Obre el menú principal

La plaça del Pi o la palma del Pi està situada al barri del Pi del Barri Gòtic (districte de Ciutat Vella) a Barcelona. La plaça formada davant la porta principal de Santa Maria del Pi és la que rep des de temps immemorials el nom de plaça del Pi. Una visió esquemàtica del paisatge: espai pla comprès entre dues rieres i el vell camí romà (l'actual carrer de la Boqueria) que sortia de la ciutat per ponent. El paisatge es caracteritzava per un pi singular i una església construïda tocant a les hortes.[1][2]

Infotaula de vial urbàPlaça del Pi
050529 Barcelona 097.jpg
Tipus plaça
Situació
EstatEspanya
AutonomiaCatalunya
Provínciaprovíncia de Barcelona
ComarcaBarcelonès
MunicipiBarcelona
DistricteCiutat Vella
BarriEl Gòtic
 41° 22′ 57″ N, 2° 10′ 25″ E / 41.3824°N,2.17369°E / 41.3824; 2.17369
Modifica les dades a Wikidata

El BarriModifica

Al barri del Pi s'hi troben algunes notes constants que caracteritzen la formació i la història dels seus carrers; no són només aspectes de natura religiosa, justificada en aquest cas per l'existència de l'església parroquial, sinó notes purament topogràfiques i econòmiques; és a dir, degudes tant a la terra mateixa com a la intervenció social, més o menys conscient.

Aquest sector de la ciutat està comprès entre el traçat de l'antic mur romà, representat ací pels carrers de la Palla i dels Banys Nous, i la Rambla; i entre els carrers de la Portaferrissa i de la Boqueria. En aquest espai és on semblen condensar-se les característiques a les quals s'al·ludeix.

HistòriaModifica

A la segona meitat del segle X es reflecteix en els documents la imatge d'una plaça o plana coneguda amb el qualificatiu de palma situada prop de la muralla i que degué quedar limitada per una banda pel curs de la riera del Pi i per l'altra per l'areny de la Rambla.[3] Palma devia significar simplement «pla» per influència, potser, de la palma de la mà que algunes vegades es posa com a exemple i ponderació de cosa plana.

Deixant de banda, per infundades, les suposicions d'una primera església paleocristiana, hi ha un document irrecusable que demostra l'existència d'un temple amb el nom de Sancta Maria de ipso Pino l'any 965, on apareixia ja com a temple que presidia una certa plana als afores immediats a la muralla primitiva de Barcelona. Es tracta d'una referència al testament de Bonhom i al llegat que feia al monestir de Sant Pere de les Puel·les d'un hort situat en un indret anomenat la palma de Santa Maria del Pi.

Més tard, concorre una altra paraula amb significat similar: «pla», que apareix referint-nos a certs paratges ciutadans, com ara el pla de la Seu, el pla d'en Llull, el pla de la Boqueria, pla de Palau, o pla de les Comèdies. Tot prepara l'adveniment i domini d'una tercera paraula: «plaça», amb igual significat, sense arribar a desterrar l'ús de les anteriors. Plaça era més aviat —com ho és encara— indicació de mercat (plaça del Blat, plaça de l'Oli), o bé amb significació de plana urbana sense aplicació comercial.

Aquest document de l'any 965 encara permet un altre punt de meditació quan diu Sancta Maria de ipso Pino, frase que traduïda al català de l'època ens donaria Santa Maria des Pi, amb la forma arcaica de l'article, conservada en certes localitats de la Costa Brava i a les illes Balears. L'expressió Santa Maria des Pi, equivaldria a Sant Joan des Pi, que apareix també per la mateixa època juntament amb la de Sant Just des Vern, fórmules ambdues que s'han conservat per a designar dues poblacions veïnes de Barcelona.

Llenguatge popularModifica

El cas és, això no obstant, que la forma Santa Maria des Pi no sembla haver transcendit al llenguatge popular antic ni modern. L'existència simultània dels dos pins, el de Santa Maria, tocant a les muralles de Barcelona i el de Sant Joan al camí del Llobregat, evoquen un paisatge singular en el qual, més enllà dels seus alzinars i pinedes, destaquen alguns pins solitaris, notables pel sol fet del seu aïllament o per la seva extraordinària ufana.

Tradició popularModifica

 
Façana de l'església del Pi

Segons la veu de la tradició popular, en temps de la invasió sarraïna el mar arribava encara a aquestes altures, i precisament en aquests contorns hi havia un barri de pescadors que posaren una forta resistència a la invasió. Quan hagué passat el flagell de la guerra i els temps foren més tranquils, un d'aquells mariners, supervivent de la lluita, trobà en la copa d'un pi una imatge de la Mare de Déu a la qual fou dedicada, en el mateix lloc del descobriment, una capelleta que amb el temps ha arribat a ésser el temple que hi ha avui dia. El pi hagué d'ésser substituït per un altre que en perpetués el record, el qual arribà a tenir tanta ufana que la seva copa es veia per damunt dels edificis. Aquest gran pi existia encara quan tingué lloc la invasió francesa, i sembla que un soldat napoleònic li travessà el tronc amb una baioneta, i morí. Més tard fou plantat un altre pi i un altre fins a arribar a l'actual, com a mostra de la tenacitat amb què s'intenta de salvar el valor espiritual de la llegenda.

Edificis notablesModifica

A més de l'església, en aquesta plaça s'aixeca la casa de l'antic gremi dels revenedors, l'enfront de la qual fou molt decorat amb esgrafiats, ja gairebé esvanits; té a més una fornícula, on hi havia hagut fins a l'any 1936 la imatge de l'arcàngel sant Miquel, patró del gremi. Els revenedors tingueren en la seva capella de l'església del Pi un retaule amb magnífiques pintures del segle XV, de Jaume Huguet, del qual es conserven cinc belles taules al Museu d'Art de Catalunya. Tenien també un pas de la processó de Setmana Santa, obra de l'escultor Damià Campeny i Estrany, del segle xix.

Hi ha encara a la plaça una altra casa notable: la casa de la Confraria de la Sang, curiós exemplar de l'arquitectura urbana dels primers anys del segle XVII.

Altres monumentsModifica

A la Plaça de Sant Josep Oriol, vora la del Pi, hi ha una estàtua sedent de bronze d'Àngel Guimerà, que és una rèplica fidel de la que troba situada davant del Teatre Guimerà de Santa Cruz de Tenerife.

ReferènciesModifica

  1. «Plaça del Pi». Carta Arqueològica de Barcelona. Barcelona: Servei d'Arqueologia de Barcelona Web (CC-BY-SA via OTRS).
  2. «Plaça del Pi». Carta Arqueològica de Barcelona. Barcelona: Servei d'Arqueologia de Barcelona Web (CC-BY-SA via OTRS).
  3. Claramunt Rodríguez, Salvador. «El arrabal de las Ramblas en la Barcelona del siglo XV». A: La ciudad hispánica (en castellà). Universidad Complutense de Madrid, 1985, p. 1410. 

BibliografiaModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Plaça del Pi  

Coord.: 41° 22′ 57″ N, 2° 10′ 25″ E / 41.382436°N,2.173675°E / 41.382436; 2.173675