Equador celeste

(S'ha redirigit des de: Pla equatorial)

L'equador celeste és el cercle màxim de l'esfera celeste situat en el mateix pla de l'equador de la Terra. Aquest pla de referència és la base del sistema de coordenades equatorials. En altres paraules, l'equador celeste és una projecció de l'equador de la Terra cap a l'espai exterior.[1] A conseqüència de l'obliqüitat de l'eclíptica, l'equador celeste té actualment una inclinació d'uns 23.44° respecte a l'eclíptica (el pla de l'òrbita terrestre), però ha variat des de 22.0° a 24.5° en els últims 5 milions d'anys[2] a causa de les pertorbacions des altres planetes. És l'origen des d'on es mesura l'angle de declinació en el sistema de coordenades equatorials i, per tant, qualsevol objecte celeste situat sobre l'equador celeste té una declinació igual a zero.

L'equador celeste, està inclinat ~23,5° respecte al pla de l'eclíptica.

Un observador situat sobre l'equador de la Terra veurà l'equador celeste com un semicercle que passa pel zenit, el punt del cel situat exactament sobre el cap. A mesura que l'observador es mou cap al nord (o cap al sud), l'equador celeste davalla cap a l'horitzó oposat. L'equador celeste es defineix com a infinitament distant ja que forma part de l'esfera celeste; per tant, els extrems del semicercles sempre intersecten l'horitzó als punts est i oest, independentment de la posició de l'observador en la superfície terrestre. En els pols, l'equador celeste coincideix amb l'horitzó geogràfic. En totes les latituds, l'equador celeste és un arc uniforme o cercle ja que l'observador només és finitament lluny del pla de l'equador celeste però infinitament lluny de l'equador celeste.[3]

Els objectes astronòmicss pròxims a l'equador celeste són visible sobre l'horitzó en la majoria d'indrets de la Terra, però culminen (passen pel meridià) molt alts en indrets pròxims a l'equador terrestre. L'equador celeste passa a través d'aquestes constel·lacións:[4]

Aquestes són les constel·lacions més visibles en tot el món.

Els cercles paral·lels menors de l'esfera celeste s'anomenen paral·lels celestes.


ReferènciesModifica

  1. Martínez, Vicent J.; Miralles, Joan A.; Marco, Enric; Galadí-Enríquez, David. Astronomia fonamental. València: Publicacions Universitat de València, 2008, p. 53. ISBN 978-84-370-6896-1 [Consulta: 27 març 2021]. 
  2. . Berger, A.L. «Obliquity and Precession for the Last 5000000 Years». Astronomy and Astrophysics, 51, 1, 1976, pàg. 127–135. Bibcode: 1976A&A....51..127B.
  3. Millar, William. The Amateur Astronomer's Introduction to the Celestial Sphere. Cambridge University Press, 2006. ISBN 978-0-521-67123-1. 
  4. Ford, Dominic. «Map of the Constellations».