Petrarquisme

El petrarquisme[1] va ser un poderós corrent d'inspiració lírica que es va difondre per tot Europa amb el renaixement i va succeir com a font d'inspiració en la lírica l'amor cortès dels trobadors provençals. A aquesta lírica se superposa una nova filosofia amatòria influïda pel platonisme. El seu influx es va estendre fins a començaments del segle xviii[1] i només en van escapar poetes com William Shakespeare.[2][3][4]

Fonamentalment els poetes del petrarquisme es dediquen a cultivar el sonet amorós i a reunir-lo en col·leccions estructurades com a cançoners, en forma de sèrie de poemes que documenten la història sentimental del seu amor per la dama en una evolució des de la sensualitat a l'espiritualitat per influx de les teories amoroses del platonisme.

La influència de Petrarca inclou tant aspectes formals com temàtics.[1] En els temes destaca el culte a la bellesa, el protagonisme de la naturalesa (bucolisme) i de l'amor. Formalment, el petrarquisme introdueix en la literatura en espanyol el sonet, que serà la forma més usada durant els segles XVI i xvii, així com l'hendecasíl·lab com a vers.

A Itàlia el petrarquisme va tenir bons continuadors com ara Pietro Bifi i Michelangelo Buonarroti, i, ja de forma esparòdica, Francesco Berni; a Portugal van ser poetes petrarquistes Luís de Camoes i Sá de Miranda;[1] a Espanya van introduir el petrarquisme Garcilaso de la Vega i Joan Boscà,[1] i els van seguir Gutierrez de Cetina, Hernando de Acuña i molts altres a la primera meitat del segle xvi i Fernando de Herrera i alguns altres més a la segona meitat, de forma més manierista; Lope de Vega i Francisco de Quevedo al segle xvii,[5][6]a vegades amb trets paròdics que són patents per exemple en Baltasar del Alcázar. A França el petrarquisme va ser implantat pel moviment poètic conegut com La Pléiade, la figura més important de la qual és Pierre Ronsard;a Anglaterra, el van naturalitzar Thomas Wyatt i Henry Howard i el va continuar Philip Sidney.

El petrarquisme va entrar a poc a poc en el manierisme i va arribar a convertir-se en un estil artificial i fred, de manera que al segle xvii, ja barroc, va començar a usar-se el mecanisme de la paròdia i es van elaborar nombrosos cançoners burlescos. El seu idealisme platònic es va combinar amb el materialisme i la referència al detall marginal o costumista. Van començar en aquest estil, a Itàlia, Francesco Berni; a Espanya, Baltasar del Alcázar i Luis de Góngora. Lope de Vega va compondre també un cançoner petrarquista burlesc i humorístic,[7] les Rimas humanas y divinas de Tomé Burguillos. Francisco de Quevedo, autor d'un altre cançoner petrarquista entorn de Lisi, assaja ocasionalment també la paròdia petrarquista en poemes solts.[8]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 «petrarquisme». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Armisén Abós, Antonio «Composición numérica en Petrarca, Boscán y Shakespeare: nota sobre el caso de Sir Thomas Wyatt y Garcilaso de la Vega». Cuadernos de filología italiana, Extra 4, 2005, pàg. 219–232. ISSN: 1133-9527.
  3. Braden, Gordon. «Shakesperare's Petrarchims». A: James Schiffer. Shakespeare's Sonnets: Critical Essays (en anglès). Routledge, 2013-04-15, p. 163-. ISBN 978-1-135-02326-3. 
  4. Kennedy, William J. Petrarchism at Work: Contextual Economies in the Age of Shakespeare (en anglès). Cornell University Press, 2016-04-19. ISBN 978-1-5017-0380-5. 
  5. Vega, Lope de; Jiménez, Felipe B. Pedraza. Edición crítica de las rimas de Lope de Vega: (Tomo I) (en castellà). Univ de Castilla La Mancha, 1993, p. 26. ISBN 978-84-88255-39-6. 
  6. Quevedo, Francisco de; Sigler, María del Carmen Rocha de. Cinco silvas (en castellà). Universidad de Salamanca, 1994, p. 33. ISBN 978-84-7481-776-8. 
  7. Sánchez Robayna, Andrés «Petrarquismo y parodia». Revista de Filología de la Universidad de La Laguna, 1, 1982, pàg. 35–48. ISSN: 0212-4130.
  8. Sorolla, María del Pilar Manero «Petrarquismo y Emblemática». Literatura emblemática hispánica: actas del I [sic, por II] Simposio Internacional. Servizo de Publicacións, 1996, pàg. 175–201.