Obre el menú principal

Pierre Étaix (23 de novembre de 1928, Roanne, Loira, França - 14 d'octubre de 2016) va ser un director de cinema francès.

Infotaula de personaPierre Etaix
Pierre Etaix 1.JPG
Pierre Étaix, 2011
Nom original (fr) Pierre Étaix
Biografia
Naixement 23 de novembre de 1928
Roanne (França)
Mort 14 octubre 2016 (87 anys)
París
Nacionalitat França
Activitat
Ocupació Actor, director de cinema, artista de circ, guionista, escriptor, pallasso, comediant i actor de cinema
Família
Cònjuge Annie Fratellini (?-1997)
Premis
Premis Oscar
Millor curt
1963 - Heureux Anniversaire

Lloc web Lloc web
IMDB: nm0959916 Allocine: 9090 Allmovie: p22184
Discogs: 2102016
Modifica les dades a Wikidata

BiografiaModifica

Pallasso, cineasta, dibuixant, gagman, mag, cartellista: el ventall de talents de Pierre Étaix és ampli.

Originari de Roanne on neix el 1928, grafista de formació, iniciat en l'art del vitrall pel mestre Théodore-Gérard Hanssen, Pierre Étaix construeix essencialment la seva carrera al voltant de l’humor. S'estableix a París on viu d'actuacions a cabarets i music-halls, com Le Cheval d'Or, Les Trois Baudets, A.B.C i l'Alhambra, Bobino i l'Olympia, així com al circ amb el pallasso Nino.

Coneix Jacques Tati el 1954 pel qual treballa com a dibuixant i gagman per a la preparació de la seva pel·lícula El meu oncle, després com a ajudant de direcció en el rodatge (1958). Produeix el seu número de music-hall, el 1960, en l'espectacle de Jacques Tati: Jour de fête a l'Olympia. Pierre Étaix s'inscriu en l’elenc dels mestres de l’slapstick (cinema còmic del temps del mut) amb Buster Keaton, Harold Lloyd, Harry Langdon, Max Linder, Charlie Chaplin i Laurel i Hardy als que admira sense límits i als que ha retut gràficament nombrosos homenatges.

El seu aprenentatge de la construcció còmica pròpiament cinematogràfica amb Jacques Tati el condueix a la realització del seu primer curtmetratge Rupture, que signa amb Jean-Claude Carrière L'endemà del rodatge de la pel·lícula, Pierre Étaix presenta al seu productor la idea del seu segon curtmetratge Heureux Anniversaire, igualment signat amb Jean-Claude Carrière. La pel·lícula obté, entre altres, l'oscar al millor curtmetratge el 1963.

Realitza el seu primer llargmetratge Le Soupirant el 1962, després Yoyo el 1964, on ret un vibrant homenatge al món del circ que el fascina des de sempre. Realitza llavors altres dos llargmetratges métrages Tant qu'on a la santé (1965) i Le Grand Amour (1968), que escriu amb Jean-Claude Carrière.

Durant l’estiu de 1969 realitza Pays de cocagne en 16 mm, pel·lícula de la qual la crítica no li perdona la seva trista comprovació de l'obertura de la societat de consum, l'endemà del maig de 68. Des de llavors, comença una llarga travessia del desert a nivell cinematogràfic.[1]

Davant l’enrariment del món del circ francès, Pierre Étaix pren la decisió de fundar l'Escola nacional de circ (1973), amb Annie Fratellini (casat el 1969), i produeix essencialment pallasso blanc amb ella, durant les gires del seu propi circ, l'august.

El 1985, signa la seva primera obra teatral L'edat del senyor és avançada, autèntic homenatge a Sacha Guitry i a l'art del teatre. Se li nega tanmateix l'escenificació, que hom confia a Jean Poiret. Davant l'èxit de l'obra, se li demana l'adaptació televisiva el 1987. Realitza la pel·lícula i interpreta el paper principal tenint com a companys Nicole Calfan i Jean Carmet. L'any següent respon a un encàrrec de La Sept per a una vesprada temàtica sobre Georges Méliès i realitza el curtmetratge en imatges de síntesi Rêve d’artiste ou le cauchemar de Méliès interpretat per Christophe Malavoy, així com el fulletó Rapt de la sèrie Souris noire que obté el FIPA d'argent.

El 1989, se li confia la realització de la primera pel·lícula de ficció en format omnimax, J'écris dans l'espace, per a La Géode de la Villette el 1989; encàrrec per a les celebracions del bicentenari de la Revolució francesa, al voltant del tema de la invenció del telègraf, del qual escriu el guió amb Jean-Claude Carrière. El seu interès pel procediment - reservat fins aquí als documentals animalistes o paisatgistes i a l'ineludible circuit de les muntanyes russes foranes - és motivat per aquesta nova forma d'expressió que difereix clarament del procés clàssic del cinema, per la relació que s’estableix entre l'espectador i la imatge projectada. És amb aquesta última pel·lícula que s’atura la carrera cinematogràfica de Pierre Étaix.

Malgrat la impossibilitat de portar a terme els projectes que té en cartera, no deixa tanmateix de treballar.

El seu domini del so i la seva utilització còmica en cadascuna de les seves pel·lícules, on els gags evolucionen sense parar, fan actualment de Pierre Étaix l'únic representant del slapstick a França, com Jerry Lewis als Estats Units.

El 2009, Pierre Étaix prepara un espectacle de music-hall, i escriu un migmetratge amb Jean-Claude Carrière. Té també la intenció de muntar al teatre la seva obra L'âge de monsieur est avancé ja presentada el 1985.

L'octubre de 2009, és la consagració, el Festival Lumière a Lió, que té com a objectiu principal la restauració de pel·lícules així com la seva projecció durant el festival a tot el Gran Lió, ha reconegut els talents de Pierre Étaix creant una retrospectiva Vive Pierre Etaix!.

A finals de gener de 2010, puja a l’escenari, a Bordeus, amb el seu nou espectacle de music-hall Miousik Papillon, on ajuntant música i slapstick, reapareix sota els trets de Yoyo.

Cessió de dretsModifica

Les cinc pel·lícules que Étaix ha escrit amb Jean-Claude Carrière, Le Soupirant, Yoyo, Tant qu'on a la santé, Le Grand Amour i Pays de cocagne, han estat objecte d'un litigi sobre els drets que impedien la seva explotació fins i tot de Yoyo, que ha estat restaurat per la Fundació Groupama Gan pel cinema el 2007.[2] Algunes pel·lícules han obtingut fins i tot premis als Festivals de berlín, de Canes i de Moscou. Alguns grans noms del setè art, com Woody Allen, s'han mobilitzat manifestant el seu descontentament. Un moviment de suport circula per internet.

El juny de 2009, el jutjat de primera instància de París ha donat raó a Pierre Étaix i li ha tornat els seus drets sobre aquestes pel·lícules, posant final a aquest embolic de cinc anys[3]

Gavroche Productions (la societat que considera tenir els drets de les pel·lícules de Pierre Étaix) ha decidit apel·lar la decisió de la justícia, però el tribunal d'apel·lació ha confirmat el 2010 la decisió de primera instància.

FilmografiaModifica

DirectorModifica

LlargmetratgesModifica

CurtmetratgesModifica

TelevisióModifica

ActorModifica

Actor a la televisióModifica

  • 1980: Lundi, telefilm - la vident
  • 1983: L'Étrange château du docteur Lerne, telefilm - Roland
  • 1984: L'Aide-mémoire,, telefilm
  • 1987: Les Idiots, telefilm - El funcionari
  • 1989: Bouvard et Pécuchet, telefilm - Mestre Tardivel

TeatreModifica

PremisModifica

  • Rupture
    • Premi FIPRESCI a Mannheim 1961.
    • Gran Premi del Festival Oberhausen 1961.
  • Heureux anniversaire
    • Gran Premi del Festival Oberhausen 1962.
    • Premi Simone Dubreuilh a Mannheim 1962.
    • Oscar al millor curtmetratge Hollywood 63.
    • Millor curtmetratge al British Film Academy Londres 1963.
    • Menció especial a la Setmana Internacional de Cinema a Viena 1963.
  • Le Soupirant
    • Prix Louis Delluc 1963.
    • Premi de cinema còmic Moscou 1963.
    • Gran Premi del Festival Internacional d'Acapulco 1963.
  • Yoyo
    • Gran Premi de la Joventut Canes 1965.
    • Grand Prix Ocic Festival International de Venècia 1965.
  • Tant qu'on a la santé
    • Sirena d’argent al Festival Internacional de Sorrento.
    • Concha de plata al Festival Internacional de Sant Sebastià.
  • Le Grand Amour
    • Grand Prix del Cinema francès.
    • Grand Prix de l’Office catholique aL Festival de Cannes.
    • Premi d'interpretació al Festival internacional de Panamà.
  • Rapt
    • Fipa d'or

ReferènciesModifica

  1. . Emissió Mira els homes canviar Entrevista de Frédéric Taddeï a Europe 1 el 27 de juny de 2010
  2. . aquest lloc i informe de premsa
  3. . [ http://www.france-info.com/spip.php?article311094&theme=36&sous_theme=37 Victòria judicial per Pierre Étaix, qui recobra els drets dels seus films]

Enllaços externsModifica