Obre el menú principal

Els Reials Estudis de San Isidro, primitiva Casa dels Estudis i antic Col·legi Imperial, fan referència a diverses institucions docents instal·lades en la intersecció del carrer de Toledo i el carrer de los Estudios de Madrid des de 1569, en els terrenys en part donats per l'emperadriu Maria d'Espanya,[1][2] i ara ocupats per l'Institut San Isidro.[3]

Infotaula d'organitzacióReials Estudis de San Isidro
Detail in the plane of Pedro Texeira of the Imperial College of the Company of Jesus, Toledo Street (Madrid)..jpg
Dades bàsiques
Tipus universitat
Forma jurídica
Creació 1625
Organització i govern
Seu 
Modifica les dades a Wikidata

De la Casa dels Estudis al Col·legi ImperialModifica

El conjunt del Col·legi Imperial, en la mansana 143 de l'antiga Vila de Madrid,[1][4] té el seu origen en la fundació feta durant el regnat de Felip II de Castella,[n. 1][5][6][n. 2][1] que va incloure un temple sota la advocació de Sant Pere i Sant Pau, construït el 1567, i la posada en funcionament dos anys després (1569) de la «Casa dels Estudis» al carrer lateral del de Toledo, institució regida per la Companyia de Jesús, i mantinguda per la vila de Madrid,[7] que amb el temps va posar en funcionament les aules de Llatinitat i Retòrica amb matrícula gratuïta.[8][n. 3][9][10]

El 1603 es va enderrocar la primitiva església i ja sota el patronat i llegat de Maria d'Àustria i Avis, filla de Carles V i esposa de Maximilià II, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic,[11] es va promoure la construcció d'una col·legiata i es va posar en marxa el Col·legi Imperial.[6]

Col·legi Imperial de la Companyia de JesúsModifica

El 1625, Felip IV va promoure noves obres, confiades així mateix als jesuïtes, inicialment encarregats de la gestió i explotació del centre, modificant els seus anteriors noms de Casa dels Estudis i Col·legi Imperial, com a Col·legi Imperial de la Companyia de Jesús o Col·legi de Sant Pere i Sant Pau de la Companyia de Jesús en la Cort.[1][n. 4][12][13][8][n. 5] El 1752 Ferran VI va promocionar una nova aula de Matemàtiques.[8]

Reials Estudis de San IsidroModifica

Amb l'expulsió dels jesuïtes el 1767, els Reials Estudis es van tancar, fins que Carles III els va reobrir tres anys més tard com a Reials Estudis de San Isidro,[1] i va establir quinze càtedres –concedides per oposició, a diferència de l'estipulat durant el mandat jesuïta– inaugurades el 21 d'octubre de 1771, i l'adreça del qual va ser encomanada al ministre del Consell de Castella, Manuel de Villafaña; també es va decidir canviar el caràcter de la biblioteca, obrint-se com a biblioteca pública, a cura de dos bibliotecaris i el personal de servei necessari.[8] Tanmateix, el 1767, i després de l'expulsió de la Companyia, l'església annexa als Estudis es va transformar en col·legiata, canviant la seva advocació a sant Isidre, i passant a albergar des d'aquest moment les restes del patró de Madrid i la seva esposa, Maria Toríbia.[14]

Dels Reials Estudis a la Universitat Literària de MadridModifica

El 1815, Ferran VII va lliurar de nou la institució i l'edifici als jesuïtes que van sortir i van entrar seguint les vicissituds i del regnat del capritxós “rei Felón”,[n. 6][8] entre 1816 i 1834 (amb el parèntesi del Trienni Liberal).

Després de més de dos segles de domini jesuïta, el 1835, els Reials Estudis, [n. 7] afectats pel procés de la desamortització de Mendizábal, passarien a convertir-se en una institució definitivament laica amb el nom d'Estudis Nacionals, reanomenats el 1845 com a Universitat Literària de Madrid.[15]

L'Institut San IsidroModifica

En entrar en vigor el “pla Pidal” el 1845, els antics Reials Estudis van quedar transformats en l'Institut d'Ensenyament “San Isidro”.[n. 8][15] No obstant això, al mateix edifici s'instal·laria la Biblioteca de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Central, a partir de 1856 l'Escola Diplomàtica, i el 1860 l'Escola de Taquigrafia.

El 1876, en traslladar-se la Universitat a l'edifici de la carrera de San Bernardo, Francisco Jareño y Alarcón inicia la reforma i ampliació de l'edifici, que una vegada disponible de nou seria temporalment ocupat per l'antiga Escola d'Arquitectura (fins llavors depenent de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando),[16][17] i l'Escola d'Arts i Oficis de Madrid que encara es manté en aquesta adreça.[18]

Durant la Guerra Civil espanyola, suspeses les classes, l'edifici es va utilitzar com a refugi antiaeri, romanent oberta una escola per a fills de milicians. «A diferència de la Col·legiata, l'Institut no va patir danys.»[18][n. 9]

NotesModifica

  1. L'assentament inicial de la Companyia de Jesús a Madrid es documenta en el treball de José Simón Díaz. Seguint aquest estudi monogràfic, Ortega i Marín van fer el 2013 una molt completa descripció dels esforços i intrigues que entre 1560-1590 van realitzar els súbdits de la Companyia de Jesús, coneixedors de la intenció de Felip II de traslladar la seua Cort i govern a la vila de Madrid. Com paral·lelament farien altres ordes religioses (així, jerònims, agustins, trinitaris i mercedaris), els jesuïtes, per la seva banda, van buscar la influència de la portuguesa Leonor de Mascareñas, institutriu del rei i que havia arribat a conèixer al fundador a Valladolid, el 1524. Així, Mascareñas, que el 1557 havia comprat a Bernardino de Mendoza cases i horta a Madrid, no va poder establir en el solar l'inicial establiment de l'Orde «per l'oberta oposició del monarca, ja que aquest no volia admetre la presència d'una fundació de l'Ordre de Sant Ignasi a les proximitats de l'Alcàsser», resolució que Jerónimo de la Quintana es va limitar a reflectir en aquest comentari: «va tenir grans contradiccions la fundació d'aquest Col·legi [de la Companyia], com a cosa que tant hauria d'importar».
  2. Va continuar Leonor de Mascareñas en el seu afany i -com relata Simón Díaz- «encomanar al capità Alonso Hernández, veterà de les guerres italianes, la recerca d'un local apropiat, i aquest va aconseguir que el seu paisà, el clergue Pedro de Ceballos, vengués a Leonor per 2.200 ducats una casa enclavada a la parròquia i col·lació de Sant Just, darrera del monestir de la Concepció Jerónima ». Adquirit el maig de 1560, es tractava d'una propietat situada al que després seria el carrer de la Colegiata, conegut cap el 1564 com «carrer que va del de Toledo a la Merced». El primer objectiu físic de l'Orde va ser aixecar un modest temple al solar d'unes cases comprades el 24 de desembre de 1563 a Francisco de Cisneros, edifici acabat a l'inici de 1567 i consagrat el 25 de gener a Sant Pere i Sant Pau.
  3. A partir de 1590, i gràcies a «la colossal dotació assenyalada a la Casa per la Emperadriu Maria d'Àustria, recollida al monestir de les Descalces Reials en els seus testaments de 1581 i 1594», l'Orde va continuar adquirint cases i hortes entre els carrers de la Merced, de Toledo i el carrer «que va de la plaça Major a l'Escorxador», després denominada de San Dámaso o dels Estudis, amb vistes a la creació del que arribaria a ser 'Col·legi Imperial' i la nova església annexa. Amb tot això es complia a més el desig de Felip IV d'un complex docent sota direcció jesuïta per «els fills de la noblesa», fusionant la «dotació i plans d'estudis dels Estudis de la Vila i Casa de Matemàtiques.»
  4. El 1625 es concentraven en els Reials Estudis ensenyaments d'altres institucions anteriors, com l'antic Estudi de la Vila i l'Acadèmia de Matemàtiques fundada per Felip II. Els ensenyaments impartits abastaven tant la Teologia i la Filosofia com les llengües sàvies, la Geografia o les Ciències. Lope de Vega, Quevedo i Calderón es troben entre els alumnes més distingits, al costat de bona part de la intel·lectualitat i la noblesa madrilenya del segle XVII.(Referit a ucm.es)
  5. Alguns autors suggereixen que la raó del seu naixement va ser la necessitat de dotar la capital d'Espanya d'un centre d'ensenyament de prestigi que no tenia, tot i que a causa de les pressions de les Universitats de Salamanca i Alcalá, gestionades per altres ordres religioses, no va ser possible que el nou Col·legi atorgués títols oficials, tot i impartir estudis superiors. La influència però de la Companyia de Jesús en aquest període en la cort espanyola pot percebre en el fet que l'antiga església jesuítica del Col·legi, que en aquell moment tenia la consideració de col·legiata, fos el temple catedralici de la diòcesi de Madrid (en no haver-se acabat la catedral de l'Almudena).
  6. Els Jesuïtes van tornar en els períodes de 1816 a 1820, i de 1823 a 1834. El cronista Pedro de Répide comenta que no va recobrar el seu títol fins al pla d'estudi de 28 d'agost de 1850.
  7. Entre els seus primitius alumnes es troben Lope de Vega, Francisco de Quevedo o Calderón de la Barca, i entre els professors pot citar-se a Claude Clément, Johann Baptist Cysat, Grégoire de Saint-Vincent, Jean Charles della Faille, Charles Malapert, Juan Eusebio Nieremberg, Alexius Silvius Polonus, Hugh Sempill o Christian Rieger
  8. Cal anotar també que la primitiva biblioteca dels Reials Estudis, una de les més importants de Madrid fins al segle segle xviii, va traslladar els seus fons documentals a la Universitat Complutense de Madrid i la Reial Acadèmia de la Història.
  9. Annexa a l'institut i amb façana al carrer de Toledo, es troba la col·legiata de San Isidro, construïda entre 1622 i 1664 pels arquitectes Pedro Sánchez i Francisco Bautista i consagrada el 23 de setembre de 1651 per Julio Raspelosi (nunci papal), sota la advocació de Sant Francesc Xavier. L'edifici imita el model de la «església del Gesú» de Roma.

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Ortega; Marín, 2013, p. 140-143.
  2. Répide, Pedro. María Isabel Gea. Las calles de Madrid. Madrid: Ediciones La Librería, 2011, p. 258. ISBN 9788487290909. 
  3. Gea, María Isabel. Los nombres de las calles de Madrid. Madrid: La Librería, 2009, p. 109. ISBN 978-84-87290-94-7. 
  4. Mesonero, 1861, p. 163 y 165.
  5. Quintana; 1629, 1954, p. 928.
  6. 6,0 6,1 Simón Díaz, 1952, p. 18-19.
  7. Mesonero, 1861, p. 163, 165.
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 de Répide, 2011, p. 258-259.
  9. Simón Díaz, 1952, p. 19-ss.
  10. Ortega; Marín, 2013, p. 143-144.
  11. Mesonero, 1861, p. 163.
  12. «El Colegio Imperial de Madrid y los Reales Estudios de San Isidro» (en es). biblioteca.ucm.es. [Consulta: 3 gener 2019].
  13. ««Fundación de los estudios generales en el colegio imperial de los jesuítas, hecha por Felipe IV en 1625»» (en es). Colección de documentos inéditos para la historia de España, vol. III p. 548-560, 1842. [Consulta: 1r gener 2019].
  14. Ortega; Marín, 2013, p. 159.
  15. 15,0 15,1 «El Colegio Imperial de Madrid y los Reales Estudios de San Isidro». Madrid: Universidad Complutense. Biblioteca Histórica Marqués de Valdecilla, 1999. [Consulta: 8 juny 2016].
  16. Peñasco de la Puente; Cambronero, 1889, p. 218.
  17. de Répide, 2011, p. 259.
  18. 18,0 18,1 Martínez Bargueño, Manuel. «Instituto de San Isidro» (en es). manuelblasdos.blogspot.com, marzo 2012. [Consulta: 1r gener 2019].

BibliografiaModifica