Francisco de Quevedo

escriptor espanyol

Francisco Gómez de Quevedo y Santibáñez Villegas (Madrid, 14 de setembre de 1580 - Villanueva de los Infantes, 8 de setembre de 1645) fou un poeta i prosista del barroc espanyol, i membre de la noblesa, de l'època del Siglo de Oro. Va ser un dels poetes espanyols més importants de la seva època amb el seu rival Luis de Góngora. Era famós per conrear el corrent anomenat conceptisme, basat en els jocs d'enginy i la complicació del missatge a partir del doble sentit, que s'oposava clarament al culteranisme de Góngora.

Infotaula de personaFrancisco de Quevedo
Quevedo (copia de Velázquez).jpg
Modifica el valor a Wikidata
Nom original(es) Francisco Gómez de Quevedo y Santibáñez Villegas Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement17 setembre 1580 Modifica el valor a Wikidata
Madrid Modifica el valor a Wikidata
Mort8 setembre 1645 Modifica el valor a Wikidata (64 anys)
Illueca (Saragossa) Modifica el valor a Wikidata
Lloc d'enterramentSan Andrés Apóstol (Villanueva de los Infantes) 
Dades personals
Grup ètnicEspanyols Modifica el valor a Wikidata
ReligióEsglésia Catòlica Romana Modifica el valor a Wikidata
FormacióUniversitat d'Alcalá
Universitat Complutense de Madrid Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióEscriptor
GènerePoesia, novel·la, novel·la picaresca i tragèdia Modifica el valor a Wikidata
MovimentConceptisme Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Altres
TítolCavaller de l'Orde de Sant Jaume Modifica el valor a Wikidata
Signatura
Firma de Francisco de Quevedo.gif Modifica el valor a Wikidata

Musicbrainz: ccd969ff-7e62-400a-9172-012cdd135ac5 IMSLP: Category:Quevedo,_Francisco_de Find a Grave: 7620516 Modifica els identificadors a Wikidata

BiografiaModifica

 
Monument a Quevedo a Madrid (Agustí Querol, 1902).

Quevedo pertany a una família d'hidalgos del poble de Vejorís, situat a la part muntanyosa del nord de Cantàbria. La seva gent procedia de la noblesa castellana. El pare de Quevedo, Francisco Gómez de Quevedo, era el secretari de Maria d'Espanya, filla de l'Emperador Carles V i l'esposa de Maximilià II, i la seva mare, María de Santibáñez, nascuda a Madrid, era dama de companyia de la reina. El seu pare morí el 1586 quan el jove Quevedo només tenia sis anys. A conseqüència d'això, la seva mare hagué de fer-se càrrec dels infants sola, lluitant contra la situació financera difícil generada per la mort del seu marit. Criat en la cort, aviat va prendre contacte amb l'ambient literari de l'època i va escriure nombroses obres. Destaquen les de caràcter satíric i moral, on criticava els excessos del seu entorn. El seu estil es basa en els neologismes humorístics, l'adjectivació rica i les oracions de sintaxi clara, així com un predomini de la hipèrbole o exageració. Quevedo fou el gran difusor del conceptisme, l'escola poètica que cercava ambigüitats i paronomàsies. Fou gran rival de Luís de Góngora i Argote, patrocinador del cultisme

Quevedo i els catalansModifica

Pel seu paper de fidel del comte d'Olivares, Quevedo va prendre clarament posicions contra la política catalana de la seva època, sobretot al final de la seva vida. Així alguns autors i crítics han considerat que era anticatalanista, arran de frases com: En tanto que en Cataluña quedase algun solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra..[1] Per la seva defensa alguns altres argumenten que aquesta frase pertany a la seva darrera obra, La rebelión de Barcelona ni es por el güevo ni es por el fuero, que va escriure des de la presó per complaure Felipe IV i el Comte Duc d'Olivares, a fi d'adular-los i que l'alliberessin. També es poden trobar algunes altres frases referides als catalans, com ara al Buscón com aquesta que diu: El catalán era la criatura más triste y miserable que diós crió,[2] ara bé segons alguns crítics quan escriu "el catalán" no es refereix a un ús en abstracte o col·lectiu ("els catalans") sinó en concret a un personatge específic de l'obra, que era català i que era molt trist.

  • Una altra frase exemplar contra els catalans: “Son los catalanes el ladrón de tres manos, que para robar en las iglesias, hincado de rodillas, juntaba con la izquierda otra de palo, y en tanto que viéndole puestas las dos manos, le juzgaban devoto, robaba con la derecha”.[3]

ObraModifica

 
Quevedo, extret de Luter: Un somni de l'infern de Quevedo pel pintor català Francesc Sans i Cabot.

Obres literàriesModifica

  • Sueños y discursos: escrits breus on es burla de diverses professions i costums, especialment dels metges.
  • El Buscón: novel·la picaresca on el protagonista intenta pujar de classe social, predomina l'animalització. (F. de Quevedo, El Buscón, Madrid: Castalia, 1990, p. 214)
  • La hora de todos y la Fortuna con seso: obra satírica.
  • Amor constante más allá de la muerte (possiblement el seu sonet més conegut).
  • A una nariz sonet satíric parodiant Luis de Góngora.

Obres polítiquesModifica

  • La rebelión de Barcelona ni es por el güevo ni es por el fuero. 1641, pamflet contra la revolta catalana de 1640: Son los catalanes aborto monstruoso de la política. Libres con señor; por esto el Conde de Barcelona no es dignidad, sino vocablo y voz desnuda. Tienen príncipe como el cuerpo alma para vivir; y como éste alega contra la razón apetitos y vicios, aquellos contra la razón de su señor..."

Encara que també és veritat que quan la va escriure, el 1641, duia ja dos mesos agonitzant a la humida i fosca presó de San Marc, i sent ancià, malalt i mig cec, va poder perdre completament la seva dignitat per intentar aconseguir que Olivares i el rei Felip IV el deixessin lliure, almenys per no morir sense veure la llum del dia, i que per això ataqués als qui creia enemics del rei, a fi d'adular-lo. Per aquesta raó, cal admetre certa ambigüitat en la interpretació de l'obra.

ReferènciesModifica

  1. Polo, Xavier. "Todos los catalanes son una mierda". Editorial Proa, 2009, p. 41. ISBN 8484375730. 
  2. [enllaç sense format] http://www.histocat.cat/?msgOrigen=75&CODART=ART00280
  3. Francisco de Quevedo. Obras de don Francisco de Quevedo Villegas, 1: colección completa. Impr. y Estereot. de M. Rivadeneyra, 1852, p. 284–. 

Enllaços externsModifica