Nadal de 1634 a Bellpuig.[1] Molt respectat i estimat per tothom, Puigmarí fou tingut com a sant;[1] el seu cadàver va ser traslladat a Solsona i va ser sebollit al presbiteri de la catedral.[7]

Referències

modifica

Bibliografia

modifica