Obre el menú principal

Quint Lutaci Catul (cònsol 102 aC)

Quint Lutaci Catul (en llatí: Quintus Lutatius Q. F. Catulus) va ser cònsol romà l'any 102 aC junt amb Mari. Se sap que havia sigut derrotat en tres intents previs d’obtenir la magistratura (per Gai Atili Serrà el 106 aC, per Gneu Mal·li el 105 aC i per Gai Flavi Fímbria el 104 aC), i que no era candidat el 103 aC. També és conegut pels seus treballs literaris.

Infotaula de personaQuint Lutaci Catul
Nom original (la) Quintus Lutatius Catulus
Biografia
Naixement c. 150 aC
Mort 87 aC (62/63 anys)
Roma
Causa de mort Suïcidi
  Senador romà 

valor desconegut – valor desconegut
  Cònsol romà 

102 aC – 102 aC
Juntament amb: Gai Mari
Activitat
Ocupació Poeta, historiador, polític i militar
Període República Romana tardana
Família
Fills Quint Lutaci Catul
Modifica les dades a Wikidata

Carrera militarModifica

En aquell moment els cimbres s'havien unit als teutons, ambrons, tigurins i altres grups menors i després d'assolar la Gàl·lia i Hispània i derrotar els exèrcits romans (Carbó l'any 113 aC, Silà el 109 aC, Cassi el 107 aC, Mal·li i Cepió el 105 aC) estaven a punt d'entrar a Itàlia. Es van dividir en dos columnes, una que anava per Provença per la costa cap al golf de Ligúria i una que anava pels Alps cap al Po. Es va decidir que Mari s'enfrontaria als teutons i Catul (amb Sul·la com a lloctinent) als cimbres.

Mari va lliurar batalla a Aquae Sextiae amb una gran victòria.

Catul en canvi va tenir una campanya menys gloriosa, vigilant els passos dels rius, va prendre posicions a l'Adige, però va ser completament derrotat i posat en fuga. Catul, per evitar el deshonor, va controlar la fugida dels seus homes i va tornar a les seves posicions, però deixant a l'enemic tota la Transpadana. Mari, que havia tornat a Roma es va assabentar del desastre a la primavera del 101 aC i va sortir en ajut del seu col·lega. Els dos exèrcits reunits van creuar el Po i van anar cap al quarter general dels cimbres, que era prop de Vercellae i el 30 de juliol de l'any 101 aC es va lliurar una altra batalla que va ser una nova victòria romana.

Malgrat la victòria, a partir de llavors Mari i Catul es van considerar l'un a l'altre com a rivals i van competir en construir un temple cadascun per demostrar el favor diví.[1]

En veure que la gent valorava més la intervenció de Mari en la victòria contra els cimbres, es va ajuntar amb Luci Corneli Sul·la per anar contra Mari i Luci Corneli Cinna. Catul va tenir part després en la mort de Saturní i va esclatar la guerra social. Quan Cinna i Mari van recuperar el control de la ciutat l'any 87 aC, Catul va ser proscrit. Va ser perseguit pel nebot de Mari, Marc Mari Gratidià i en veure's perdut es va suïcidar.[2][3][4]

EscriptorModifica

Catul va ser un distingit orador, era coneixedor de la literatura grega i ell mateix va escriure en poesia i en prosa.

ProsaModifica

Va ser autor d'una obra sobre la història del seu consolat, anomenada De consulatu et de rebus gestis suis, a la manera de Xenofont. De vegades se li ha atribuït un breu relat sobre la guerra amb els cimbres, però és més probable que sigui obra d'Arquies.[5][6]

PoesiaModifica

Les contribucions de Catul a la poesia llatina són considerades com els seus millors escrits. Se li atribueix haver introduït els epigrames hel·lenístics i se l'ha lloat pel gust cap als poemes breus molt personals, un tipus de versos que van tenir el seu màxim exponent amb Gai Valeri Catul a la dècada dels anys 50 aC. Entre el seu cercle d'amistats hi havia poetes com ara: Valerius Aedituus, Aulus Furius i Porci Licí.[7]

Plini el jove l'inclou entre els homes il·lustres que van escriure poemes curts però sense arribar a ser austers (versiculi parum severi).[8] Només dos epigrames de Catul s'han conservat, ambdós dirigits a homes. Ciceró va conservar un dístic elegíac adreçat al cèlebre actor Rosci:

«Tot i que és un ésser humà,
sembla més bell que un déu» [a]

Aule Gel·li en va conservar un epigrama en el que es pot veure el model de Cal·límac. El seu text és el següent:

Text || Traducció
Aufugit mi animus; credo, ut solet, ad Theotimum

devenit. Sic est, perfugium illud habet.
Quid, si non interdixem, ne illunc fugitivum
mitteret ad se intro, sed magis eiceret?
Ibimus quaesitum. Verum, ne ipsi teneamur
formido. Quid ago? Da, Venus, consilium.'

La meva ment fuig; imagino que al lloc de sempre:a Theotimus

ha fet cap. És cert, marxa a pressa feta fins al refugi.
Què passaria si no la denuncio i en lloc de permetre que
la fugitiva s'introdueixi en ell, ell prefereix l'expulsió?
Aniré a cercar-lo, però si sóc jo el capturat...
Tinc por. Què faig? Venus, aconsella'm!

Lingüísticament cal notar l'ús alternat amb finalitat poètica de la primera persona singular i a la primera persona plural. Pel que fa al tema amorós de tipus homosexual, és un fenomen nou en la poesia de l'època que va viure Catul, però que ja s'havia donat en la cultura grega.[10]

Promotor de construccionsModifica

 
El temple Fortuna Huiusce Diei contenia una estàtua colossal (fragments de la imatge) de la deessa Fortuna (mitologia)

Catul va ser un home ric i va gastar part de la seva fortuna en embellir Roma. Hi a dues construccions que es coneixen amb el nom de Monumenta Catuli:

  • el Temple de Fortuna Huiusce Diei[b][11] per commemorar del la victòria del dia a Vercellae.
  • el Porticus Catuli, construït amb el botí de guerra obtingut dels cimbris i estava adjacent a la casa del mateix Catul.[12]

Relacions familiarsModifica

La seva mare, Popíl·lia, va ser després la dona de Luci Juli Cèsar.

Matrimoni i descendentsModifica

H ha proves de l'existència d'almenys tres esposes:

  1. Domícia dels Aenobarbs, mare de Quint Lutaci Catul el Jove, també cònsol.[13]
  2. Servília dels Cepions,[c] mare de Lutatia Q. Hortensi, esposa del gran orador Quint Hortensi Hòrtal i cònsol del 69.[15]
  3. Claudia, d'origen incert, però probablement duna branca de la gens Mària encapçalada per Claudi Marcelli. Aquest va ser, potser, el matrimoni de Catul que va durar més temps (c. 103-87 aC) i sembla que va estar motivat per assegurar-se el suport dels Maris en la seva candidatura a cònsol, tot i que només hi ha constància de la seva existència en el moment de la seva mort.[16] No es coneix descendència d'aquest matrimoni.

NotesModifica

  1. Mortalis visus pulchrior esse deo[9]
  2. Fortuna Huiusce Diei vol dir : «La fortuna d'aquest dia» i es s'ha identificat com el "Temple B" de l'Àrea de sant'Omobono
  3. Les altres filles del seu col·lega, van ser acusades de promiscues i emprades com a prostitutes per Timàgenes d'Alexandria,[14] i potser això va influir en el divorci de Catul.

ReferènciesModifica

  1. A. Clark, "Divine Qualities: Cult and Community in Republican Rome", ed. Oxford University Press, 2007, p. 127 i seg.
  2. A.R. Dyck, A Commentary on Cicero, De officiis. University of Michigan Press, 1996, p. 598
  3. Bruce Marshall, "Catilina and the Execution of M. Marius Gratidianus," ed.Classical Quarterly 35, 1985, p. 125, nota 8
  4. Erich Gruen, Roman Politics and the Criminal Courts 149–78 B.C., Cambridge, Massachusetts, 1968, p. 232–234
  5. Suetoni, De Grammaticis 3
  6. Edward Courtney, The Fragmentary Latin Poets, ed.Oxford: Clarendon Press, 1992, p. 75
  7. Gian Biaggio Conte, Latin Literature: A History, ed.Johns Hopkins University Press, 1994, p. 138–139
  8. Plini, Epistula V,
  9. Ciceró, "De Natura Deorum", 1.79
  10. Courtney, "The Fragmentary Latin Poets" p. 70 i 75–76
  11. Plutarc, Vides paral·leles: Marius 26.2
  12. Plini el Vell, Naturalis Historia 17.2
  13. En un fragment de Ciceró "Pro C.Cornelio", diu que Cn. Domitius (cònsol del 96 aC) era oncle matern de Catulus Capitolinus (cos. 78), per tant, la mare d'aquest era Domícia, qui va donar a llum el 141.
  14. Estrabó Geografia IV, 1.13
  15. Ciceró. De Oratore III, 228 diu que Q.Hortensius Hortalus l'orador era gendre de Catul. Nou anys després, Ciceró, en In Verrem II 2.24 diu que la sogra d'Hortensius era Servilia femina primaria, donant a entendre que Lutatia encara era la seva esposa l'any 70 aC.
  16. Escoli de Berne sobre textos de Marc Anneu Lucà II, 173 (p.62, ed.Usener)

BibliografiaModifica