Obre el menú principal
Per a altres significats, vegeu «Ra (desambiguació)».

En la mitologia egípcia, Ra (escrit també com a Re o Rah) és des de ben aviat déu del Sol d'Heliòpolis, creador suprem. Podia aparèixer en forma de qualsevol altre déu, però es distingia en qualsevol d'aquestes formes pel disc solar al cap.

Infotaula personatgeRa
Re-Horakhty.svg
Tipus divinitat egípcia
Context
Mitologia religió de l'antic Egipte
Dades
Sexe home
Família
Mare Neith
Pare Nu
Fills Seth, Athor i Maat
Altres
Equivalent Q20857111 Tradueix
Modifica les dades a Wikidata
Ra
en jeroglífic
r
a
ra

A causa de la seva importància, se li atribueixen diverses històries i mites diferents al llarg de la història. Així, per exemple, a partir de la cinquena dinastia (2400 aC) es va fusionar amb el déu Amon, per acabar esdevenint Amon-Ra. O bé s'uneix amb Horus, per acabar sent Ra-Harakhti.

Ra conservà la supremacia durant segles, excepte durant el temps d'Akhenaten (1350-1334 aC), quan el culte monoteista a Aton s'imposà en el Regne d'Egipte.

Contingut

IconografiaModifica

La seva representació més habitual era la d'un home amb cap de falcó, sobre el qual portava un disc solar. Una altra forma de culte que es donà a aquesta deïtat fou com Ra-Horakti, un déu solar amb cap de falcó, coronat pel disc solar.[1]

HistòriaModifica

Ra és considerat com la deïtat suprema qui, regulava el pas de les hores, dies, mesos, anys i estacions, portava ordre a l'univers i feia possible la vida a la terra com a font essencial d'energia.[1] Ra també fou pare de les dues primeres divinitats, Shu i Tefnut, i avi de Geb i Nut, els fills dels quals eren Osiris i Isis, Seth i Nephthys, respectivament.

A principis de l'Imperi antic, Ra era només una de les diverses deïtats solars existents, però vers el 2400 aC s'havia convertit en el déu oficial dels faraons, que es consideraven els seus fills, i fins i tot les seves reencarnacions, sent el primer en introduir el títol de Fill de Ra, el faraó Djedefre a la IV dinastía.[1] Durant la dinastia V, fou elevat a deïtat nacional i posteriorment vinculat al déu tebà Amon, per a convertir-se en Amon-Ra, la principal deïtat del panteó egipci.En aquest periode es van construir molts grans temples dedicats al deu del sol.[1]

Durant l'Imperi Mitjà, la seva importància va cedir davant l'apogeu del culte a Osiris, si bé a Tebes fou identificat com el déu local Amon sota la forma d'Amon-Ra, venerat com a "únic creador de la vida".

Ra va conservar la supermacia durant segles, excepte durant el curt període d'atonisme en temps d'Axenató (1350-1334 aC), quan el culte monoteista a Aton s'imposà en el Regne d'Egipte. Fins i tot, el breu període durant el qual Amenhotep IV -que canvià el seu nom a Axenató- intentà imposar a Aton el disc solar, en detriment d'Amon, és interpretat pels historiadors i historiadores com una mostra de la persistència de l'antic culte a Ra.

La identificació d'Amon-Ra amb Zeus o Júpiter fou reconeguda per grecs i romans. Els grecs, àdhuc, li donaren el nom de Diòspolis, ciutat de Zeus a Tebes. El culte d'Amón-Ra s'ha relacionat en nombroses ocasions amb el d'Apol·lo (Roma) per la simbologia solar que ambdós representen.

MitologiaModifica

L'ascens de Ra al celModifica

Als inicis dels temps, després que el món fos creat, Ra vivia a la terra com a rei de tots els éssers, inclosos els déus. El seu regnat era plàcid i la seva única tasca consistia en sortir de tant en tant amb alguns déus menors per inspeccionar els seus dominis. Quan Ra va créixer va començar a abandonar les seves obligacions, el que va fer que alguns humans dubtessin de la seva capacitat com a governant. Això el va enfadar molt i va enviar el seu Ull, en la forma de la deessa Hathor per destruir als qui dubtaven d'ell.[1]

Després de venjar-se va decidir abandonar el món i anar a viure al cel però en el viatge es va adonar que la humanitat estava lluitant culpant-se els uns als altres de la pèrdua del sol apareixent la bel·licositat com un mal endèmic a la terra.[1]

Al veure això, Ra va decidir fer dues bones accions per mitigar la seva marxa:

1- Va anomenar al déu Thot com a ajudant perquè vigilés durant les hores de nit mentre ell viatjava a través del Duat. Les tasques de Toth eren molt importants, per una banda mantindre l'ordre i la justícia a la terra, regalar a la humanitat el coneixement en l'escriptura (en forma de jeroglífics) i, per sobre de tot, posar llum en el cel nocturn, motiu per el que va crear la lluna.[1]

2- Senyalar un rei per prendre el seu lloc a la terra. Els primers escollits van ser déus: Shu (déu de l'aire), Geb (déu de la terra) i Osiris (Senyor de l'inframón) però a partir d'aquí els escollits ja van ser éssers humans explicant així com els faraons van guanyar un estatus diví per herència.[1]

El viatge a través de la nit i el diaModifica

Ra navegava pel cel durant el dia en la seva barca diürna anomenada mandjet. Cada dia, quan el sol arriba fins a la muntanya Manu, la més occidental, la deessa del cel, Nut, se'l empassa, i és el moment en què aquest déu inicia un perillós viatge travessant el Duat amb la seva barca nocturna anomenada mesektet (vaixell dels millions). A bord del mesektet l'acompanyen com a tripulació algunes deïtats menors, que l'ajuden a portar el vaixell i a defensar-lo, i com a passatgers porta els incomptables humans que, després de la mort, han estat beneïts, entre ells els faraons, descendents directes de Ra.[1]

En aquest viatge, el vaixell ha de travessar 12 portes o cambres (una per cada hora) en les que es troba diverses proves que ha de passar abans de tornar a néixer, l'última i més difícil de les quals, era derrotar la serp gegant Apofis, que, segons un dels mites, és creada en el mateix moment que Ra i que representa les forces del caos. Cada nit, just abans de l'alba, Apofis realitza el seu atac més furibund i, tot i que és indestructible, Ra l'ha de vèncer, de vegades amb màgia i encanteris i d'altres amb l'astúcia del déu Seth, abans de tornar a néixer en l'Orient, de Nut, la mare universal. Seguidament, s'eleva i travessa el cel fins a l'ocàs, a on Apofis l'espera de nou. Si alguna vegada Apofis aconseguís vèncer Ra, el sol no sortiria. Aquesta part del mite era una manifestació d'una por, comuna en tots els pobles de l'antiguitat, al fet que el sol no sortís. De fet hi ha evidències documentals que demostren que els eclipses solars provocaven una por que Ra no hagués triomfat sobre Apofis la nit anterior.[1]

En un altre moment del viatge, que es repetia sempre, Ra es trobava amb Osiris i s'abraçaven com ànimes bessones, reomplint-se mútuament la font de la vida i emergint ambdós amb més poder, reafirmant així l'habilitat de Ra (i dels faraons) per renéixer.[1] El cicle diari de mort i resurrecció simbolitza el cicle vital de la humanitat que, després de la mort, confia en un nou naixement.

Aquest mite es troba recollit, amb algunes diferències, en tres textos principals: El Llibre de l'Amduat, El Llibre de les Portes i El Llibre de les Cavernes.[1]

SincretismeModifica

La identitat de Ra es va confondre sovint amb la d'altres déus i experimentà diferents fusions en un intent d'unificar culturalment el país.

  • Amon-Ra: com els cultes d'Amon i Ra eren cada cop més populars en l'Alt i en el Baix Egipte, respectivament, durant l'Imperi Mitjà es van combinar per crear Amon-Ra, el déu solar creador. Amon era un antic patró de Tebes i membre de l'Ogdòada; amb Amonet hi representava l'energia creadora. Es pensava que creava mitjançant la seva respiració, tot i que se l'identifica amb el vent, més que no amb el Sol.
  • Atum-Ra: era una altra deïtat formada a partir de dues deïtats diferents. Ra comparteix més similituds amb Atum que amb Amon. Atum està més estretament vinculat amb el Sol, i era també un déu creador de l'Enèada. Ambdós, Atum i Ra, són considerats com pares dels déus i faraons, i foren profusament adorats. Així, fou inevitable que les dues deïtats es fusionessin sota el nom d'Atum-Ra.
  • Ra-Horakty: traduït com a 'Ra (qui és) Horus dels horitzons'[1] fou realment més un títol o manifestació que un déu compost. Es tenia la intenció de vincular Horakty a Ra -com un aspecte d'Horus a l'alba. S'ha suggerit que Ra-Horakty, simplement, refereix el recorregut del Sol, d'horitzó a horitzó, com Ra, o que significa un aspecte del déu Ra com a símbol d'esperança i renaixement. Això va ser atiat probablement perquè Ra i Horus estaven vinculats al Sol i al faraó.
  • Khepri: el déu representat amb forma d'escarabat que impulsa el Sol del matí és vist de vegades com la manifestació de Ra a l'alba.
  • Khnum: també fou considerat una manifestació de Ra; Khnum seria un aspecte de Ra a la posta del Sol

ReferènciesModifica

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 Littleton, C.Scott. Mythology. The illustrated anthology of world myth & storytelling. (en anglès). Londres: Duncan Baird Publishers, 2002, p. 22,24,26,27,29. ISBN 9781903296370. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ra